El Puy de Dôme, tancat als ciclistes

El Puy de Dôm és una muntanya mítica amb un fort accent esportiu. Passa per ser el símbol, màxima atracció i eix de l’Alvèrnia, una regió al centre de França en la que es denomina “Puys” als molts volcans que s’hi concentren. A la nostra muntanya protagonista molts l’associen al senderisme en molts dels seus nivells, tant des d’un àmbit més familiar com més avançat, hi ha estudis ecològics que parlen meravelles de la seva biosfera i, a més a més, és un nom històricament lligat al ciclisme, cima mítica del Tour de França. O més ben dit era. Avui el Puy de Dôme està prohibit pels ciclistes.

puy-de-dome-05

Els nostres lectors de més edat deuen recordar que va ser en aquesta muntanya sobre Clermont-Ferrand on Luis Ocaña va entrar a la història del ciclisme no tant per guanyar-hi i acabar aquell tour amb el mallot groc com, sobretot, perquè aquella persona a qui va abatre del tot era un tal Eddy Merckz. Al Puy de Dôm el “Caníbal” va perdre. Un escalador de Priego, a Castella, feia caure al ciclista més llegendari que hi ha hagut. Alguns altres potser recorden el duel Poulidor-Anquetil, al mateix lloc.

El Tour de França, la gran prova ciclista de tres etapes, va fer enfilar-se els seus participants al Puy de Dôme fins en tretze ocasions. Veure el repertori d’esportistes que hi van alçar els braços ens regala un àlbum de cromos prou digne. Fausto Coppi va ser el primer de fer-ho, i així un monòlit ho recorda, en l’edició del 1952 i després el van emular ciclistes com Bahamontes, Julio Jiménez o el propi Ocaña. Ha estat un bon port per als ciclistes espanyols. El Massís Central acostuma a ser jutge de carrera i de les rampes d’aquest volcà n’han sortit els fonaments de victòries en la general de la talla d’Anquetil, el propi Merckx o Delgado. Tornant a la rivalitat Ocaña-Merckz, l’espanyol el va guanyar dos anys seguits a les mateixes rampes, el 1972 i el 1973. Johny Weltsz quedarà per la història com el darrer ciclista que hi va triomfar, el 1988.

El turisme guanya

Tota la zona del Puy de Dôme és una gran atracció turística que ha acabat per foragitar el ciclistes d’unes rampes que molts aficionats s’han preguntat, cada tardor quan es presenta el Tour, el per què no entraven en cap de les etapes. No l’esperin mai més senzillament perquè a aquesta muntanya ja no s’hi pot pujar de forma rodada i l’antic sender costerut i asfaltat sobre el que es van veure duels espectaculars entre els millors ciclistes del segle passat s’ha convertit ara en la pista d’un tren cremallera de vistes panoràmiques, últim crit tecnològic, que ha multiplicat encara més l’assistència al cim. El 2008 va ser catalogat com Grand Site de France, una etiqueta que tan sols tenen 32 llocs en tot el país, que es caracteritzen pel seu tractar-se de llocs espectaculars la fragilitat dels quals enfront de la degradació es considera un problema i la seva conservació s’ha convertit en objectiu prioritari.

Al Puy de Dôme, doncs, només s’hi pot pujar a peu o amb aquest cremallera que permet als visitants obtenir les vistes genials que havien servit de teló de fons de les disputes sobre dues rodes. L’aposta va obtenir en el seu moment una certa contestació dels romàntics del ciclisme però la regió n’ha sortit beneficiada i el nombre de persones que pugen a aquest volcà inactiu s’ha multiplicat fins als centenars de milers. L’esport és present, encara, a través del senderisme i la bicicleta de muntanya. Convertit quasi en un reclam turístic de primera ordre. S’hi pot esquiar a l’hivern o parapent entre molts altres elements d’una oferta extensa pensada per capitalitzar econòmicament la gran afluència de visitants.

A tota aquesta gent que ha convertit el Puy de Dôme, el ciclisme de competició els sorprèn sols quan veuen el monòlit recordatori de Coppi o quan en aniversaris rodons o de forma esporàdica hi ha qui recorda un dels episodis més vergonyants de la història del ciclisme. El 1975 un espectador va estabornir d’un cop de puny a l’estòmac a un Eddy Merckz que tornava a guanyar. On va passar, això? Per allà on ara hi passa un cremallera.

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU