Francisco Nixon és el primer intent d’una carrera musical d’aquest cantant d’Almeria que de la mà de Nixon, sense nom, sí que ha adquirit una certa importància a l’escena indie estatal. Si ens n’anem 13 anys enrere –i això musicalment és mitja eternitat– en el seu àlbum ‘Es perfecta’ descobrim l’ascendència esportiva ja a la portada del disc, que ens remet a la cançó que ens ocupa: Nadia. Qualsevol persona que no pequi d’un atac d’incultura haurà sabut relacionar un i l’altre concepte i és que, en efecte, és una melodia intimista, un so d’enyorança dedicat a la gran Nadia Comaneci, la primera gimnasta de la història d’assolir un 10, un exercici perfecte.
A la cançó, Nixon es dirigeix a la “petita Nadia” com a inspiració d’un passat millor, de la recança de no haver-se pogut dir ni adéu, tot i que aquest fris cronològic tremola quan li desitja sort pels Jocs de Montreal, els que van catapultar a la fama a la gimnasta. Estem davant el clàssic exemple d’apropiació d’un model de perfecció per una cançó melancòlica, d’adéu, de record. Si un hi barrina massa pensaria en que s’està professant amor a una nena que a les Olimpíades tenia 14 anys. Millor deixar la cançó per si sola. Sense més i que com Nixon canta que “ara els hiverns són molt pitjors” sense la Nadia.
Explica el cantant, sobre una cançó que costa de trobar fins i tot en les noves plataformes que la perfecció física de l’exercici de Comaneci l’interessa com “a reflex o metàfora de la perfecció moral. La idea d’excel·lència i de vida exemplar. Podem discutir durant dies les bondats o maldats de tal o tal altra conducta, però res és més eficaç per a interioritzar la idea de dignitat que l’admiració que ens produeixen certes persones”.
