Des de fa una pila d’anys l’esquí alpí mundial té estrelles vingudes des de diferents indrets del món. Algunes, com Tina Maze, que ha oficialitzat la seva retirada aquest dissabte s’han convertit en els referents esportius d’un país petit com Eslovènia. D’altres, com Vonn o Shiffrin, s’han situat a la primera fila esportiva d’una superpotència com els EUA. Però tots ells, sempre, miren a l’inesgotable talent austríac plens d’admiració.
Àustria, el país alpí per excel·lència, domina amb mà de ferro la Copa de les Nacions d’esquí alpí. Ho fa ininterrompudament des de 1988 en la general, des de 1993 en categoria masculina i des de 1999 en la femenina. Àustria és l’estat guanyador sense discussió de l’esquí alpí i ja acumula 18 anys consecutius sense que ningú li prengui la condició de campiona. Per aquells menys avesats amb la copa del món alpina, explicarem que la Copa de les Nacions és la competició que suma tots els punts assolits pels esquiadors de cada país. És un sistema ben senzill que permet veure on es fan millor els deures com a col·lectivitat independentment del lluïment de les grans estrelles.
Un planter inesgotable… sense campiones?
Si bé en categoria masculina Marcel Hirscher continua intractable, acumula 2 victòries i 7 podis aquesta temporada i torna a ser el màxim favorit per endur-se el globus de cristall (el sisè consecutiu!), el cert és que al país centreeuropeu hi ha preocupació pel relleu femení. La temporada d’Anna Veith, bicampiona el 2014 i el 2015 sota el nom d’Anna Fenninger, tot just acaba de començar després de passar-se més d’un any lesionada. I la millor de l’any passat, Eva-Maria Brem, ha patit una lesió que l’ha deixat fora de joc tota la temporada.
Amb aquests dos condicionants de pes, Àustria ja compta amb 21 esquiadores que han puntuat aquesta temporada en copa del món. Però cap d’elles sembla ser capaç de sumar punts amb certa regularitat. Després de 17 curses només Cornelia Hütter ha aconseguit pujar al podi. I ho ha fet en una sola ocasió. És un bagatge molt pobre per un país acostumat a l’èxit i que mira amb preocupació les joves nascudes entre el 1991 i el 1995 que no paren de treure el cap sense mostrar cap signe de domini. Talent, n’hi ha a dojo. Les futures campiones, però, costen de discernir.
L’hora de les italianes
Amb aquests dubtes i condicionants físics la selecció que no té cap ganes de deixar escapar una oportunitat única és Itàlia. Tot i no comptar, a priori, amb cap esquiadora capaç de lluitar per la copa del món (Gut i Shiffrin són figues d’un altre paner), lideren la Copa de les Nacions femenina amb solvència. I és que Itàlia té a les seves files amb diverses esquiadores capaç de rondar el top 10 de forma habitual i compta amb l’inesperat lideratge de Sofia Goggia, que ha fet un impressionant salt de qualitat.
Goggia lidera i Marta Bassino es consolida com la futura gran campiona del país. Amb 20 anys està demostrant un nivell que de ben segur la convertiran en una clàssica dels podis en les properes temporades. Brignone, Marsaglia o Curtoni, dels 90, s’alien amb la vella guàrdia de Moelgg o les Fanchini per viure una temporada especialment il·lusionant. Tenen els ingredients per guanyar la copa de les nacions. Hauran de vigilar les suïsses (segones) i confiar que Veith trigui una mica més del compte a recuperar la seva voracitat competitiva.
Pràcticament hem arribat a l’equador del campionat. Les austríaques seran capaces de remuntar el desavantatge de 500 punts actual? Sembla una tasca més que complicada. Malgrat Veith.
