A mi em falta una cama, però em sobra voluntat i determinació”. Aquesta frase d’un esportista paralímpic hauria de guiar qualsevol reflexió sobre les persones amb discapacitat que decideixen fer esport. A la revista digital d’agost Ricardo Ten ens deia: “el món no s’acaba encara que la vida t’ho posi difícil”. Ell, com tants altres esportistes paralímpics a qui el documental titlla de superherois, és exemple de superació, una frase que en aquest cas no és buida perquè és pura realitat. Superar els límits que la societat espera de tu, dia rere dia, entrenament rere entrenament.
Sovint som incapaços d’entendre com és que el moviment paralímpic i l’esport adaptat en general tenen tan poca visibilitat i repercussió quan apleguen les històries humanes més potents que coneixem, les més inspiradores i les que realment són capaces de canviar mirades i transformar la societat. Per tot plegat no és d’estranyar que els darrers dies els esportistes paralímpics hagin celebrat amb eufòria l’arribada de “Rising Phoenix”, el documental que es fixa en ells i que és una producció amb tots els ingredients per triomfar arreu.
Cal dir d’entrada que el film abusa de l’èpica (especialment a través de la música i les recreacions) i que està pensat per emocionar. El cert, però, és que aconsegueix l’objectiu i és impossible no vibrar amb les històries úniques com les de Beatrice Vio o de Jean-Baptiste Alaize. De fet, cada protagonista de la pel·lícula podria protagonitzar un documental en solitari perquè la força de les històries és impressionant. Només per això “Rising Phoenix” ja val la pena, però el que realment ens atrapa i ens captiva de l’audiovisual, pel fet de quedar sempre en un segon terme, és el recorregut històric fins anar a parar als records familiars dels Guttmann, les vivències d’aquells que han assumit el lideratge del moviment (estel·lar Xavier González) i l’impacte diferencial dels Jocs Paralímpics més recents.
Malauradament, l’absència d’esportistes del nostre país com a protagonistes del metratge pot ser una llosa en la necessària popularitat d’aquest documental a casa nostra. Mireu-lo. Emocioneu-vos. Compartiu-lo. En el país del “Messi fa i Messi deixa de fer” els superherois esportius són molt més propers i és saludable que esdevinguin referents compartits.
