És possible parlar de la història del comunisme europeu a través del waterpolo? Dues pel·lícules, de molt diferent factura i plantejament, ho han intentat.
La relació del cinema amb l’esport està relacionada amb les històries de superació: equips depauperats amb entrenador que els redimeix; jugadors que arriben a l’èxit per saber el que se sent en caure i tornar a aixecar; suor, entrenaments, desercions i una escena final per explicar que guanyar no ho és tot. Amb l’excusa del futbol s’han rodat moltes pel·lícules oblidables; el bàsquet, en canvi, sí que ha ofert títols interessants. En general, el cinema que recorre a l’esport com a metàfora sol tenir un toc ensucrat.
Menció a part mereixerien les pel·lícules sobre boxa, un gènere que ha donat algunes obres mestres. El waterpolo, un esport minoritari, presenta un fet singular: ha ofert dues pel·lícules sobre el comunisme amb el segell de figures tan personals com Quentin Tarantino i Nanni Moretti.
Fúria de Llibertat, de Tarantino
Fúria de llibertat (2006) narra el transcurs del partit més recordat de la història del waterpolo. Va succeir el 6 de desembre de 1956 a les semifinals dels Jocs Olímpics celebrats a Melbourne. S’enfrontaven les seleccions d’Hongria i l’URSS tot just un mes després que l’Exèrcit soviètic hagués reprimit l’aixecament popular de Budapest.
La pel·lícula documental, produïda per Quentin Tarantino (Knoxville, 1963) i dirigida pels germans Colin Keith Gray i Megan Raney Aarons, combina les imatges de la trobada amb les dels successos ocorreguts a Hongria entre el 23 d’octubre i el 10 de novembre de 1956. El partit es va suspendre quan faltava un minut per a la conclusió i el cop de puny que el jugador soviètic Valentin Prokopov li havia propinat a l’hongarès Ervin Zador amenaçava de trobar la seva rèplica a la grada. Zador, que va abandonar la piscina amb la cara ensangonada, es va convertir en el símbol d’aquell partit i de la sort dels seus compatriotes. No va tornar al seu país, igual que la meitat de l’expedició. 50 anys després, en la presentació de la pel·lícula a Nova York, va explicar què va passar: “No em va pegar perquè ell fos comunista i jo no. Em va pegar perquè estava a punt de perdre el partit i l’hi vaig dir, li vaig fer saber com de bé això em feia sentir “. Hongria va guanyar 4-0 i va acabar proclamant-se campiona olímpica.
Palombella Rossa, de Moretti
Si la intervenció soviètica a Hongria va marcar un punt d’inflexió -i de ruptura-en la història del comunisme europeu, els debats viscuts en el Partit Comunista Italià (PCI) a la fi dels anys ’80 i la desaparició d’aquesta formació el 1991 són una referència ineludible per tractar d’entendre la deriva de l’eurocomunisme. En aquest marc, Nanni Moretti (Brunico, 1953) va rodar Palombella rossa (1989): la història de Michele Apicella, interpretat pel propi Moretti, dirigent comunista que, després de quedar amnèsic, juga un partit interminable de waterpolo mentre intenta recordar, entre altres coses, per què és comunista i quin camí hauria de prendre el comunisme.
https://www.youtube.com/watch?v=0m1x93mEcO8
Moretti, avantatjat jugador de waterpolo, se serveix de l’escenari que proporciona la piscina per recrear amb ironia la cruïlla que afrontava l’esquerra italiana. En l’entrevista publicada per Cahiers du cinéma al novembre de 1989, el director recordava la dificultat de mostrar un partit de waterpolo i “fer veure, al mateix temps, una altra cosa“. “En general, les pel·lícules sobre esports són molt dolentes, llevat de la pel·lícula de Scorsese sobre boxa … Jo volia fer l’aposta de divertir a tot el món en una piscina.
(…) En escriure el guió no em vaig adonar de la dificultat del rodatge: actuar en l’aigua, amb altres que juguen a waterpolo i interpreten els seus papers. Però l’avantatge és que res és simulat. No volia que el waterpolo es convertís en una cosa avorrida. M’agradava tenir totes aquestes dificultats, però jugant al waterpolo, piano, piano“. La cadència del joc en l’aigua, l’acompanyament de l’entrenador i els companys des de la superfície i l’expectació del públic articulen una pel·lícula tan complexa com lliure. Un partit que es resol amb un penal i un dubte: ¿llançar a la dreta o a l’esquerra?
Javier de Frutos / Publicat a Diagonal Periódico
