L’esport ofereix imatges que esdevenen icones a una velocitat diabòlica. Als Jocs Olímpics de Londres 2012, la fotografia d’una tiradora d’esgrima asseguda, sola, desolada, va fer la volta al món. Era Shin A-Lam i acabava de veure com se li escapolia dels dits la classificació per a la final olímpica d’espasa. Un autèntic malson després de tenir-ho tot de cara per guanyar.
Un duel a cara o creu
Una hora abans que la imatge de Shin A-Lam colpís a tothom, la coreana tenia el podi olímpic al seu abast. Havia avançat fins a les semifinals olímpiques i s’enfrontava a l’alemanya Britta Heidemann. La coreana no ho tenia fàcil. Heidemann era la vigent campiona olímpica i defensava l’or de Pequín. La semifinal va oferir un duel intens, agraït, emocionant. La igualtat va portar el combat al temps afegit i els nervis, a la pista, eren més que visibles.
En el tram final del combat, la coreana tenia l’avantatge a favor. Si aconseguia mantenir l’empat a 5 al marcador, la victòria era seva. Faltaven 4 segons i l’alemanya no va aconseguir revertir la situació. El marcador, en aquell moment, va assenyalar el “0:01”. Un sol segon que es va convertir en un segon etern. Després de dos intents fallits de Heidemann, el marcador va caure al zero. L’àrbitra Barbara Csar, però, va indicar que calia tornar a sumar un segon. Que el combat continuava. Van aparèixer les primeres queixes de la coreana i el seu enèrgic entrenador. A la tercera va la vençuda, diuen, i Heidemann va fer un toc que li donava el triomf. El rellotge, però, s’havia quedat congelat i ningú sabia quan temps havia passat. La polèmica esclatava de forma definitiva.
Les protestes inacabables
L’entrenador coreà, com és lògic, va embogir. El darrer segon de combat, certament, havia semblat excessivament llarg. Els àrbitres van consultar-ho i van donar el punt per vàlid. I l’entrenador va reclamar la pantalla. Les discussions entre tots plegats es van allargar i allargar. Això, amb un pavelló ple de gent expectant. 25 minuts després, l’àrbitre va tornar a apropar-se a la pista. I va determinar el triomf per a l’alemanya.
Manuel de Pedrolo deia que cal protestar fins i tot quan no serveix de res. La delegació coreana semblava seguir-ho fil per randa. Tothom tenia clar que la decisió era inamovible, però la reclamació va continuar en marxa. Això va obligar a Shin A-Lam a esperar-se a la pista. No la podia abandonar fins que no hi hagués una decisió definitiva dels jutges. Ho diu el reglament, és clar. Això va condicionar una espera en solitari decebedora, dura. Era una protesta que no anava enlloc i una hora i 8 minuts després de perdre el punt, els àrbitres del COI van desestimar la reclamació. Shin A-Lam havia perdut i es quedava sense final.
La coreana, a més, havia de jugar al cap de molt poca estona el partit pel tercer lloc. No es va refer del cop anterior i va ser incapaç de plantar cara a la seva rival. Quarta, fora del podi, sense medalla. La tensió tampoc va ajudar Heidemann, que va perdre pocs minuts després la final d’espasa femenina.
El premi de consolació
L’impacte del cas Shin A-Lam va provocar que la Federació Internacional d’Esgrima reaccionés. Li va oferir una medalla “especial” després de la controvertida decisió dels jutges. La coreana, però, la va rebutjar: “No em fa sentir millor, no és una medalla olímpica. Continuo sense acceptar el resultat perquè crec que hi va haver un error”.
El premi de consolació real va arribar cinc dies més tard. Shin A-Lam es va penjar la plata olímpica en la prova per equips. Al podi, mantenia la tristor d’aquells dies londinencs. No es podia creure que hagués deixat escapar una oportunitat única. Quatre anys més tard, a Rio de Janeiro, la coreana va quedar eliminada en la primera ronda del torneig olímpic.
