La caça fotosup en apnea és una disciplina cada cop més estesa d’esport típicament relacionat amb el mar
Estar-se ni més ni menys que cinc hores capbussant-se, en apnea, a la recerca de peixos de diferents espècies i capturant les millors instantànies. Cal remarcar-ho: en apnea. És a dir que durant cinc hores el participant en aquests campionats del que es diu ‘Caça fototsub en apnea’ van agafant aire i capbussant-se i un clic; altre cop a agafar aire, capbussar-se i un altre clic. Un esport dur, específic i que poc a poc guanya adeptes i requesta.
Caça fotosub en apnea. Tela amb el nom de la cosa. Què és, hauríem de començar per saber. Doncs es tracta de capturar instantànies fotogràfiques del major nombre d’espècies possibles amb la màxima qualitat possible. La competició dura cinc hores i al final es descarreguen totes les fotografies, cada participant fa la tria de les espècies i un jurat les puntua d’acord amb una ponderació de punts arribant a una classificació final. Senzill i rebuscat alhora.
Fa més de 20 anys que existeix aquest esport –perquè sí, és un esport d’indubtable valor físic, per molt relacionat que estigui amb la fotografia- però va ser amb l’adveniment de les càmeres digitals que la caça fotosub en apnea va començar a créixer. On abans només hi havia fotògrafs consumats que amb sols 35 fotografies –un carret– havien d’encertar-la, cada cop ha anat creixent més el nombre de participants en campionats.
Els participants d’aquesta disciplina submarina acostumen a ser gent relacionada amb el mar com ex-participants d’immersió amb escafandre o antics practicants de pesca submarina.
Durant cinc hores
Antoni Salvà practica el fotosub en apnea des de fa més d’un lustre. Aquest reconeix que la fotosub el va enganxar. “És una disciplina dura, de resistència, en què durant cinc hores has de fer el major nombre de baixades possible, que hi hagi un ritme alt, cada minut i mig has de capbussar-te”, explica. Tot i que sempre hi ha un component de risc, no es pot considerar un esport perillós perquè es treballa en una fondària d’uns deu metres. Tot i això, a les competicions sempre hi ha un equip de vigilància i els participants acostumen a sortir en parelles a entrenar.
Aquí també es forja una camaraderia evident entre participants: “hi ha molt bon rotllo tot i que quan competim, competim, però fora de l’aigua som gent molt propera els uns amb els altres”, explica Salvà. Més enllà de la resistència física, la caça fotogràfica submarina requereix un coneixement del medi i les espècies, perquè la diversitat d’aquestes és el barem determinant. “No només s’ha de saber diferenciar cada peix sinó saber on el pots trobar, ets una mica biòleg, una mica fotògraf i una mica esportista”, resumeix.
Si els participants són part de biòlegs, d’esportistes i també de fotògrafs, l’equip fotogràfic amb el que es capbussen els participants en campionats com el d’aquest cap de setmana té una part essencial de responsabilitat del resultat final. La majoria d’esportistes del capdavant de les classificacions fan servir càmeres reflex digitals i equips d’il·luminació flash potents, òbviament de gamma alta i especialitzades en fotografia submarina. Amb aquest equip es lluita per fotografies amb una qualitat tècnica i artística òptima del major nombre d’espècies.
L’exemple de Susi Navarro
Un exemple del bon nivell que tenim a Catalunya en fotosub és Susi Navarro. L’aigua va arribar a la seva vida com qui no vol la cosa. “A casa meva, cultura esportiva zero i un dia a la meva germana, que és més gran, li van diagnosticar una escoliosis i el metge li va dir que havia de nedar”, recorda Susi Navarro. Com és habitual a moltes llars, els pares van decidir apuntar les dues filles a la piscina perquè la gran no hi hagués d’anar sola. “Al cap d’un any la meva germana va deixar de nedar i jo em vaig enganxar, amb nou anys anava sola a la piscina perquè ho demanava, volia anar cada dia a fer metres”, explica Navarro. D’aquí ve que, tot i ser il·lustradora artística, es dediqui a ser instructora de piscina. “Vaig estar uns deu anys intentant dedicar-me amb penúries a la il·lustració i vaig intentar trobar una feina amb la que m’omplís com a persona”, diu la nedadora.
Però el medi aquàtic és molt més important a la seva vida. De jove va entrar al món del submarinisme, la seva gran passió. “Quan vaig fer un racó econòmic, em vaig apuntar al meu primer curs d’iniciació al busseig d’amagat de la meva mare, que no sabia res, i em vaig treure la primera titulació”, relata Navarro. Aquella va ser la primera de moltes titulacions que va donar pas, amb el temps, a les competicions.
Al llarg de la seva trajectòria la submarinista ha guanyat més d’una dotzena de campionats de Catalunya de Caça Foto Sub en apnea i més de mitja dotzena a nivell estatal. Fins i tot va guanyar la copa del món a Itàlia l’any 2008. “Em van seleccionar perquè els que tenia al davant no podien anar-hi i en aquella època anava amb una càmera compacta de 4 megapíxels, descatalogada”, declara Susi Navarro. Tot i que la majoria de competidors eren homes, alguns amb equips fotogràfics de més de 12.000 euros, la catalana va ser la guanyadora a nivell mundial.
Navarro ha guanyat molts títols en totes les categories possibles. I en la majoria ha superat les marques dels homes. Considera que la clau del seu èxit és una barreja d’esdeveniments. “En primer lloc, porto molts anys, sóc de les veteranes a nivell nacional, vaig començar a l’època de la càmera de carret i ara la digital és més fàcil”, explica Navarro. Però res d’això tindria valor sense el treball dur. “Puc competir contra homes però he de treballar el doble, la resistència no és la mateixa, per aguantar les competicions de cinc hores he de nedar cada dia i no em puc descuidar”, confessa la guanyadora de Caça Foto Sub. L’últim factor és la curiositat: “El coneixement dels peixos, voler saber més, saber identificar-los, saber on trobar-los”, diu la campiona aquàtica.
