La pandèmia del coronavirus ha fet que els Jocs d’estiu de Tòquio, que s’havia de celebrar entre el juliol i l’agost del 2020, s’aplacessin fins l’any passat, eliminant així els dos anys de diferència respecte la celebració dels de Beijing. Més enllà de l’àmbit esportiu, els Jocs de Tòquio i els de Beijing han fet història en matèria de gènere i diversitat sexual. Són els primers amb una xifra rellevant de participants LGBTI+, que a més de competir-hi, han apostat per parlar-ne i defensar públicament els drets d’aquest col·lectiu.
A l’edició de 2020 hi van participar més de 184 persones obertament LGBTI+, el triple que a Rio 2016 i més que en totes les edicions anteriors juntes, comptant les d’estiu i les d’hivern. Si mirem els resultats de totes elles, segons el portal Gay Times, els esportistes del col·lectiu històricament han guanyat 93 ors, 75 plates i 61 bronzes. No significa que ara tothom es consideri no cisgènere o heterosexual, sinó que sempre hi ha hagut atletes amb altres orientacions però pels motius que fossin, no ho havien fet públic.
Pel que fa als Jocs de Tòquio 2020, les dades indiquen que de cada deu que surten de l’armari, nou són dones i un és home, i acostumen a ser de disciplines d’equip com el bàsquet, el rugbi o el futbol. El web outsports.com assegura que com a mínim 30 països que han participat als Jocs tenen un o més esportistes LGBTI+, i que aquests estan repartits en 34 esports. Estats Units és la selecció amb més persones d’aquest col·lectiu, 36, seguit pel Brasil (18), Canadà (18) i Països Baixos (17).
Pel que fa a la competició de Beijing 2022, el mateix mitjà afirma que hi ha un mínim de 35 atletes LGBTI+, que competeixen en nou disciplines diferents, encara que la majoria pertany a l’hoquei gel (12 dones) i al patinatge artístic (8 homes, una dona i una persona no-binària). La xifra ha augmentat molt respecte els anys anteriors, i és molt superior a totes les edicions ja passades juntes. En destaca Guillaume Cizeron, aspirant a l’or en dansa, Lewis Gibson o Ireen Wüst, que acaba de guanyar l’or en la prova de 1.500 metres i s’ha proclamat la primera esportista de la història en obtenir almenys un or individual en cinc edicions diferents d’uns Jocs.
La representació no només es limita als atletes, sinó que també hi ha nombrosos entrenadors LGBTI+, com Adam Rippon, Brian Orser o Romain Haquenauer.
La situació de partida a Beijing és molt diferent de la de Tòquio, i és que el territori on es realitzaran els Jocs d’Hivern és més hostil. Segons el Daily Mail, la Xina ha prohibit l’aparició d’homes “efeminats” a la televisió, ha censurat qualsevol expressió sexual i ha advertit als atletes que vigilin amb les opinions que expressen durant la seva estada al país si no volen rebre algun càstig. Per això, cal entendre que degut a aquesta situació tan ofensiva, la simple presència de totes aquestes persones als Jocs ja és important i transgressora.
La visibilitat, clau de la normalització
Els Jocs Olímpics constitueixen una oportunitat única de visibilitat de cara al món, independentment de si guanyes una medalla o no. A Tòquio, hem vist alguns casos de persones del col·lectiu que han estat al centre mediàtic per pujar al podi, com la saltadora colombiana Yulimar Rojas, la jugadora de bàsquet Sue Bird o la futbolista Megan Rapinoe; i d’altres que s’han quedat a les rondes prèvies o a prop de les medalles i de qui també se n’ha parlat, com la tennista espanyola Carla Súarez, el mataronià eivissenc Marc Tur o Rut Castillo, que a més ha fet història en ser la primera gimnasta de rítmica mexicana a arribar a uns Jocs. Un dels casos més extraordinaris, però, és el d’Amini Fonua, un nedador obertament gai que representa Tonga, un país on l’homosexualitat està castigada amb fins a 10 anys de presó.
D’altra banda, les xarxes socials han esdevingut amb els anys una de les principals plataformes de divulgació de drets humans i d’acceptació social d’aquest col·lectiu en concret. En aquests últims anys ha augmentat (o almenys s’ha fet més visible) la violència cap a les persones LGBTI+ arreu del món, mentre nombrosos governs i partits han dirigit polítiques en contra els seus drets i campanyes d’odi, amb Espanya, Polònia, els Estats Units o Hongria d’exemple.
Veient el panorama i aprofitant l’altaveu mediàtic i social que generen els Jocs Olímpics, esportistes com la remera polonesa Katarzyna Zillman, que ha utilitzat la seva estada a Tòquio per sortir de l’armari a través de les xarxes socials i reivindicar els drets del col·lectiu, o Aleksandra Jarmolinska, que va dur una mascareta amb la bandera LGBTI+ durant la cerimònia d’inauguració i va anunciar en acabar la competició que es casarà amb la seva parella a Dinamarca, perquè al seu país el matrimoni igualitari està prohibit.
Aleksandra Jarmolińska is the first Polish Olympian who officially came out. She went to the opening ceremony with rainbow accents on her mask, as she said “I represent Poland and I wish for the equal rights”. After Olympics she & her fiancée are going to get married in Denmark❤️ pic.twitter.com/jikTxjvGEj
— Łukasz⛤ (@eurovibez) July 26, 2021
La inclusió de les persones trans, el repte pendent
Dins el col·lectiu hi ha grups més invisibilitzats, maltractats i incompresos com el trans. Ser-ho està prohibit a catorze països, mentre que aquells que permeten el canvi de gènere no eliminen completament la discriminació, el rebuig o la violència diària que pateixen arreu del món. Tant a Tòquio com a Beijing s’ha fet història en aquest aspecte: per primer cop hi ha hagut presència trans a les competicions.
Quinn (futbol), Alana Smith (skate), i Timothy LeDuc (patinatge artístic) als Olímpics; i Maria “Maz” Strong (llançament de pes), Laura Goodkind (rem) i Robyn Lambird (atletisme) als Paralímpics. El no-binarisme és una de les grans assignatures pendents de l’esport d’elit, ja que en no entrar dins la classificació home-dona no acaba de quedar clar quins requisits han de seguir per a participar-hi i alhora tenen moltes més dificultats per entrenar i competir professionalment.
View this post on Instagram
També hem viscut el cas més controvertit, el de Laurel Hubbard, una dona trans que va competir en la prova de +87kg d’halterofília i que va patir una immensa transfòbia des que es va conèixer la seva classificació per als Jocs, en especial dels homòfobs en general i dels col·lectius en contra de les persones trans en particular. Tot i que els contraris a la seva participació pronosticaven que guanyaria una medalla pel seu suposat avantatge físic, la realitat és que Hubbard va quedar eliminada amb tres nuls.
Per a algú, dir públicament que ets lesbiana, gai, bisexual o trans és quelcom innecessari, “que s’ha de mantenir en privat” talment com “que no cal saber amb qui te’n vas al llit”, però per a qui forma part d’aquest col·lectiu, veure esportistes professionals, entrenadors o periodistes a la pantalla, a la vida real, és essencial. En un món basat en la cisheteronorma, conèixer la primera persona LGBTI+ abans dels 30 anys, tenir referents des de joves i saber que no hi ha res dolent en la teva identitat és importantíssim, tant per la seva salut física com mental.
Per últim, la presència de persones LGBTI+ a un esdeveniment tan massiu com els Jocs Olímpics afegeix pressió als països obertament lgtbifòbics, obre la porta a que petits i grans se sentin representats, deixa de mostrar el col·lectiu com un grup homogeni, blanc i europeu i a més anima els esportistes de disciplines tradicionalment més homòfobes a sortir de l’armari i normalitzar la diversitat sexual i de gènere.
