Nascuda a la capital del Vallès Oriental, Kaba Gassama ja és la capitana de l’equip i contribueix amb fermesa des del centre de la defensa i amb un imponent olfacte golejador des de la dura batalla dels sis metres a la consolidació del projecte granollerí a l’elit de l’handbol femení.
La KAba representa com ningú el planter més exitós de l’handbol català. Nascuda a Granollers de pares senegalesos, va iniciar-se amb l’handbol als dotze anys en el mític Torneig CoAliment, una trobada escolar on més d’un miler de nenes i nens d’entre sis i dotze anys fan el primer contacte amb aquest esport. Va ser el cas de la Kaba, que va ser ‘descoberta’ per un dels entrenadors de la base vallesana que la va convèncer per fitxar. Era en Robert Cuesta, actual entrenador del primer equip.
Amb el regust agredolç de no haver pogut disputar les semifinals de la Challenge Cup davant l’Aula Valladolid, la pivot granollerina atén la trucada de la Fosbury ràpidament i amable per explicar-nos, entre altres coses, com ha utilitzat la seva posició de figura pública per defensar els drets civils de les persones racialitzades.
Bona tarda Kaba, després d’haver remuntat el Juro Unirek holandès i haver-vos classificat per a les semis de la Challenge Cup, us heu quedat amb la mel als llavis, oi?
Hola! Doncs sí, l’equip estava molt il·lusionat. Crec que teníem opcions d’arribar a la final i seguir fent història. Però bé, al final no ha pogut ser, ens hem quedat amb bones sensacions. Hem acabat amb el partit aquí al Palau que vam guanyar: va ser espectacular més val que recordem això.
Com ha estat el vostre dia a dia durant el confinament?
Teníem entrenaments cada dia menys els diumenges, i el nostre entrenador, el Robert, ens posava cada dia exercicis per fer a casa. Anàvem fent la nostra i ell ens anava preguntant com estàvem.
Com has viscut personalment tot això que ha passat?
Al principi val a dir que em va costar una miqueta, perquè em semblava surrealista. L’inici del confinament em va enxampar amb la selecció i va ser sortir d’allà i anar directament a tancar-se a casa. La veritat que va ser un canvi de xip una mica gran per a mi. Em va costar força acostumar-m’hi però amb els dies ho vaig anar païnt, vaig aprofitar el temps i vaig informar-me d’assumptes relacionats amb el racisme.
Durant aquest confinament hem vist com utilitzaves les xarxes socials per significar-te en la denúncia del racisme que es viu arreu, també a casa nostra. Com valores el fet que esportistes d’elit com tu pugueu utilitzar l’altaveu que teniu amb milers de seguidors?
Des del primer moment em vaig preguntar com podia contribuir des de la meva posició a la lluita contra el racisme. Com podia ajudar? Penjant missatges amb contingut a l’Instagram i de seguida vaig veure que ajudava, que feia efecte. Hi va haver molta gent que reaccionava i em deia ““ostres, això no ho sabia!” i era la manera de saber que estava fent bé la meva feina. Gent que no em coneix o que no tenia ni idea de coses que passen potser ara aniran amb més cura en el dia a dia per exemple amb expressions que són recistes.
T’has sentit algun cop discriminada, Kaba?
Oi tant que sí! Ara mateix, per exemple estic al carrer tornant cap a casa i hi ha gent que se sorprèn de sentir-me parlar català. I jo penso, per què em miren? Em miren perquè diuen “una negra parlant català?” i se sorprenen. Això també és discriminació. O una altra situació habitual: en un supermercat on s’hi està parlant català a mi em veuen i se m’adrecen directament en castellà perquè donen per fer que els negres no sabem parlar la nostra llengua. És clar que parlem català! Els negres parlem la llengua dels nostres països, siguem catalans, espanyols o d’on sigui.
Una persona es pot sentir vinculada a més d’un lloc?
Evidentment! Jo mateixa puc dir-te que em sento del Senegal i de Catalunya: tinc coses d’allà i coses d’aquí i això és la mar de bonic. Al final pots agafar les coses bones d’aquí, les del Senegal i ja està, no hi ha cap problema.
La pràctica esportiva ajuda a la integració social de les persones d’origen estranger?
Sí, hi ajuda. De fet jo sempre dic que si no hagués estat per l’handbol, jo segur que no tindria tanta gent propera ni tantes amigues del meu entorn que no fossin d’origen africà.
Vas tenir alguna dificultat o barrera per acomodar-te als codis de la cultura esportiva?
En part sí. Haig de dir que quan vaig començar i era petita era una nena molt tímida i em va costar una mica adaptar-me. A casa els pares ens havien educat en la cultura senegalesa i sortir de casa, anar al pavelló, i tenir la cultura d’aquí, en aquells temps m’era una mica més difícil. Essent tímida encara em costava més relacionar-me amb altra gent.
“A mesura que vas creixent te n’adones que no tot és guanyar i s’ha d’aprendre de les derrotes”
Una timidesa que has vençut molt bé. Que t’ha aportat la pràctica esportiva com a persona?
Els valors que he après com el treball en equip o la responsabilitat. Jo he crescut jugant a handbol, és un esport d’equip i això m’ha ensenyat a no pensar només en mi. Si vols guanyar partits, has de vèncer sent un equip. Aquests valors són complicats de veure en el dia a dia, i fent un esport d’equip és més fàcil de comprendre.
En clau emocional, has après alguna cosa que després apliquis en altres vessants de la teva vida?
Sí. Quan ets més petita et costa més fer aquesta extrapolació però a mesura que et vas fent gran te n’adones que no tot és guanyar, que s’ha d’aprendre de les derrotes i la manera d’afrontar-les. T’ho prens d’una altra manera amb el pas dels anys.
Tornem a parlar de victòries i derrotes: quins objectius té l’equip per a la temporada vinent?
L’objectiu ha de ser seguir la dinàmica que teníem la temporada passada: hem pogut renovar gairebé el bloc sencer de l’equip i això fa que tinguem un any més d’experiència, un any més juntes que és molt important. També han arribat fitxatges que de ben segur ens poden ajudar a l’objectiu de lluitar per recuperar aquesta plaça europea.
Has tingut ofertes per marxar?
Sí, he tingut ofertes. Però al Granollers estic molt bé. Estar a casa per a mi ara mateix és més important que no pas sortir a fora. El Balonmano Granollers m’ha tractat sempre súper bé i no en tinc cap queixa.
Per acabar de conèixer la Kaba més personal, unes quantes preguntes picadetes…
El teu millor moment com a jugadora d’handbol: el meu debut a Divisió d’Honor.
Una jugadora referent: en diré dues: la Marta Mangué i la Xandri Barbosa.
Una persona referent fora de l’handbol: ma mare.
Una pel·lícula? “Milagro en la celda 7”.
Una sèrie? “Como defender a un asesino”.
Un llibre? “El odio que me das”.
Una cançó que tinguis ara mateix al cap? “MMM”, de Naza.
