Voltregà és sinònim d’hoquei patins. I últimament, d’hoquei patins femení.
Les noies de Sant Hipòlit han convertit el club osonenc en la referència europea de l’hoquei femení després d’aconseguir la cinquena Copa d’Europa de la seva història, una fita que ningú havia aconseguit. L’equip femení del Voltregà, però, només té divuit anys d’història. No va ser fins a finals dels anys noranta que es va crear la secció dins l’entitat. I es va formar gràcies a un grup de jugadores provinents de Les Masies de Voltregà, entre les quals hi havia la Carla Giudici. Una figura que sense voler-ho va convertir-se en el gran exponent de l’hoquei femení.
“El primer any que em van federar vaig començar a jugar amb els nens sense problemes perquè des de la Federació no deurien adonar-se que feien la fitxa a una nena. Al cap d’uns quants partits, però, una altra nena també va voler inscriure’s i la mateixa Federació li va dir que no podia. Des d’aquell moment, van prohibir al Vic [el club on va començar a jugar] que jo pogués competir perquè si no, el sancionarien”. Amb aquesta situació es va trobar la Carla Giudici —una de les millors jugadores que ha tingut l’hoquei patins català i ara ja retirada — la temporada 1994-1995. No podia practicar l’esport que volia perquè era una nena. I és que la normativa del moment no permetia que les nenes i els nens poguessin jugar junts en cap edat.
Les opcions passaven per deixar l’hoquei, marxar a un club on hi hagués un equip femení sènior – que en aquella època n’hi havien pocs – o lluitar perquè les noies poguessin jugar amb els nois fins a una certa edat. Els seus pares, juntament amb el Patí Vic i les institucions de la capital osonenca, van escollir la tercera via i van començar a mobilitzar-se per canviar una situació que consideraven injusta. La lluita, que va tenir cert ressò als mitjans de comunicació, va donar els seus fruits. “Al final es va decidir fer una assemblea de tots els clubs catalans per votar a favor o en contra dels equips mixtos. Pràcticament per unanimitat es va aprovar que les nenes i els nens poguessin jugar junts fins als 12 anys”, comenta anys després la Carla orgullosa.
En aquell moment, el món de l’hoquei patins va fer un primer pas cap a la igualtat perquè es va aconseguir canviar la normativa: es van permetre els equips mixtos fins als 12 anys. Amb aquella edat i després de poder competir amb amb nens durant uns anys, la Carla va fer el salt a Les Masies de Voltregà, on hi havia un equip sènior femení. L’any següent, el 1999, tot el grup de jugadores va marxar cap a Sant Hipòlit de Voltregà i va començar a assentar les bases de l’equip que fa una setmana s’ha convertit en pentacampió d’Europa.
La Carla reconeix que en aquella lluita s’hi va trobar per casualitat perquè era molt petita. “Per l’esport femení i per l’hoquei va ser un fet important. Però jo m’hi vaig trobar. Jo simplement volia jugar a hoquei perquè m’agradava aquest esport. La lluita la van fer sobretot el meu pare, el club i la ciutat de Vic”, explica la Carla. Tot i no ser gaire conscient, arran del canvi de normativa l’hoquei femení va començar a crear-se el seu espai.
L’evolució de l’hoquei patins femení
De fet, amb els anys s’ha aconseguit que la Federació Catalana incrementi l’edat fins a la qual les nenes i els nens poden jugar junts. Ara és fins als 16 anys, coincidint amb la categoria juvenil. Fins i tot, s’ha creat una fitxa que permet a les nenes jugar en categoria masculina i femenina alhora. “Vam crear la fitxa vinculada que permet a les nenes jugar amb nens al seu club i també amb un equip femení d’un altre club. D’aquesta manera, s’agrupen diversos clubs d’una comarca i les nenes, a més de competir amb nens, també poden fer-ho entre elles els caps de setmana”, exposa Maria Moltó, presidenta del Comitè Català d’Hoquei Patins.
Uns canvis que s’han anat introduint progressivament per evitar problemes com els que posa de manifest Moltó: “Abans, com que eren poques jugadores i la majoria no tenien un equip sènior de referència, les nenes arribaven a una edat on les diferències físiques entre nois i noies s’accentuaven. Les jugadores s’anaven quedant enrere i perdien l’interès per l’hoquei. Però això ara ja no passa perquè tenen el seu espai”.
Actualment hi ha setantena d’equips femenins a Catalunya, amb set categories diferents – tenint en compte l’OK Lliga femenina que és a nivell estatal – i una base perfectament estructurada per edats. Tot i així, segons Moltó encara queda molta feina per fer: “El repte és que hi hagi les mateixes categories femenines i masculines. Ara tenim la Mini-Fem, que són dues categories juntes, i la Fem16, on passa el mateix. Fins arribar als 800 equips de nois… encara queda molta feina per fer”.
L’agreujant de l’hoquei patins és que es tracta d’un esport minoritari. En aquest sentit, la Laia Vives, portera del Voltregà des de fa 16 temporades i peça clau en les finals de la Copa de la Reina i de la Copa d’Europa que han guanyat aquest any, creu que el més important és que “les pròpies jugadores ens hem de creure el valor i la força que tenim com a noies” i que “hem de donar un cop de puny sobre la taula a nivell social i econòmic”.
La manca de visibilitat, sobretot a nivell televisiu, és un dels factors que apunta Vives perquè la gent pugui conèixer i “enganxar-se” als esports femenins i minoritaris. L’altre és el paper de les federacions i les institucions envers l’esport femení. “No serveixen només les campanyes per fer que les dones facin esport. Perquè ja n’hi ha moltes que en fan. Falta aquest pas d’implicació directa amb la gent que fem esport de competició diari”. I és que viure de l’hoquei patins a nivell femení és pràcticament impossible.
Amb tot, el cas de la Carla Giudici va significar un abans i un després en l’hoquei femení. No s’entendria aquest esport sense la lluita i els passos que va fer l’entorn de la Carla quan ella només tenia vuit anys. Una jugadora que després de trobar-se amb el problema quan era petita, es va convertir en una de les millores jugadores de la història amb un palmarès a l’abast de ben poques: tres copes d’Europa, tres OK Lliga femenina, quatre copes de la Reina, dos Campionats del Món i un Europeu amb la selecció, entre d’altres.
David Bou, l’últim entrenador que va tenir la Carla al Voltregà i amb qui va guanyar alguns d’aquests títols, té clar què va significar la figura de la Carla: “Simbolitza i és el recull de tot l’hoquei patins femení. L’hoquei femení és el que és per moltes raons, però una d’elles és perquè hi ha hagut una jugadora que s’ha dit Carla Giudici i que juntament amb els seus van batallar molt en el seu moment per intentar reconèixer l’hoquei femení i per aconseguir que les noies poguessin jugar amb els nois”. I afegeix: “Ha estat un esport que des dels anys 90 ha tingut una progressió bestial. I ella és una mica el símbol de tot això. És un mirall on moltes jugadores es van mirar en el seu moment. És el referent de l’hoquei femení”.
