La pròpia EHF no ho verbalitzarà mai, però tothom ho dona per fet: no hi haurà mai nassos de disputar el gran cap de setmana de l’handbol enlloc que no sigui Colònia, a cap altre recinte que no sigui el Lanxess. I no és només cosa d’aforament, d’infraestructura o de facilitats. És que seria treure la criatura dels braços que millor la bressolen i arrancar un òrgan que ha permès que des del cor econòmic de l’handbol europeu es bombi sang fins a tots els extrems del continent. Pot passar que l’afició més veterana enyori aquelles finals a doble partit. Que els barcelonistes recordin el Palau màgic de les remuntades. Però ningú s’atrevirà a discutir ni el sistema ni el lloc. Ni l’on, ni el què, ni el per què.
El pavelló més gran d’Europa
El Lanxess acull aquest cap de setmana la seva desena Final a Quatre d’handbol. La primera va ser la de la descoberta per tots els que no som d’Alemanya d’aquest magne recinte esportiu i de la potència que podia tenir un cap de setmana que sintetitzés el millor handbol. Menys de 30 hores per decidir el millor equip europeu. D’aquella primera edició també en recordem l’esperpèntic canvi de trofeu, que encara ara manté una atròfia de braç amb pillota digne ferroveller enlloc de la fina imatge de l’antiga Copa d’Europa.
Aquell any el gran públic va descobrir que hi ha pavellons on hi caben unes 20.000 persones. Va constatar que la religió de l’handbol era molt més important a Alemanya que en altres llocs i el 30 de maig del 2010 va veure com el Kiel s’imposava al Barça en el darrer partit com a professional del gran David Barrufet. El Lanxess Arena, però, no estava pas d’estrena quan el món de l’handbol el va descobrir. El recinte gegantí data de 1998 i de fet abans que la final a 4 de la Champions, l’handbol internacional ja l’havia conegut el 2007. Ja llavors estava assenyalat, per dimensió, per alemany i per possibilitats com l’ingredient que feia falta per sacsejar el sistema de la Copa d’Europa. La tardor del 2009 Colònia ja era a l’imaginari de tota l’afició. S’hi havia d’anar. La competició es convertia en una peregrinació cap a Renània del Nord.
El Lanxess té 20 anys i la d’aquest cap de setmana serà la seva desena Final a Quatre d’handbol masculí. Però respon al tòpic aquell de persones madures que s’envegen afirmant que “es conserva bé, el punyetero”. Tothom que hi va en torna enamorat. De la seva visibilitat, de la seva connexió, de la seva ubicació a menys de mitja hora xino xano del centre de Colònia, de la seva connectivitat en transport públic. De l’ambient que s’hi viu independentment de qui hi jugui. De la immersió en la cultura germànica que té l’esport com a celebració que suposa anar-hi. Hi ha grups d’aficionats catalans que hi van encara que el Barça no hi estigui classificat. I hi ha una dada que permet veure que la bogeria és compartida, sobretot per l’afició local: el 80 per cent dels abonaments es venen d’un any per l’altre. Quan òbviament no se sap qui la jugarà. És una festa de l’handbol, més enllà dels colors de cadascú.
Quan no s’hi fa handbol
El Lanxess és handbol i més que handbol. Ha acollit partits de Mundial i d’Europeu. És un dels dos pavellons que utilitza el Gummersbach. També és casa del Kölner Haie d’hoquei gel, un esport que hi té quasi tanta ascendència com el d’aquest cap de setmana. També acull el bàsquet, en les ocasions més sonades del pràcticament desconegut equip local, el Koln 99ers. També ha acollit combats d’arts marcials. Segons per quina ocasió es prepari el recinte, l’aforament pot arribar a unes 29.000 persones. Els comentaris que se’n poden trobar d’usuaris a tots els “ratings” de satisfacció és altíssima amb l’únic però del preu del que s’hi consumeix.
També és un recinte musical de primera ordre en les gires europees de les figures més comercials. Hi ha tocat des dels Eagles a Lady Gaga, de Madonna a Shakira, des de Mariah Carey a les Spice Girls. S’hi va fer un dels últims concerts del grup de combat anticapitalista Irie Revoltés abans de la seva dissolució. De fet quan no farà ni 24 hores que s’hi haurà disputat la final, dilluns mateixm hi toquen els Maroon 5. L’endemà Jamiroquai i el dia 20 de juny els Backstreet Boys. Sembla que enumerem peces d’un Museu de Cera però no. És qui trobareu a l’aparador del Lanxess, quan se’n retirin les porteries.
El fervor alemany
Com dèiem abans, ja ningú discuteix en la galàxia de l’handbol la figura del Lanxess com idònia i segurament insubstituïble per a la Final a 4. Més controvertits van ser els inicis d’aquesta nominació, i no només perquè quan es va fer semblava que la seu seria rotativa i ara s’ha quedat fixa. En el panorama de l’handbol europeu d’inicis de segle XXI s’assisteix a un repartiment de poders diferent a l’actual. On hi ha afició, diners, la millor lliga i més ambició és a Alemanya però són els clubs d’Asobal els que guanyen la Copa d’Europa, podríem dir com a definició de l’statu quo que la irrupció de l’opció Colònia intenta esmenar. Es dóna per fet que l’handbol alemany vol que canviï l’ordre establert. Del 1990 al 2009 en 13 ocasions el campió juga a la lliga espanyola. I es creu que amb el factor camp això pot canviar.
Les sorpreses, sempre les sorpreses
I és que el propi Xavi Pascual, entrenador del Barça, demanava dimarts a la premsa que de cara a aquest cap de setmana no es doni per favorit l’equip blaugrana. “No ho veieu que el favorit no guanya mai a Colònia, no ho digueu si voleu que guanyem” comentava enriolat. I no li falta raó. En només nou edicions, Colònia ja ha creat els seus propis tòpics i llegendes i una de clar és que no sempre guanya el que hi arriba amb més números. Més aviat tot el contrari.
Tots aquests anys han estat propicis a les sorpreses i no només això. Hi ha hagut 7 campions diferents –només Barça i Kiel han repetit– i el més important relacionat amb el punt anterior del que parlàvem: hi ha hagut quatre victòries alemanyes per cinc de no germàniques i, encara més, fa cinc anys que cap equip de la Bundesliga no guanya. I doblem aposta: la d’aquest cap de setmana serà la tercera Final a Quatre seguida sense cap equip dels quatre de procedència teutona. I el Lanxess estarà ple de l’afició local. Heus aquí la màgia.
Seria injust considerar el Lanxess Arena de Colònia com la gran casa de l’handbol a seques. Ho és de l’handbol masculí, però a dalt de tot del podi de recintes de l’esport a Europa cal que comparteixi condició amb el Papp László Sportaréna de Budapest que ja porta sis finals a quatre seguides de la Champions femenina com a recinte amfitrió. Allà, precisament, el dia 12 el Gyôri ETO va sumar la seva tercera Champions consecutiva, cinquena de l’historial. Les 12.000 localitats d’aquest recinte també s’omplen per animar –amb tota lògica– especialment els equips locals. Un ambient igual, amb els mateixos ingredients, que a Colònia. Però en un altre país. Cosa que diu que la taca d’oli de la passió handbolera s’estén. Com deia aquell: de moment tot són bones notícies.
