Les Olimpíades Populars estaven programades del 19 al 26 de juliol i havien atret a nombrosos esportistes d’arreu del món cap a Barcelona. Les dones hi tenien reservat un paper protagonista, amb la presència de les millors atletes de Palestina o de dues campiones de França (en salt d’alçada i en 800 metres) garantida per l’organització, que havia agafat el bo i millor de l’experiència del Club Femení i d’Esports fundat el 1928. De fet, elles mateixes formaven part del comitè organitzador de les olimpíades. Allà hi havia, per exemple, Mercè Núñez Targa, que seria deportada pocs mesos després cap a Ravensbrück i que acabaria escrivint un dels millors llibres sobre la repressió patida en presons franquistes i nazis en defensa de la llibertat (El carretó dels gossos, 1980).
El cop d’estat feixista va capgirar el destí d’algunes de les esportistes desplaçades a Barcelona. És el cas de Carla Thalmann, suïssa, nedadora del club obrer de la seva localitat natal i que en lloc de tornar a casa va decidir allistar-se a la columna de Durruti per impedir l’avanç de les tropes franquistes. Esport compromès amb la llibertat. D’altres esportistes, però, no van arribar a trepitjar territori català.
Eva Dawes, una saltadora increïble
És el cas d’Eva Dawes, una canadenca nascuda el 17 de setembre de 1912 prop de Toronto. De ben petita havia practicat el salt d’alçada ben a prop de casa, amb una estructura fixa amb una barra en què provava salts cada cop més alts amb l’al·licient de recollir una moneda situada sobre el llistó cada cop que el superava.
Aquest «carmel» era una idea del seu pare, un home tenaç que la va empènyer a competicions cada cop més importants com el campionat nacional del Canadà. Eva Dawes s’hi va presentar amb 14 anys i va endur-se l’or en categoria sub 16 i l’or en categoria sub 18. En aquell moment els jutges van decidir que no podia competir amb les sèniors i el pare va decidir escarmentar-los prenent el micròfon de l’estadi i fent partícip del greuge a tota l’afició. L’escridassada que es van endur els jutges encara es recorda al Canadà i Dawes va poder competir amb les millors del país per penjar-se la medalla d’or. 3 ors en un mateix dia de competició, 3 ors en la mateixa prova.
Eva Dawes va quedar exclosa dels Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928 perquè el reglament impedia la participació de les menors de 16 anys i va haver d’esperar fins el 1932, any en què es va penjar el bronze olímpic amb un salt d’1’60 metres, igualant el rècord del món que van batre en aquella mateixa prova dues nord-americanes.
El 1935 va acceptar una invitació de l’Associació de Treballadors Canadenca per viatjar a la Unió Soviètica i participar en una competició atlètica. Dawes, que estava compromesa amb l’esport obrer i popular, va acceptar-la. En tornar al Canadà, la Federació del seu país li va imposar una sanció i li va exigir disculpes per poder ser convocada per als Jocs Olímpics de Berlín 1936. El motiu, haver competit en un país enemic dels valors del Canadà sense demanar un permís que mai li hauria estat concedit.
Davant d’aquesta situació de pressió, Eva Dawes va decidir anunciar la seva retirada de l’esport de competició i boicotejar de forma pública els Jocs de Berlín nazis anunciant un viatge amb altres membres de l’esport popular i obrere canadenc cap a Barcelona, cap a les Olimpíades Populars de 1936. Una resposta ferma i compromesa que no va poder completar: el 18 de juliol de 1936, després d’haver viatjat amb vaixell cap a França i d’haver arribat a la ciutat occitana de Tolosa va rebre l’avís del cop d’estat feixista i va evitar pujar al tren cap a Barcelona a l’últim moment.
Dawes era l’única medallista olímpica que havia previst participar a les Olimpíades Populars de Barcelona en una imatge simbòlica i de compromís contra els Jocs organitzats per l’Alemanya nazi a Berlín que mai es va produir. La canadenca, que es va desplaçar a viure a Londres, va mantenir el seu compromís i no va tornar a competir mai més. De fet, en una entrevista pocs anys abans de morir, continuava defensant aferrissadament l’esport popular i era crítica amb l’evolució dels Jocs Olímpics: «ja no es competeix per divertir-se, només per diners. No m’interessen gens».
** Aquesta és una de les històries que explicarem aquest estiu a Catalunya Ràdio a la secció «Heroïnes Olímpiques» del programa «Converses Olímpiques» presentat per Pere Escobar.
