Després de l’èxit sense precedents de l’episodi “tinc ritme” per tancar la cinquena temporada de la sèrie (aquell musical a la platja que encara ressona als nostres caps de tant en tant), Plats Bruts va intentar replicar el mètode i acomiadar la sisena temporada amb un capítol especial per trencar el format clàssic de sit-com amb el pis del David, el Lopes i l’Emma com a escenari principal. Els Barcelona Dragons, el gran equip de futbol americà de la NFL europea a casa nostra, van obrir les portes a Plats Bruts en un capítol d’humor i esport que no va ser ben acollit per tots els fans de la sèrie. Una proposta arriscada per cloure sis temporades d’emissió entre 1999 i 2002 amb una quota de pantalla superior al 37% i al voltant d’un milió d’espectadors per capítol. Xifres d’altres temps.
En aquell darrer episodi en David es va erigir en l’epicentre de la història. Els Dragons el contracten per fer de “water boy” (la terminologia anglosaxona del futbol americà es presenta amb plenitud a la primera escena), però acaba convertint-se en el quarterback de l’equip. La seva funció inicial l’assumeix la iaia, que enverina per error a quatre jugadors més dels Dragons, de manera que el David busca als substituts que tots coneixem: l’Emma, per la seva velocitat; en Ramon, per la seva llengua viperina; l’Stasky, per la seva força (grandíssima actuació antifeixista al bar Maurici!); i en Lopes, pels seus bessons de sardanista. L’altra protagonista de Plats Bruts, la Mercedes, esdevé la narradora del gran partit per Ràdio Bofarull.
Un dels encerts d’aquest capítol són les imatges de joc “real” entre els Dragons i una de les seves bèsties negres d’aquella NFL europea, els Rhein Fire de Düsseldorf. Un duel que es va repetir constantment aquells anys i que és protagonista a l’estadi Lluís Companys de Montjuïc amb una afició minsa però entregada. El 2002, de fet, el FC Barcelona Dragons va acabar traslladant els seus duels al Miniestadi abans que la NFL donés la franquícia catalana a una ciutat alemanya per intentar revifar les dades a la baixa de públic: dels primers anys amb 50.000 persones a Montjuïc l’interès havia decaigut fins a les 10.000 persones del miniestadi. Sigui com sigui, aquell experiment europeu de la NFL va acabar caient en l’oblit fins a la desaparició final l’any 2007.
La darrera jugada de David Güell
A la sèrie el partit és decisiu: qui guanyi, s’endú la lliga. Després de dur a terme uns entrenaments desastrosos, l’enfrontament té alts-i-baixos per als jugadors de Plats Bruts. L’Emma anota un Touchdown, el Ramon desanima rivals, l’Stasky els placa i en Lopes encerta un xut a ritme de sardana, sí, però també fan el ridícul en més d’una ocasió. Com no podia ser d’una altra manera, el David acaba tenint una oportunitat d’or per donar el triomf als Dragons en una cursa amb un final més que previsible.
Un capítol amb Núria Feliu com a estrella convidada entonant un himne americà especialment estrambòtic en la gran festa ianqui i amb un Joel Joan imitant els discursos èpics dels vestidors esportius presents en tantes i tantes pel·lícules amb una cita sui generis del Mercader de Venècia shakesperià. Tot plegat va cloure amb una predicció de futur a l’estil Merlí dels protagonistes de la sèrie.
