Anna Casarramona (Manlleu, 1994) aprofita l’estiu per fer el trasllat de Gijón cap a casa després de dues temporades intenses al club asturià que aquest 2018 s’ha proclamat campió d’Europa. Un títol més en un palmarès d’autèntic luxe. Un trajecte que comparteix amb l’igualadina Maria Díez i que obre una nova etapa per a les dues jugadores catalanes: el curs 2018-2019 el jugaran a les files del CP Manlleu amb una plantilla per lluitar per tots els títols. A La Fosbury aprofitem l’aturada competitiva per parlar amb l’Anna amb calma del nou projecte esportiu, és clar, però també d’un munt de coses més. Quin plaer quan els esportistes tenen coses a dir!
→ Bon dia! Ja estàs instal·lada a Manlleu?
Hem arribat aquest diumenge al poble, tinc totes les coses a casa meva i ja ho estic preparant tot per anar a viure a un pis d’aquí a Manlleu
→ Tens ganes d’iniciar la tercera etapa amb el club de casa?
I tant, molt, estic molt il·lusionada! He viscut una experiència fora de casa que m’ha fet créixer molt, tan personalment com esportiva, i ara també tinc ganes de poder mostrar tot el que he après i seguir aprenent de les meves companyes, que crec que han fet un gran pas endavant.
→ Amb la teva arribada i la de la Maria Díez, el CP Manlleu ha configurat un equip que pot lluitar per tots els títols
Per plantilla tenim un equipàs! Però ja s’ha demostrat que pel fet de tenir una bona plantilla no tens els títols guanyats. Guanyar costa molt i s’ha de demostrar en cada entrenament i en cada partit. Hem d’entrenar molt, començar aquest nou projecte i de mica en mica millorar individualment i ser més sòlides com a equip. Els títols, si han d’arribar, ja arribaran, però guanyar és molt complicat.
→ Coneixes la resta de jugadores de l’equip?
Jo havia jugat amb la gran majoria d’elles, excepte amb les incorporacions dels darrers dos anys: l’Ona Castellví, l’Eli Gurri, la Raquel Bernadas i l’Uxue Otegui.
→ Què esperes d’aquesta nova etapa al Manlleu? Què et ve de gust fer ara que no haguessis pogut fer abans amb el teu club de tota la vida?
Vull arribar a oferir la meva millor versió com a jugadora, i encara em falta molt per aprendre i millorar per aconseguir-ho. Al costat de jugadores joves a qui he vist créixer tinc moltes ganes de guanyar competicions com la copa d’Europa, la lliga, la copa de la reina reeditant el triomf que ja vam aconseguir fa uns anys… seria un somni fet realitat en el club on vaig començar a jugar.
“Guanyar les grans competicions al club on vaig començar a jugar seria un somni fet realitat”
→ Tu que ho has guanyat tot i que t’endús elogis de tècnics i jugadores rivals, dius que encara pots créixer a la pista. Què pots millorar del teu joc?
Ui, moltes coses! Abans era una jugadora que no arriscava gaire i no mirava a porteria fins que vaig tenir l’Alejandro Domínguez i el Ricard Ares, que em van ajudar a fer el pas endavant i a jugar-me moltes ocasions on podia anar directa cap a la porteria. Ara em falta acabar de seleccionar bé, prendre bones decisions a la pista i cometre els mínims errors possibles. Després també hi ha el xut de pala i el xut de cullera que costa molt de millorar.
→ Quin balanç fas d’aquests dos anys a les files del Gijón?
He tingut una experiència personal molt bona. Sempre havia viscut a casa els meus pares i he viscut compartint pis amb dos companyes d’equip i m’he hagut d’espavilar molt. M’ha fet créixer, també com a entrenadora, perquè he entrenat un equip i l’hoquei a Astúries és molt diferent al d’aquí, amb un club més petit i familiar del que pot ser el Manlleu i he pogut conèixer una altra manera de funcionar. Com a esportista, jugar al costat de la Maria Díez, la Sara Lolo, la Marta Piquera, l’Elena Lolo i les joves que pugen molt fortes per mi ha sigut fantàstic. Són companyes d’equip que a nivell esportiu són una passada però que en l’àmbit personal encara ho són més.
“A Astúries m’he hagut d’espavilar molt i he crescut en tots els àmbits. Allà l’equip femení és l’equip punter de la comunitat”
→ Com es viu l’hoquei a Astúries?
Aquí a Catalunya hi ha molts equips, molts clubs, molta competència. Allà a Gijón i a Astúries en general hi ha pocs clubs i l’equip punter de la comunitat és el Gijón femení. Que sigui un club que tingui el femení a dalt de tot és increïble. Allà ens han tractat molt bé des del primer dia, com un primer equip. Sempre podríem ser més ben tractades, és clar, a nivell econòmic i professional, però és molt complicat perquè el club tampoc té les ajudes econòmiques que necessita. Sempre hi ha dèficits, però donen moltes facilitats a l’equip. N’estic molt contenta.
→ Per què tu i la Maria heu sortit del conjunt asturià? Ella n’era la capitana i una referència indiscutible per a l’afició i tu havies dut a terme dues temporades excel·lents!
El club va prendre la decisió de renovar el projecte esportiu, canviant la figura de l’entrenador, i nosaltres vam veure que en aquest projecte no hi teníem cabuda. Vam decidir tornar cap a Catalunya, ens venia de gust canviar de xip tot i que un darrer any a Gijón ens hauria vingut molt de gust perquè ens portem molt bé amb les companyes d’allà, estàvem creixent molt i fèiem un hoquei cada cop més potent. Això s’ha acabat i ara estem molt il·lusionades amb el nou projecte manlleuenc. Haurem de tornar a fotre-li canya!
“Estem molt il·lusionades amb el nou projecte manlleuenc. És una plantilla dissenyada per lluitar per tots els títols”
→ Com es va concretar el fitxatge pel Manlleu?
Tant el Manlleu com altres clubs es van posar en contacte amb mi i la Maria, vam rebre diferents ofertes. Vam estar molt contentes de veure com els clubs es movien per poder-nos incorporar a les seves files, i nosaltres vam estar rumiant quina era la millor opció i ens vam decidir pel Manlleu.
→ Pots viure de l’hoquei patins?
No, no. En l’hoquei femení, impossible. En el masculí sí que n’hi ha uns quants, els que estan al nostre nivell esportiu, que ho poden fer. Nosaltres ho tenim més complicat. Podem tenir un «a més a més», però no uns ingressos per viure.
→ La formació que has fet aquests darrers anys més enllà de les pistes és cabdal per afrontar el futur amb garanties laborals…
Jo vaig estudiar CAFE a la Universitat de Vic i a Gijón vaig començar el màster de formació del professorat de secundària i batxillerat, que és d’un any, però com que era de tardes l’he hagut de fer repartit en dos anys perquè no m’ho podia combinar amb els meus entrenaments i els de l’equip benjamí que liderava des de la banqueta. No em podia permetre anar a classe, però ara ja el tinc acabat.
“M’interessa molt la formació vinculada a l’hoquei patins. Amb la Maria Díez ens hem tret el nivell 1 d’entrenadores i aquest any som professores d’una assignatura!”
→ I ara, què faràs?
(riu) aquesta és la gran pregunta! Estic buscant feina per la comarca. Ja puc ser professora i també em vull preparar de cara a un futur per fer les oposicions i provar de treballar a un gimnàs, tot el que tingui relació amb la tasca d’entrenadora d’hoquei… ara a Manlleu jo i la Maria serem coordinadores de l’escola comarcal, cada una portarem un equip benjamí, que ja és una feina que ens agrada molt perquè tant ella com jo ens vam treure l’estiu passat el nivell 1 d’entrenadores i aquest any som professores d’aquest nivell de l’assignatura de pràctica. Ens interessa molt la formació, la base, com ensenyar… per aquí és on tiro, de moment.
→ A mig o llarg termini veus viable que l’hoquei patins femení compti amb una estructura més professionalitzada en tots els seus àmbits?
De mica en mica ja es va fent. Sempre explico que quan vaig començar al CP Manlleu jo era l’única nena, i ara mires al club i n’hi ha moltíssimes! I mira on està el primer equip femení i tot el que ha aconseguit! Malauradament, queda molta feina per fer. Ara mateix ni la millor jugador del món pot viure de l’hoquei patins. Ningú té contracte i tots aquests anys que portem jugant (treballant), no els estem cotitzant…per això la vida de les esportistes, especialment les d’hoquei, és curta, perquè no et pots permetre econòmicament seguir jugant fins els 35 o 40 anys. Per professionalitzar l’esport hauríem de poder anar al gimnàs cada dia, el cos tècnic hauria de ser més ampli, disposar de fisioterapeutes, els horaris d’entrenaments i les pistes on entrenes… és una lluita que va molt lenta.
“Ni la millor jugadora del món d’hoquei patins pot viure del seu esport. Ningú té contracte i no cotitzem”
→ Quan esteu concentrades amb la selecció espanyola això canvia? Hi ha més mitjans?
Sí, és diferent perquè tenim el CAR de Sant Cugat, i quan no coincidim amb moltes seleccions, aquelles instal·lacions són magnífiques. El gimnàs d’allà, per exemple, és una passada. El que passa és que si topem amb altres seleccions masculines o d’altres esports, anem perdent una mica de temps i d’espai. De tota manera, ho agraïm moltíssim. Allò que tenim ho aprofitem al màxim per anar creixent.
→ Amb el pas dels anys en l’hoquei patins ha canviat força el seguiment dels mitjans envers les competicions femenines. Seguirà la progressió en el proper lustre?
Els mitjans de mica en mica han fet passos, però és molt difícil que avanci. De partits de l’OK lliga masculina i femenina, per la televisió, n’han fet molt pocs. Si es promocionés, la gent segur que s’hi enganxaria, perquè al cap i a la fi, la gent que obre la tele mira el que hi ha. Si es programés més esport femení la gent el seguiria molt més, és ben simple. El futbol femení ara comença a tirar cap amunt, estan fent bona feina i sumant cada cop més aficionats. Ara és necessari que els esports minoritaris trobin la manera de seguir el seu camí.
“És ben simple: si es programés més esport femení a la TV la gent el seguiria molt més”
→ L’hoquei patins té una base molt àmplia a Catalunya. Us sorprèn que altres disciplines molt poc arrelades al nostre país passin per davant vostre en l’àmbit mediàtic?
Home, aquí hi ha moltíssima gent que viu l’hoquei de prop, però hi ha esports que mouen molts més diners, amb clubs que disposen d’enormes recursos econòmics… a petita escala tenim l’exemple del barça, on els jugadors d’hoquei són professionals perquè estan en un club amb molts socis i disciplines més potents que es pot permetre pagar el seu sou. Un club que només és d’hoquei ho té molt més complicat per disposar d’una bona estructura econòmica.
→ El proper mes d’octubre jugaràs el campionat d’Europa. Pràcticament tothom espera que guanyeu el cinquè títol consecutiu!
Anem amb aquest objectiu marcat, és evident. Tenim moltes ganes de disputar-lo ja, tot i que haurem d’esperar al 7 d’octubre per començar a jugar. Sabem que aquest cop serà molt difícil, perquè es disputa a Portugal i la selecció amfitriona és molt competitiva i tenen molt bon hoquei. I no només hi ha aquesta selecció, sinó que n’hi ha d’altres que també tenen ganes de complicar-nos la vida. Cada cop que guanyes ho tens més difícil per tornar a guanyar.
→ Per una qüestió de motivació?
Per tot! També perquè les rivals et coneixen més, i cada vegada és més difícil millorar, cosa que s’aconsegueix a partir d’entrenar molt, de mantenir la motivació intacta. Hem de tenir el cap fred i el cor calent, i anar a totes!
“Cada cop que guanyes ho tens molt més difícil per tornar a guanyar”
→ Quina rivalitat teniu amb les grans seleccions d’arreu del món?
Amb Portugal tenim molta rivalitat, sempre ha estat una selecció amb qui ens hem trobat en semifinals, vuitens, finals i és un equip molt competitiu i molt difícil de guanyar. A vegades ens han guanyat elles, com el partit de vuitens que vam perdre al mundial de Tourcoing (França, 2014). També amb altres seleccions, com Itàlia, on l’hoquei no està tan desenvolupat, però on són molt treballadores, molt competitives i fan la seva feina molt ben feta. Si no vas concentrada, falles. T’obliguen a sortir amb una intensitat molt alta. I després, per descomptat, hi ha Argentina als mundials. És una selecció brutal, amb un nucli de jugadores que individualment són molt bones. És un enorme repte cada cop que les tenim davant.
→ Al teu perfil de twitter dius que la revolució serà feminista o no serà. Com ho apliquem al món de l’esport?
És complicat. A Gijón el que sempre parlàvem és que la millor manera de fer-ho, des del lloc on estem, és entrenar cada dia, a totes, donant-ho tot i oferint un gran espectacle en tots els campionats, exigint al club, als entrenadors i a qui sigui poder fer passos endavant. També fer-nos entrenadores, perquè n’hi ha molt poques. Formar-nos, introduir-nos en el món de l’hoquei encara que costi, perquè una dona sempre ho té més difícil a l’hora d’assumir certes tasques i càrrecs. Està molt més qüestionada i és molt important dur a la pràctica allò que volem fer. Per exemple, jo i la Maria som professores de tàctica després de la decisió de la Federació Catalana de comptar amb dos noies joves per donar aquesta assignatura. És un pas endavant que anys enrere era impensable. Lluitar cada dia amb aquestes petites coses.
“Les dones sempre ho tenim molt més difícil, ens qüestionen molt més que als homes”
→Una manera d’obrir camí i esdevenir referents reals per als més petits
Al cap i a la fi, els nens i les nenes s’emmirallen amb els jugadors i jugadores del primer equip. A Gijón és exageradíssim la manera com les nenes del club admiren les jugadores del primer equip, perquè és el millor equip del club. Es nota molt la diferència amb la resta de clubs.
→Quin és el moment Fosbury d’Anna Casarramona?
Un dels moments que he viscut amb més intensitat va ser el mundial d’Iquique, a Xile, quan vam guanyar Argentina a la pròrroga. Perdíem 1 a 0 i vaig marcar el gol de l’empat, en un contraatac on anàvem 4 contra 3, me la van passar, vaig xutar mig de cullera donant una mitja volta i vaig anotar l’1 a 1, i després, a la pròrroga, va ser la Maria qui va marcar el gol del triomf. Argentina ens havia guanyat 7 a 1 al mundial anterior a la fase de grups, era una selecció boníssima, i tenia unes ganes immenses de guanyar i competir al màxim. Va ser el partit que ens va donar l’accés a la final, que vam guanyar davant Portugal.
