El criquet ha aparegut força sovint les darreres setmanes als mitjans de comunicació de casa nostra, degut al nomenament com a senador de les Corts Generals espanyoles de Robert Masih Nahar, ciutadà d’origen indi i president de la Federació Catalana de Criquet. A continuació però, no us parlarem ni d’en Robert ni del criquet a Catalunya (com ja hem fet altres cops), sino que parlarem de com aquest esport d’origen britànic està reforçant l’empoderament femení al Malawi.
Malawi?
Sí, Malawi, un dels països menys coneguts del continent menys conegut del món. Un oblidat dins els oblidats. Un dels països més densos del continent, amb 17 milions d’habitants (com els Països Baixos) en un territori poc més gran que Andalusia, amb una esperança de vida mitjana 24 anys inferior a la nostra i que es troba entre els 15 pitjors països del món segons l’Índex de Desenvolupament Humà, que té en compte el PIB per càpita, el nivell educatiu i l’esperança de vida dels seus habitants.
Malawi va ser colonitzada a finals del segle XIX pels britànics, després de l’arribada de missioners escocesos el 1870. Aquests van portar el criquet, un dels seus esports més populars a l’antiga Nyasalàndia, “el cor calent d’Àfrica”, a Malawi.
El criquet es va mantenir des d’ençà al país com un esport practicat en gran mesura per colons i les esferes més altes de la societat malawi. I per homes, sempre homes en una societat on el paper de la dona és força residual.
Batejar el sostre de vidre
En aquest context tant desfavorable neix la història d’en Vivek Ganesan, un jove de nacionalitat índia que va arribar el 2010 a Malawi i fa començar a entrenar un equip de deu jugadores en una zona empobrida. Ràpidament va veure el potencial que podia tenir aquesta activitat per a afavorir l’apoderament de les noies en zones especialment empobrides: en només tres anys va passar a crear la Cricket Academy, un projecte esportiu/educatiu en col·laboració amb més de 25 escoles arreu d’aquest petit país.
Aquell mateix any, Ganesan va agafar les regnes de la Malawy Cricket Union, la federació nacional que el 2010 havia estat expulsada de l’International Cricket Council pels alts nivells de corrupció demostrats. En Vivek va revolucionar la federació i el concepte d’aquest esport al Malawi: l’esport es començava a practicar arreu del país, en zones més o menys pobres, i els mèrits per anar a la selecció nacional eren els que es demostraven a la sorra, no els contactes polítics o els zeros en el seu compte corrent.
La selecció sub-19 femenina, la cirereta al pastís
Com hem comentat, les dones tenen un paper secundari a Malawi. La violència de gènere és molt habitual i els altíssims índexs de VIH fan que moltes noies siguin marginades de la societat. En aquest context, un dels punts claus que va identificar en Vivek va ser el de reestablir la confiança en elles mateixes. “Els primers dies, tenien por fins i tot a fer servir el bat, no es creien aptes per a res”, explica Ganesan en una entrevista a Al Jazeera.
Així doncs, treballar l’aspecte mental, la percepció que noies tan joves ja tenien d’elles mateixes, ha esdevingut un element clau en la formació de la federació malawi de criquet. Una federació que aprofita el ganxo de l’esport per a fer xerrades sobre apoderament i sobre consells per a intentar evitar els contagis a malalties sexuals, que atorga beques a algunes joves per estudiar a la universitat, i que aquest any ha aconseguit un acord amb la federació australiana mitjançant el qual un noi i una noia gaudiran d’una estada de tres mesos al país oceànic.
Amb tota aquesta feina de formigueta ha assolit la fita de poder crear un equip sub-19 femení, el primer seleccionat de dones a la història del cricket a Malawi que ja disputa campionats internacionals. En un país on les dones son gairebé obligades a casar-se i tenir fills abans dels 18 anys, poder obrir aquesta porta i ensenyar que una altra vida és possible pot tenir una importància cabdal en les futures generacions de noies que vindran. Unes futures generacions que, enmirallant-se en l’estada de la Mary a Perth o en els èxits de la selecció sub-19, podrà assumir que elles tenen igual o més capacitat que els noies per jugar al criquet o per fer qualsevol cosa. Que aquell sostre invisible però impermeable que no les deixa progressar pot arribar a ser esmicolat. Unes generacions que puguin agrair a l’atzar tres dons.
Imatges: Julia Ghunter
