La boxa mai serà un esport massa popular. Alguns ho veuen com un dos homes plens de músculs donant-se cops. Un conjunt de cops, defenses, celles obertes i esponges molles per curar les ferides. El cinema ha fet molt mal. Més enllà de la gran pantalla, la boxa és un esport com qualsevol altre amb els seus valors no només esportius sinó també socials. Més dels que alguns puguin pensar. Gràcies a la seva pràctica, desenes de joves de barris marginats d’arreu del planeta han sortit endavant en un món que se’ls hi havia girat de cares. Una sortida d’un pou sense fons. Caldria una reflexió sobre el tema.
Això és el que han fet les autoritats d’Edimburg, la ciutat on visc, on aquesta setmana hi ha hagut un reconeixement per un dels més grans boxejadors de tots els temps. 40 anys després, Ken Buchanan serà reconegut per la seva ciutat natal i rebut a l’Ajuntament de la capital d’Escòcia, tal com es mereix un esportista d’elit. La ciutat de Rowling, Peter Higgs, Sean Connery o Robert Louis Stevenson, també té un detall per un boxejador.
Buchanan, que ara té 70 anys, va ingressar a l’Sparta Club amb només 8 anys. Feia només un any que Jimmy Robertson, boxejador de pes mig, havia creat la institució a McDonald Road, al barri de Leith. Poc s’imaginava en un context de post guerra, que aquell esport li canviaria la vida. De fet, va aconseguir ser professional el 1965, vivint així d’allò que més li agradava. I se li donava bastant bé ja que va guanyar dos campionats del món de la seva categoria, la del pes lleuger. En total, de 69 combats professionals en va guanyar 61; 27 d’ells per KO. Encara ara, Buchanan es considerat el millor boxejador britànic de la historia.
“Després de tots aquests anys es bonic que em reconeguin la meva carrera” deia orgullós el protagonista davant dels mitjans. “No puc arribar a agrair el que Edimburg ha fet per mi. Estic tan orgullós de ser escocès” manifestava Buchanan.
No sempre les coses van anar tant bé per Buchanan. El 1982 es va retirar dels rings i es va dedicar a ensenyar boxa als més joves però va anar caient en l’oblit. Amb una excepció, l’any 2000 va ser escollit per entrar a l’International Boxing Hall of Fame. El seu nom passava a estar amb el dels més grans d’aquest esport, com Jimmy Carter, George Foreman o Mohammed Ali amb qui va combatre dos cops al Madison Square Garden de Nova York. Però no es viu de posar el teu nom a un Hall of Fame.
El 29 d’Agost del 2014 la policia el va trobar tirat en un banc d’Edimburg. Problemes d’alcoholisme. Pèrdua de pes. Pèrdues de memòria. Dies sencers al llit. Buchanan havia caigut en una depressió i havia caigut en l’oblit. Alguns dels seus amics pensaven que no se’n sortiria. Després d’una temporada de rehabilitació, Buchanan està millor que mai. Fan falta més cops a la vida per tombar un boxejador, almenys aquest.
“És un dels esportistes amb més títols i més reconeguts d’aquesta ciutat així que li volem donar el reconeixement local que es mereix” anunciava orgullós l’alcalde Donald Wilson. A la mateixa roda de premsa, el tinent d’alcalde, Steve Cardownie lamentava que “no s’hagués pogut fer abans” i afegia que estava orgullós d’haver pogut jugar un petit paper per a que al final el millor boxejador del Regne Unit tingués el seu reconeixement a la ciutat que el va veure néixer.
Sempre és bo recordar el passat. Sempre és bo reconèixer als que ens han ajudat a fer-nos un nom. Sempre és bo donar un espai als esports minoritaris. Aquesta setmana Edimburg es reconcilia amb un dels seus ídols esportius i ho fa també amb la boxa. Ken Buchanan torna a primera línia, no per boxejar, no per guanyar sinó per recuperar la dignitat d’un esportista que va estar a dalt i a baix, que va donar cops durant la seva carrera i els va rebre un cop acabada. Buchanan deixa de ser el boxejador oblidat. Guanya Buchanan i guanya la boxa.
