Amb els trenta anys ja complerts, aquesta sanció per positiu en un control antidopatge va fer pensar a molts que la carrera esportiva de Diego Armando Maradona es podia donar per acabada. L’escàndol que la notícia va suposar, sumat amb l’edat i els dubtes sobre la capacitat del de Lanús per mantenir un estat de forma òptim semblaven arguments de pes per als més pessimistes.
Tal com ja sabem, això no va ser així i Maradona va disputar encara quatre temporades més, primer al Sevilla FC i després als argentins Newells Old Boys i Boca Juniors, però ja en clar declivi del nivell que havia meravellat el món del futbol.
I si aquests quinze mesos d’inhabilitació els hagués passat jugant a futbol sala?
Òbviament mai tindrem resposta a aquesta pregunta, però el que pocs avui saben o recorden és que aquesta possibilitat va existir i va ser prou viable. Dues setmanes després de saber-se la sanció per part de les autoritats italianes, el periodista Joaquín Vázquez publicava a El Mundo Deportivo la proposta que El Pozo Múrcia li havia fet arribar als agents del jugador argentí; una marejant oferta de 100 milions de pessetes que li permetria mantenir-se en actiu a un club d’alt nivell de futbol sala mentre la sanció continués vigent.
Com sabem, Maradona va decidir refugiar-se al seu país natal immediatament després d’aquella primavera moguda i possiblement tot aquell trasbals va fer que acabés refusant la temptadora oferta del club murcià. Només ell ho sap, i només la nostra imaginació pot arribar a saber: 1) Si la carrera esportiva de Maradona hagués pogut continuar al més alt nivell d’haver acceptat l’oferta d’El Pozo i 2) Si l’univers del futbol sala espanyol hagués patit una profunda transformació amb la hipotètica arribada del barrilete cósmico.
El Pozo Múrcia, al més alt nivell des del primer dia
Algunes preguntes que potser us heu fet en llegir aquest text són: d’on treia els diners el club murcià? Quin interès podia tenir un equip de Primera Divisió en fitxar un jugador d’un altre esport?
El club de futbol sala murcià ha anat lligat a El Pozo des de la creació de la Lliga Nacional de Futbol Sala l’any 1989. Aquell any, l’empresa xarcutera presidida per Tomás Fuertes va decidir que no volia únicament ser el patrocinador del Cruz Joyita Múrcia, i que volia passar a ser-ne directament el propietari. Per aquest motiu va comprar-li la plaça i va iniciar un vincle que encara avui segueix ben viu.
Un vincle que ha fet del club murcià un dels clàssics del futbol sala espanyol, en bona part per la injecció de capital que El Pozo i el Grupo Fuertes en general han pogut fer històricament: l’any 2019 l’empresa va generar 1.600 milions d’euros de beneficis, i el seu propietari és considerat una de les majors 35 fortunes de l’Estat.
Tanmateix, cal tenir en compte que la sanció de Maradona va coincidir amb una etapa d’expansió internacional de l’empresa, motiu pel qual es pot suposar l’interès comercial que hi podia haver al darrere de l’operació.
El substitut, el millor entre els millors: Paulo Roberto
La gran inversió que els murcians no van poder fer amb Maradona la van acabar fent tres anys més tard amb l’hispano-brasiler Paulo Roberto. Vist amb perspectiva i analitzant únicament el retorn dins el 40×20, sembla clar que El Pozo en va sortir guanyant, doncs amb el fitxatge de Paulo Roberto van poder gaudir durant onze temporades d’un dels millors jugadors que ha passat per la LNFS.
Un jugador, el brasiler, que ha contribuït significativament a què El Pozo Múrcia hagi aixecat cinc lligues, quatre Copes d’Espanya, dues Copes del Rei i una Recopa, convertint-se en un dels clubs espanyols amb més títols de la història. El que hagués passat amb El Pozo i amb el futbol sala espanyol si Maradona hi hagués aterrat aquell mogut estiu del 91 només ens ho podem imaginar.
