“Els nostres jugadors han pensat poc en la importància del partit, són tan joves que el seu grau d’inconsciència els ha fet guanyar”. Aquesta frase és del català David Davis, segon entrenador del Vardar, després de guanyar la Champions d’Handbol amb victòries davant el Barça i el PSG a la Final 4.
Aquest equip va perseguir l’objectiu fins a l’últim moment, confiant en les seves possibilitats. La prova és que van guanyar els 2 partits en l’última possessió del partit. I no vull sentir parlar de la sort, perquè ho van perseguir fins al final.
El Reus Deportiu va fer el mateix amb tot d’equips molt més poderosos econòmicament i va guanyar la lliga de campions sense ser el favorit. Cal afegir que el seu entrenador no ha renovat el seu contracte, aspecte que un tècnic ha de gestionar positivament per a continuar fent la seva tasca el millor possible.
El Girona FC també ha demostrat, no només ésser un equip, sinó que ha donat una lliçó de resiliència esportiva, caient 3 vegades quasi seguides s’ha aixecat per assolir un objectiu tan anhelat com l’ascens a la Primera Divisió.
Tothom parlava en els últims partits que tenien por a guanyar i pànic a rememorar tot allò que els havia passat…tot i que s’han pogut trobar amb un últim rival on la motivació era mantenir el resultat. Suposo que es deurien preguntar si volien pujar a primera, si podien pujar i sobretot si s’ho mereixien, les respostes han estat totes afirmatives, perquè ho han aconseguit.
També el Valencia bàsquet ha arribat fins a la final de la lliga ACB jugant molt bé i tenint la sensació que han assolit un grau d’equip molt elevat que els fa superar qualsevol obstacle. Pensem que van perdre la final de la Eurocup contra l’Unicaja, després d’anar guanyant durant tota l’eliminatòria. Observant el canvi d’actitud del seu entrenador, sembla que hagi posat la mirada en molts aspectes que hi ha en el coaching esportiu.
Pànic a guanyar, por a perdre
Dirk Nowitzki, estrella dels Dallas Mavericks, tenia pànic a les celebracions fins al punt que no ho podia suportar i marxava al vestidor una vegada acabat el partit.
També es va jugar fa uns dies la final 6 de waterpolo i va guanyar el Szolnoki d’Hongria. Els grans favorits, el Pro Recco de Gènova, amb jugadors de qualitat mundial, van quedar eliminats a semifinals pel Jug Dubrovnik de Xavi Garcia.
És curiós que un equip fet a cop de talonari no hagi guanyat l’únic partit decisiu que tenia en el seu calendari. Segurament, no han funcionat com un equip i ara tocarà canviar peces. Al meu parer, però, les peces no han funcionat perquè l’oli del seu engranatge no tenia prou qualitat. No van actuar com un gran equip, i per formar-lo, cal temps i paciència.
L’excel·lència de l’equip
https://www.youtube.com/watch?v=-c0L0tOZMUw
Analitzant tots aquests resultats em pregunto quants equips inclouen dins la programació anual l’aspecte mental, la comunicació, les interrelacions personals, el lideratge, la confecció de la missió, la visió i els objectius comuns i individuals, l’autoconeixement, la gestió de l’error, el compromís, la gestió de les emocions, l’automotivació, el clima, etc…
Curiosament, el Pro Recco té jugadors serbis que van a la seva selecció, i hi mantenen el compromís i la implicació per guanyar qualsevol campionat. Saben de la transcendència i de l’impacte que el waterpolo té al seu país, on és molt més que un esport: és un sentiment patriòtic que ho transcendeix tot. Ells estan molt compromesos i tenim proves que són conscients que els diners no ho són tot.
L’Atlètic Barceloneta, un clar exemple d’equip d’alt rendiment
Recordo molt bé quan l’Atlètic Barceloneta va guanyar la Champions a Barcelona en tres partits, guanyant als millors. Em vaig adonar que eren un equip quan en una acció d’atac, un jugador que estava sol davant de la porteria, tot i no disposar d’un gran xut entre els seus punts forts, va armar el braç i va fallar. Seguidament, tothom el va animar a seguir, ningú el va esbroncar perquè tenien clar que havia de xutar. Confiaven en ell, hi havia respecte i acceptació, i fins i tot l’entrenador els va esperonar. Llavors vaig pensar que si algú em preguntava què era un equip li posaria aquella jugada per visualitzar-ho.
Eren molt solidaris, feien tasques d’ajuda als companys que no arribaven o no els sortien les coses prou bé, perquè l’equip estava per sobre. Tenien una visió compartida i clara i estaven focalitzats en el gran objectiu de fer historia en el waterpolo estatal i europeu. Tenien sensació de sinergia, sabien que tots junts eren més productius i feien allò que se’ls havia encomanat i una mica més
Tots els jugadors se sentien importants i cadascú d’ells exercia el seu lideratge, acceptat i recolzat pels altres companys. Aquests jugadors se sentien especials i transcendents, i es percebia que l’objectiu comú a assolir estava consensuat i interioritzat.
Una gran responsabilitat d’aquest èxit, també, és de la mirada que li va donar a l’equip tot l’staff tècnic. Segur que molts dels aspectes en què incidien tenien relació en donar-li valor a l’equip i també a la seva pròpia manera de liderar.
L’objectiu és fer, ser i comportar-se com un equip
En resum, la gran diferència que hi ha en aquells equips que guanyen és que són conjunts molt ben treballats com a tal i amb una mirada especial de l’entrenador i dels jugadors, posant l’accent en tots els aspectes relacionats amb la ment i el lideratge de tots els membres que componen l’equip, i amb el suport, com és lògic, dels directius de les entitats respectives.
També diria que les creences que es tenen sobre els jugadors són molt importants. Ells ho fan perquè volen, són responsables i entenen tot allò que els expliques. Són intel·ligents i volen respecte i autonomia, sentir-se protagonistes per tot allò que fan.
