«Els Jocs són la gran oportunitat per definir i fixar el llegat de Tarragona. Han de personificar l’esperit de transformació de la ciutat». Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona i president del Comitè Organitzador de Tarragona 2018, feia aquesta afirmació en una conferència el mes de gener del 2013. També assegurava que el barri de Campclar, on està situada l’Anella Mediterrània, es convertiria «en el Mediterranean Smart District amb la celebració dels Jocs Mediterranis 2017». A l’hora de la veritat, el projecte de Ciutat Intel·ligent, una de les dues grans apostes de Ballesteros juntament amb la cita olímpica, fa anys que ha desaparegut del mapa tarragoní. Els Jocs han arrossegat un munt de problemes que van provocar, per exemple, l’ajornament d’un any, un fet inèdit a la història d’uns campionats internacionals que no fos per motius de desastre natural o de conflicte armat.
El famós llegat dels Jocs de Ballesteros ha estat, finalment, un Palau d’Esports de 3.500 espectadors —durant els Jocs es van instal·lar graderies provisionals que enlairaven la xifra fins als 5.000— fet per la Generalitat i que ha costat més de 20 milions d’euros. També una piscina de 50 metres descoberta que va provocar una autèntica guerra amb l’expresident del Consell Superior d’Esports, Miguel Cardenal, i la remodelació del petit estadi d’atletisme, que ha consistit a canviar la pista, construir una recta coberta per a l’escalfament, vestidors nous i una millora de la graderia totalment descoberta —s’havia plantejat que la tribuna es cobrís— que té una capacitat per a 1.250 espectadors. Res més.
«Els Jocs han de ser per a nosaltres allò que els Jocs Olímpics del 92 van suposar per a Catalunya», deia també Ballesteros en aquella conferència. El fet és que la ciutat no ha tingut cap canvi urbanístic i continua amb els problemes endèmics de sempre: la via del tren a la façana marítima —el Port va fer una passarel·la per salvar la línia fèrria i, per tant, sembla que hi ha via per estona—, equipaments abandonats com la Tabacalera o el Banc d’Espanya i el nyap del pàrquing intel·ligent de Jaume I que mai no ha funcionat, entre moltes altres coses.
En l’àmbit esportiu el panorama és molt semblant. Encara sense saber com es gestionarà l’Anella Mediterrània —la Fundació Tarragona 2017 va encarregar a última hora un estudi a l’INEFC que es va presentar el març d’enguany i que ha costat 40.000 euros—, les principals instal·lacions esportives on juguen els clubs de la ciutat resten oblidades i envellides. «El pavelló de Sant Pere i Sant Pau està igual que sempre, no s’hi ha fet res i crec que es mereixeria una reforma en profunditat perquè ho necessitem. Es tracta d’una instal·lació del 1990 i caldria canviar el terra i el sostre, entre moltes altres coses», diu Alfonso Periáñez, president del Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau. Aquesta entitat esportiva és la que ha jugat durant més anys al màxim nivell en comparació a la resta de clubs de la ciutat. Així, el Sant Pere i Sant Pau ha militat durant moltes temporades a la Superlliga tot i que la seva instal·lació no compleix els requisits mínims per disputar aquesta competició.
«El pavelló no es va fer de manera adequada perquè falten un parell de metres d’alçada per poder estar homologat per jugar la Superlliga. Encara sort que la resta d’equips accepten jugar aquí», diu mentre admet que durant els Jocs els equips de voleibol dels diferents països participants es van entrenar a la instal·lació on juga el seu club tot i que no estava homologada.
Quan es va anunciar que es construiria un gran Palau d’Esports a l’Anella, tothom va pensar automàticament que el Club Bàsquet Tarragona (CBT) en seria un usuari habitual. Després d’anys a LEB Or, el conjunt tarragoní ara milita a la lliga EBA i disputa, com sempre, els seus partits al pavelló del Serrallo, una instal·lació amb molts anys a sobre. «Es podria haver aprofitat la celebració dels Jocs per a remodelar i millorar les instal·lacions que tenim a la ciutat? Si no s’ha fet, entenc que no era possible. Podríem anar a jugar al Palau d’Esports? La veritat és que tenint en compte la competició on estem i la nostra massa social, el millor lloc per a nosaltres és el pavelló del Serrallo», diu Jacint Rodríguez, president del CBT. Tot i així remarca que per valorar justament els Jocs Mediterranis «s’han de tenir en compte les restriccions pressupostàries per culpa de la crisi econòmica i les dificultats que han patit moltes de les institucions que formaven part del projecte».
Altres clubs com el TGN Bàsquet no ho veuen clar. Aquesta entitat, que disposa de 35 equips i que té l’equip femení en la categoria més alta del bàsquet català, la Copa Catalunya, assegura que els Jocs han passat de llarg pel seu club. «No han comptat mai amb nosaltres per a res», afirma Iñaki Liarte, vicepresident del TGN Bàsquet. «Nosaltres disposem de la nostra instal·lació, però si finalment el Palau d’Esports s’obre a les entitats, nosaltres també el volem fer servir, tot i que els partits dels nostres equips es continuarien jugant al pavelló del Sagrat Cor. No veuria bé que un sol club gaudís del nou equipament», opina.
