La redempció fallida de Behdad Salimikordasiabi

L’halterofília s’acomiada dels Jocs amb la final més esperada

Els Jocs Olímpics són un niu de llegendes esportives. A Rio hem vibrat amb Ledecky, Hosszu o Phelps a la piscina. Amb Bolt, Van Niekerk o Wlodarczyk a l’estadi. Amb Wiggins, Kenny o Trott al velòdrom. Amb Biles i Uchimura en gimnàstica. També en altres esports clàssics com l’halterofília, que ahir va viure la seva darrera final en un segon pla, més discret, però especialment apassionant. Es disputava la final de la prova reina, la categoria +105kg, la que ha generat alguns dels mites més grans de la història en l’aixecament de pes.

Estònia, que havia omplert les cartelleres del país amb un dibuix de Mart Seim, confiava en les opcions del subcampió del món de pujar al podi. Armènia apostava fort pel joveníssim Gor Minasyan, plusmarquista mundial júnior i que havia superat una sanció de dos anys per dopatge. I Geòrgia tenia una carta guanyadora en Lasha Talakhadze, vigent campió del món i d’Europa i en constant progressió de marques amb tot just 22 anys, i una alternativa a la rereguarda en el veterà Irakli Turmanidze, ex campió d’Europa i finalista a Londres 2012.

Tots ells, però, miraven de reüll la reaparició de Behdad Salimikordasiabi, l’home que buscava la redempció a Rio de Janeiro.

CqBP4QVWAAAjc4i

Behdad Salimi, un cicle olímpic ple d’entrebancs

Amb 20 anys Salimikordasiabi va sorprendre als grans favorits de la disciplina dels homes més pesats de l’halterofília amb l’or al campionat del món de 2010. L’Iran, un país de llarga tradició en l’aixecament de peses, va començar a somiar amb el relleu de Hossein Rezazadeh, bicampió olímpic i plusmarquista mundial. Dit i fet, Salimi ràpidament va convertir-se en l’home a batre de la disciplina, revalidant l’or mundial el 2011 (amb rècord del món inclòs en arrencada) i proclamant-se campió olímpic amb molta solvència a Londres 2012. Tres anys d’èxits que es van aturar en sec.

salimi-bagheri

Aquesta imatge correspon a un debat televisiu en un dels programes de màxima audiència de l’Iran. Més ben dit, un cara a cara entre Behdad Salimikordasiabi i el seu entrenador Kourosh Bagheri, un antic mite de l’aixecament de pes del país. Hi havia un motiu de pes: els esportistes de l’equip d’halterofília iranià havien acusat Bagheri de maltractaments verbals i constants manques de respecte durant els entrenaments i s’havien negat a atendre una convocatòria de la federació en senyal de protesta. El debat televisiu va ser dur i va tenir conseqüències: Salimi i la resta d’aixecadors olímpics a Londres 2012 van ser apartats de l’equip i no van ser convocats per disputar el mundial de 2013.

Però els obstacles per a una carrera d’èxit no es van acabar aquí: pocs mesos després, Behdad Salimi es va lesionar de gravetat al genoll: havia aparegut en escena la temuda lesió al lligament encreuat anterior que va obligar els cirugians a reconstruir-li el genoll i a iniciar un llarg procés de recuperació que el va apartar durant pràcticament dos anys dels pavellons d’halterofília. En tornar a la competició es va lesionar de nou al genoll en un intent de 262kg en arrencada (una animalada, vaja) en un entrenament. Era l’octubre de 2015.

El juny de 2016 va tornar a aparèixer en escena als campionats asiàtics amb marques relativament discretes però amb la victòria al sarró. I, finalment, va aconseguir l’anhelat bitllet cap a Rio.

Tres rècords del món i molta polèmica

Aquest dimarts a la nit, doncs, tothom mirava de reüll l’iranià. I Behdad Salimi va entrar en escena amb una poderosa actuació en arrencada. De fet, tot just un minut després que el triomfal Talakhadze apugés el rècord del món fins als 215kg, Salimi va tornar al pavelló per aixecar una barra de 216kg i recuperar la possessió del rècord del món de la disciplina. L’iranià va demanar als aficionats més soroll. Els va animar. Va fer un crit. Va somriure. Tot anava bé.

La segona part de la final, però, va ser molt diferent. Behdad Salimikordasiabi va aixecar el pes de 245 kg que li donava el primer lloc en dues ocasions. En dues ocasions, va esbufegar, va patir i va acabar rient. I en dues ocasions, també, va marxar indignat davant la decisió dels jutges de no considerar-los intents vàlids. El segon intent va ser especialment dur, perquè els tres jutges van validar l’aixecament, però el jurat va canviar el seu parer i el va considerar nul. Els nervis i el cansament es van apoderar del campió olímpic de Londres, que no va poder fer res en el tercer intent, pràcticament consecutiu dels dos anteriors. Indignat, va assenyalar els jutges i va maleir el món. El pavelló, de la seva banda, va protestar amb un rugit eixordador contra la decisió dels jutges i del jurat. Una decisió molt polèmica.

CqBP_PvXEAAh6ni

D’aquesta manera la redempció de Salimi va ser incompleta: la nit havia començat amb rècord olímpic i va acabar entre llàgrimes. També les del vencedor, el georgià Talakhadze, que va batre el rècord més vell de l’halterofília amb un pes total de 473 kg (215+258). Un rècord que, per cert, tenia la llegenda iraniana Rezazadeh des del 2000. Una nit dura per a l’Iran, que es queda sense la seva 65a medalla (64 medalles, 64 homes) i per a Salimikordasiabi, que haurà de decidir si després d’aquesta tremenda decepció continua competint amb el seu genoll malferit.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!