Si els Jocs Olímpics aconsegueixen que milions de persones segueixin en directe el piragüisme o el tir en arc, ni que sigui un cop cada quatre anys, la Ryder Cup situa el golf en el centre de l’esport mundial televisiu un cap de setmana de principis de tardor de tots els anys parells.
Algú va dir una vegada que la Ryder i el festival d’Eurovisió han fet més per unir els pobles d’Europa que tots els estadistes i tractats internacionals junts. I és que en la Ryder és de les poques vegades (l’única?) que Europa competeix com un equip (el blau) sota una sola bandera. L’adversari: els Estats Units, els vermells, gairebé sempre amb una plantilla de jugadors de més talent i reconeixement, però amb un menor esperit de conjunt i amb dificultats per superar als europeus, almenys en les darreres edicions. I és que el domini europeu en la Ryder en les darreres dues dècades havia estat aclaparador amb 8 victòries en els 10 tornejos disputats, incloent-hi els 3 últims de manera consecutiva.
Entre el passat 30 de setembre i el 2 d’octubre es va disputar la 41a edició d’un torneig que va començar amb un domini aclaparador dels nord-americans, que en els partits matinals de divendres es van posar 4-0 amunt. La reacció dels europeus va ser lenta però sostinguda i de la mà de Sergio García, però sobretot del millor jugador europeu, Rory McIlroy, es van col.locar 5-3 i 6,5-5,5 després dels four-balls (cada membre de la parella juga la seva bola i es comptabilitzen els cops del millor jugador) de divendres i els foursomes (cada parella juga amb una bola alternant el torn a cada cop) de dissabte al matí. Els nord-americans es van refer en els four-balls de la tarda i el resultat després de les dues primeres jornades mostrava un 9,5-6,5 a favor dels vermells.
La tensió es palpava als greens de Hazeltine, Minessotta, amb un públic entregat que va arribar a traspassar els estrets límits del fairplay golfístic. Tant és així que Rory McIlroy es va encarar a un espectador durant els four-balls de dissabte i va obligar als jutges a expulsar l’individu en qüestió. Un incident poc destacable en àmbits com el futbolístic però absolutament inèdit en el pulcre món dels 18 forats.
El matí de diumenge, quan Patrick Reed va encarar el tee de l’1 en el primer dels 12 individuals, els aficionats nord-americans exterioritzaven l’eufòria que els donaven els 3 punts d’avantatge aconseguits en les dues primeres jornades. Una eufòria un punt desmesurada; una manera de dissimular, potser, el trauma que havia deixat la darrera edició celebrada en terres nord-americanes, al camp de Medinah, prop de Chicago.
Allà, en el cèlebre ‘miracle de Medinah’, els europeus van començar la darrera jornada de l’edició del 2012 amb 4 punts de desavantatge. Però en una actuació estel·lar, Garcia, McIlroy, Westwood i companyia van aconseguir 8.5 dels 12 punts en joc i es van emportar la 39a Ryder Cup. Aquella actuació, va ser inspirada pel capità europeu Jose Maria Olazábal que durant tot el torneig va inculcar la idea de que Europa havia de retre homenatge a Seve Ballesteros, mort l’any abans, una llegenda de la Ryder (que tot sigui dit, gaudeix d’un reconeixement molt més gran a fora que a casa nostra). El putt de Martin Kaymer en el forat 18 del camp de Medinah que va donar la victòria a Europa forma part de la llegenda del torneig.
Però enguany a Hazeltine, no hi va haver miracle. Es desconeix si Darren Clarke, el capità europeu, va motivar d’alguna manera especial als seus jugadors, però el cas és que aquest 2016 la victòria nord-americana no va perillar en cap moment. Clarke va col·locar a McIlroy en el primer individual, per intentar escurçar distàncies d’entrada i sembrar, així, la incertesa en l’equip americà. Però el nord-irlandès va perdre el seu partit contra Reed, un dels millors dels vermells, i la derrota va pesar en els europeus. Si bé els primers partits van tenir color blau (el canari Rafa Cabrera-Bello va apuntar-se amb solvència el seu punt, i Sergio García va aconseguir un meritori empat davant Phil Mickelson en el millor partit del torneig), la segona part dels individuals es va tenyir de vermell i el resultat final de 17-11, no va deixar cap dubte. La victòria nord-americana que havien pronosticat tot els experts es va complir. Els miracles, inclús a la Ryder, es veuen molt de tant en tant.
