Aquest cap de setmana s’ha estrenat “Concussion” (la verdad duele) als cinemes de l’estat espanyol. Protagonitzada per Will Smith, ens narra la història per la que va haver de passar el doctor Bennet Omalu quan va descobrir que molts jugadors de la NFL, amb morts prematures i importants problemes de salut (principalment demència), patien una malaltia que es coneix com a CTE (Chronic traumatic encephalopathy).
La malaltia, que pot oferir símptomes tals com la ja esmentada demència, pèrdua de memòria, agressivitat, confusió i depressió, pot aparèixer moltíssims anys després del cessament de l’activitat esportiva, però aquesta és produïda pels continus impactes soferts durant aquest període.
La manifestació física principal del síndrome és la reducció del pes del cervell, que està associat a l’atrofia de les escorces temporal i frontal del mateix cervell així com la del lòbul temporal. També es poden veure atrofiades altres parts del cervell, com ara l’hipotàlem, el cerebel, etc.
En una escala més microscòpica, aquestes afectacions les produeix la pèrdua de teixit neuronal i de la proteïna tau (característica de les neurones i que la seva absència produeix altres afectacions com la demència o l’Alzheimer). Fins i tot en alguns casos la CTE ha acabat derivant en casos d’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica), o ALS tal i com es coneix en anglès (Recordem la campanya de l’Ice Bucket Challenge).
Però deixem enrere els temes purament mèdics per fixar-nos en casos directes del món de l’esport.
La NFL, que durant molts anys ho va intentar ocultar, s’ha fet càrrec de l’existència de la malaltia i intenta vendre l’aparença de que s’intenta evitar en la mesura del possible els impactes al cap, desenvolupant protocols de control de les commocions cerebrals més exhaustius, a banda d’haver arribat a un acord amb l’associació d’exjugadors per pagar una indemnització milionària per tots aquells danys que haguessin pogut rebre mentre formaven part de la lliga.
Un cas recent, el de Junior Seau, exlinebacker dels San Diego Chargers, que es va suïcidar amb tan sols 43 anys, i que aquest any vas ser escollit per formar part del Hall of Fame de la NFL, es va disparar amb una escopeta al pit, amb una nota on afirmava que ho havia fet per poder deixar el cervell intacte i que, d’aquesta manera pogués ser estudiat per veure si havia desenvolupat CTE. I efectivament ho havia fet.
No és un cas insòlit. De fet, al setembre del 2015, investigadors de la Boston University van afirmar que havien identificat CTE en 87 dels 91 teixits cerebrals d’exjugadors, ja morts, de la NFL que havien pogut estudiar. També s’ha de dir, que els cervells estudiats provenien de jugadors que ja hi havia la sospita que podien patir-ho, degut als trastorns que havien sofert a les seves vides.
Però malgrat posar l’atenció al futbol americà, el CTE és una malaltia que es reprodueix en molts altres esports, sobretot si hi està involucrat el contacte.
A l’hoquei sobre gel, s’han diagnosticat varis casos. Principalment a exjugadors de la NHL, degut a l’existència de lluites dins els partits. Fins i tot jugadors històrics de la competició, com ara Rick Martin, han pogut ser diagnosticats pòstumament de la CTE un cop s’han pogut estudiar els seus cervells.
Del món de la boxa, lluita i arts marcials ja es sap que pot causar i causa seqüeles importants als seus participants, per poder posar un exemple. Al 2007, Chris Benoit, un lluitador de la WWE que es va suïcidar posteriorment a haver assassinat la pròpia dona i filla, i que inicialment es van atribuir a l’ús d’esteroides anabolitzants, posteriorment es va poder relacionar al desenvolupament de CTE que li havia produït neurodegeneració.
Fins i tot el futbol no se’n salva, i tot i no tenir tants estudis en aquest cas, sí que sabem que Bellini, company de Pelé al Brasil que va guanyar dos mundials, l’havia desenvolupat (a partir de l’estudi del seu cervell després de la seva defunció al 2014).
Per descomptat, tant el rugbi com el futbol australià també té els seus propis casos. Fins i tot s’ha pogut determinar un cas al beisbol, on Ryan Freel (que es va suïcidar el 2012 amb un tret) també patia CTE al moment de la seva mort.
