De tant en tant, però, els Jocs han ofert tastets d’esports que han marxat tan ràpid com han vingut. Especialment aquells que han aterrat com a esport de demostració i que s’han quedat en una mera exhibició circumscrita en un ampli programa d’activitats. De totes les proves del COI una de les més curioses, sens dubte, va ser el Pentatló d’Hivern. Una disciplina que pretenia imitar la prova consolidada al calendari d’estiu i cercar l’esportista més complet dels Jocs Olímpics d’Hivern. S’havia consolidat en la dècada anterior als països nòrdics i alpins i semblava una bona aposta. No cal dir que no només no va reeixir sinó que va quedar com un bolet amagat enmig de la història olímpica. L’única competició celebrada d’aquesta disciplina va tenir lloc el 1948, a Saint Mortiz.
El pentatló d’hivern comptava amb 5 proves. Algunes d’elles formaven part del pentatló modern i d’altres canviaven per adaptar-se a les condicions de neu. Les principals novetats eren l’esquí de fons i l’esquí alpí. Això generava que els esportistes haguessin de disposar d’una bona tècnica sobre la neu i reduïa la nòmina de països aspirants a participar-hi. Les altres tres proves eren clàssiques: tir olímpic, esgrima i hípica. No cal dir que la prova eqüestre es disputava, si les condicions així ho requerien, en un traçat nevat.
Els suecs, els únics medallistes
La competició es va disputar amb 14 esportistes disposats a demostrar la seva polivalència. Quatre suïssos, quatre britànics, quatre suecs, un finlandès i un austríac formaven el prometedor cartell inicial. Tres dels pentatletes no van poder acabar de completar les 5 proves previstes. El cert és que la prova va ser emocionant. Els suecs van mostrar-se molt superiors en la prova d’esquí de fons i ja no van deixar escapar les primeres places de la classificació. De fet, van repetir el domini en el tir olímpic. Aquest cop, es clar, sota les condicions d’un fred intens que dificultaven la concentració.
En les següents proves els suïssos van posar-hi emoció. Van protagonitzar un bon descens d’esquí alpí i posteriorment van ser els grans dominadors de l’esgrima. Però la darrera prova d’hípica va servir per tancar el cercle. Triomf de nou per als suecs, que a més a més, van ser capaços d’ocupar els tres graons del podi final. L’altre suec es va trencar la cama en el descens quan ocupava plaça de podi a la general. L’històric guanyador va ser Gustaf Lindh, un jove membre de les forces armades del seu país que va vèncer en la modalitat de tir i d’hípica.
Més fama es va endur el segon classificat, William Grut, que al cap de pocs mesos es proclamaria campió olímpic de pentatló modern als Jocs d’estiu de Londres. Grut era fill de l’home que va dissenyar l’estadi olímpic d’Estocolm 1912 i era un excel·lent nedador que havia competit a Berlín 1936 en aquesta disciplina. A Suècia, però, el pentatló modern causava furor. Havien guanyat totes les medalles d’or fins a l’edició germànica i volien recuperar l’honor amb els Jocs de 1948. I Grut va treballar per aconseguir-ho fins al punt de marcar la millor puntuació històrica que encara perdura actualment.
El tercer del podi, Bertil Haase, també va reconvertir-se cap al pentatló modern. En va ser campió mundial l’any 1950 però per culpa del potentíssim equip suec només va poder ser olímpic d’estiu el 1956, quan ja iniciava el seu declivi esportiu. Un podi únic, irrepetible i que comptar amb tres enormes esportistes de l’època.
El pentatló de la neu
Actualment, i també amagat en l’amplíssima oferta dels esports d’hivern, es continua disputant un pentatló singular. És el Pentatló de la Neu i és una prova molt diferent de la que es va viure el 1948. Aquesta modalitat combina el ciclisme, l’atletisme (cursa a peu), l’esquí, el patinatge sobre gel i les raquetes de neu. Es presenta com la gran prova multiesportiva de l’hivern i es disputa al Quebec. Sembla apassionant!
