És el judici de l’any. El que simbòlicament jutjarà el final d’una època de corrupció immobiliària a nivell institucional a l’Estat Espanyol que ha durat anys i panys. I amb ell la monarquia. Després de sis anys d’instrucció i investigació conduïda pel jutge Castro i el Fiscal Horrac, per l’Audiència de Palma començaran a desfilar 18 persones. Se’ls acusa de desviament d’un total de 6’2 milions d’euros de diner públic a la Fundació Nóos i el seu entramat d’empreses.
D’entre aquests 18, noms il·lustres. Polítics del Partit Popular de les Illes Balears o del País Valencià però se’ns dubte els Ducs de Palma, d’Iñaki Urdangarín i la Infanta Cristina són els més rellevants. El que un dia va ser una parella moderna i il·lusionant per una Monarquia que començava a fer aigües, pot ser qui acabi de donar el cop de gràcia a una institució cada vegada més caduca.
I és que Iñaki Urdangarín i la Infanta Cristina eren “diferents”. Vivien a Barcelona. Inclús ella treballava! I ell ho havia guanyat tot. S’havien casat a la capital catalana i eren més propers que la resta de la família reial. Eren els més “normals” dels que no són “normals” sinó que per naixement estan per sobre dels altres. A Catalunya, per molta gent, eren més que una parella. I a tot això, també hi havia ajudat el món de l’esport. Perquè tant un com l’altra són de la família olímpica.
Tot i això, no seran els únics esportistes que passin per l’Audiència durant el judici Nóos. En total seran 4. Als ja esmentats i il·lustres Ducs de Palma, hi hem d’afegir a aquesta “honorable” llista, seran Mercedes Coghen i “Pepote” Ballester. Amb més rellevància o menys en el món de l’esport, aquestes quatre persones són les encarregades d’embrutir el seu esport seient a la banqueta d’aquest judici que podria fer trontollar els pilars bàsics de l’Estat Espanyol.
De la pista a la banqueta
Esportivament parlant, Iñaki Urdangarín és se’ns dubte, el més conegut dels quatre. Sent un dels jugadors d’handball que més ha vestit la samarreta del Barça, amb els blaugranes va guanyar un total de 12 títols internacionals i 40 de nacionals. A tot això cal sumar-hi els títols amb la selecció espanyola. 154 vegades internacional, Urdangarín mai va guanyar una medalla d’or però en el seu palmarès hi té una de bronze als Jocs Olímpics d’Atlanta i una altra a Sydney.
L’any 2000 es va retirar de la pràctica professional després de 14 anys vestint la samarreta blaugrana. Una vida plena d’èxits a nivell esportiu que va cada marcada per sempre per la seva relació amb la Infanta Cristina que va posar en perill el bon funcionament del Barça de Valero Rivera, el millor equip que ha vist mai l’handbol. Encara avui en dia, el dorsal 7 amb el seu nom, penja del Palau Blaugrana.
Fora de les pistes, i a part de ser el marit de la Infanta Cristina, Urdangarín està imputat pel Cas Nóos des del 2011. En el judici que va començar ahir, l’ex jugador d’handbol haurà de respondre davant del jutge per haver-se apropiat il·lícitament d’un total de 2,3 milions d’euros de diner públic mitjançant la Fundació Nóos, que ell presidia, i el seu entramat d’empreses que se’n derivava. Tot això, utilitzant la posició privilegiada que li donava el ser membre de la Casa Reial.
https://www.youtube.com/watch?v=dW0l5C3ZwBI
Del tro a la banqueta
Les monarquies, en tant que caduques, solen ser institucions que segueixen les tradicions. Cristina va seguir la del seu pare, ens referim a la passió per la vela. També així el seu germà, Felip, actual rei, que va ser abanderat de la delegació espanyola als Jocs Olímpics de Barcelona 92. Els plors de la seva germana gran aquella nit seran recordats pels segles dels segles.
Tot i així, Felip no va ser el primer de la família en ser abanderat una competició olímpica. Quatre anys abans, a Seúl 88, Cristina liderava la desfilada dels esportistes espanyols a la capital de Corea del Sud. La segona filla de Juan Carles va tenir una actuació discreta més enllà de la inauguració, ja que participava com a suplent a la categoria 470 femení després de “guanyar-se” el lloc en els Campionats d’Espanya de Vela de 1987 i 1988. Precisament va ser en aquest esport on la delegació espanyola va aconseguir la seva única medalla d’or d’un total de 4. No va ser gràcies a ella, sinó a José Luis Doreste.
De la gespa a la banqueta
Mercedes Coghen no és princesa. Tampoc una gran estrella mediàtica. No serà el focus de tots els flashos però també seurà a la banqueta dels acusats després de passar pel món de l’esport. En el seu cas, en Hoquei Herba. I amb força èxit, ja que era una de les integrants de l’equip femení que va guanyar la medalla d’or en els Jocs Olímpics de Barcelona 92. No era la primera de la família en fer-ho, ja que el seu germà, ja n’havia guanyat una, però en el seu cas va ser plata a Moscou 80, també en Hoquei herba.
Un cop penjat l’”stick”, Mercedes Coghen Alberdingk-Thijm, va entrar en política i va ser consellera delegada de la Candidatura Olímpica de Madrid pels Jocs Olímpics del 2016 que acabaria guanyant Rio de Janeiro. Gràcies a aquest càrrec, Urdangarín contacta amb ella i juntament amb el seu soci, Diego Torres, li ofereixen els “serveis” de la Fundación Deporte, Cultura e Integración Social (FDCIS). Fundació “filantròpica” creada pel gendre del Rei un cop La Zarzuela l’obliga a deixar els seus negocis privats. Coghen, Urdangarín i Torres parlen de tot menys de filantropia (presumptament). FDCIS es dedicarà a assessorar la candidatura de Madrid aprofitant la influència de la monarquia espanyola al Comitè Olímpic Internacional.
Després del segon fracàs de la capital d’Espanya, el 2008 la FDCIS deixa de col·laborar amb la Fundación Madrid 2016 que gestionava la candidatura però Urdangarín i Torres segueixen cobrant fins setembre del 2009 sense cap activitat justificada. El fiscal demana a Coghen 6 anys i mig de presó a la que encara actualment és vicepresidenta de la Real Federación Española de Hockey.
Gols de la final dels Jocs Olímpics Barcelona 92 on Mercedes Coghen va participar i endur-se l’or
Del mar a la banqueta
José Luis Ballester és algú en el món de la Vela. Més conegut com “Pepote”, com a regatista pot presumir d’haver guanyat una medalla d’or en la prova Tornado juntament amb Fernando León en els Jocs Olímpics d’Atlanta 96. En el seu palmarès també hi té cinc medalles en uns Mundials, una d’or, dues de plata i dues de bronze. Un cop va posar un peu a terra, Ballester es va enrolar en política treballant com a director general d’esports del Govern Balear de Jaume Matas l’any 2003.
Era un bon “fitxatge” ja que Ballester era amic del llavors Príncep Felip, les Infantes i d’Iñaki Urdangarín amb qui havien coincidit a la Residencia Blume el 1985. Aquesta amistat però l’ha portat a la banqueta dels acusats. Presumptament, Ballester feia d’intermediari entre Urdangarín i el Govern Balear, aconseguint al seu antic company de residència uns bons contractes. Com a responsable de Illesport, empresa del govern balear, va gestionar, entre d’altres, la construcció del velòdrom Palma Arena, cas del qual estaria lligat al judici del Cas Noos.
El jutge decidirà si són culpables o no. Si s’aplica per alguns o algunes la doctrina Botín. Sigui com sigui, entre polítics, jutges, advocats i fiscals, quatre ex esportistes s’asseuran a la banqueta dels acusats. Per davant queden dies de testimonis, minuts de televisió, imatges i declaracions. Tot un show mediàtic que pot posar el sistema espanyol en una posició delicada i com no, pot ser una estocada a la família reial si al final la Infanta Cristina és declarada culpable. Quatre esportistes tacats de corrupció amb un àrbitre que ha de decidir el futur d’un total de 18 acusats. Esperem que l’àrbitre sigui neutral i respectarem la seva decisió. Demanem joc net. Mentrestant, el món de l’esport haurà de veure amb vergonya com quatre dels seus membres són jutjats. Una vergonya per tots ells haver de passar de la competició a la banqueta.
