Prop de 40 milions de visites a Youtube certifiquen l’enorme impacte de la cançó publicada fa uns dies per Residente, una de les ànimes del grup de rap Calle 13 i l’artista llatí amb més premis Grammy de la història. Una cançó autobiogràfica que exposa de manera crua i directa la depressió i que sacseja per dins a qui l’escolta. Val la pena escoltar-la si encara no ho heu pogut fer:
L’artista de Puerto Rico ha enregistrat el que serà un dels grans videoclips d’aquest any al camp de beisbol de Trujillo Alto, el seu poble natal. El millor lloc possible per lligar els versos i l’univers de la cançó des de la primera frase: “Desde pequeño quería ser beisbolista, no llegué así que aprendí a batear hits por encima de una pista“. No és el primer cop que René Pérez Joglar mostra la seva passió per aquest esport, en una fília que comparteix amb el seu fill al tram final del vídeo. Més enllà del missatge que aporta la cançó i el seu talent musical, a La Fosbury ens fixem en la referència inicial a un joc popular que avui en dia titllaríem d’esport.
El Batú, l’esport dels taïnos
Una veu de dona (la mare de l’artista) llança una pregunta al vol: “Amb quina part del cos jugaven a pilota els indis taïnos?“. Rememorant un record d’infantesa, la mare canta la resposta al petit René per tal d’ajudar-lo a aprendre la resposta: “Cabeza, rodilla, muslos y cadera; cabeza, rodilla, muslos y cadera…“. Aquesta pregunta fa referència al joc del Batú, un prototip d’esport que practicaven els taïnos (habitants precolombins a les Antilles) en un espai cerimonial anomenat Batey. De fet, batu era el nom de la pilota i batey el nom de l’espai i el nom per identificar aquesta pràctica esportiva podia ser qualsevol dels dos.
La cançó de la mare ja explica una de les dinàmiques fonamentals d’aquest joc: la pilota es podia tocar amb qualsevol part del cos excepte les mans. En alguns casos, també s’incloïen els peus en la prohibició. El Baú el jugaven dos equips d’entre deu i trenta jugadors que tenien per objectiu evitar que la pilota caigués al terra. El terreny de joc era rectangular i estava limitat per grans fileres de pedra (sovint decorades) on la pilota podia rebotar sense problemes. De fet, el gran al·licent del joc era la mateixa pilota, feta a partir de les arrels i herbes majoritàriament procedents d’una planta anomenada cupey (clusia rosea). La seva composició, similar a la goma, permetia que la pilota rebotés en passar-la cosa que era insòlita a l’Europa dels conqueridors quan van arribar a l’Amèrica Llatina.
La dinàmica del joc era senzilla: cada equip, format indistintament per homes i dones, havia d’evitar que la pilota caigués al terra a la seva part del terreny de joc. Si això succeïa, perdien un punt. També cometien falta si la pilota sortia del terreny de joc. En dinàmiques més avançades els jugadors de cada equip intentaven conduir la pilota fins a la porteria de l’equip contrari, on un dels jugadors exercia les funcions de porter. També hi ha estudis on s’indica que els jugadors feien servir un cinturó de pedra cerimonial que portaven lligat a la cintura per fer rebotar la pilota, més enllà de les parts del cos amb què ho podien fer.
El Batú s’havia practicat a Puerto Rico, però també a Jamaica, Cuba, República Dominicana, Haití o les Bahames. En alguns casos la xifra de jugadors es fixava en dotze persones per equip i només es permetien partits entre equips de múltiples de dotze. Aquest esport era un important esdeveniment social i de vegades s’havia disputat entre diferents tribus per decidir el futur d’un enemic o per resoldre disputes pendents. Sense disputes pel mig, es podia disputar anualment de forma lúdica i festiva i amb apostes pel mig.
