El ciclisme és com un museu de trofeus, records i mites. Moltes vitrines tenen pols que converteix les seves peces en quelcom brut. També és un museu saquejat pels propis protagonistes, que de tanta trampa i dopatge pot acabar semblant aquella cova imaginària dels 40 lladres. Però manté un encant i una essència. És un museu global i també la col·lecció particular de cada aficionada. Hi ha tardes de ciclisme televisat que es poden entelar però que no es poden oblidar mai.
Seguint amb el símil museístic, enlloc són tan propensos a l’enaltiment de peces i a un discurs tendent al gegantisme com a Itàlia, amb les seves carreres. I òbviament amb el Giro com a mare de totes elles. El Giro tenyeix amb el seu rosa corporatiu les lents a través de les quals es recorden batalles ciclistes èpiques al punt que sigui de la famosa bota de la Península Itàlica. I els topònims de les grans muntanyes que escalen sobre la bici els mites memoritzats de l’afició són noms a mig camí de la fantasia, el terror i la poètica.
Una incorporació recent
Les muntanyes es recorden amb noms memoritzats, com els grans èxits dels millors cantants o els jugadors d’alineacions d’altres esports.A principis dels noranta ja eren conegudes les interminables ascensions a cims com el Gavia –que no es pujarà per acumulació de neu, com és quasi tradició– o l’Stelvio però l’organització del Giro es va “inventar” el 1990 el pas per un desconegut port que transita per una carretera sense trànsit a la província del Sondrio, ben a prop de Suïssa. Si parlem del Passo della Foppa, segurament ningú sàpiga ni escriure-ho correctament. Però fins i tot els més neòfits en ciclisme se sacsejaran si s’anomena el nom de Mortirolo.
La primera pujada
El mite que avui es puja al Giro doncs és una incorporació tardana a l’imaginari i quasi sempre és port de pas amb final habitual a Aprica, port que avui es puja prèviament.Aquell primer pas pel cim del Mortirolo encara que no va ser decisiu per a la general del Giro, que va estar dominada d’inici a fi per Gianni Bugno, sí que va servir per a veure la magnitud que tindrien les seves empinades rampes fins al punt de ser un ingredient quasi imprescindible de la corsa italiana. El primer ciclista a passar-lo al capdavant va ser el veneçolà Leonardo Sierra, corredor del Segelli-Itàlia de Gianni Savio, que fet i fet va ser vencedor d’aquella etapa. Un any després en 1991 Franco Chioccioli va ser el gran triomfador en la jornada que es travessava el colós italià, ja pel vessant de Mazzo di Valtellina, la que en més ocasions s’ha pujat.
25 anys de l’ascens més recordat
No obstant això si per alguna cosa es recorda la pujada al Port del Mortirolo és per l’etapa de fa 25 anys, el 1994, també camí d’Aprica. El navarrès Miguel Induráin era el gran dominador de l’època i arribava a aquella edició del Giro després d’haver vençut en les dues anteriors. La maglia rosa viatjava a l’esquena del rus Eugeni Berzin, un talent de l’emergent Gewiss que semblava posar en escac l’hegemonia del del Banesto. Aquell ascens, però, s’associa al nom d’un jove de Cesenatico, anomenat Marco Pantani que havia vençut en la jornada anterior, que s’agafava a la part baixa del manillar i semblava no tenir por de res i a qui ja comparaven amb Coppi. Allà va néixer el mite del Pirata o Elefantino.
Un furibund atac de Pantani a l’inici del Mortirolo posava contra les cordes a la maglia rosa Berzin i al mateix Miguel Induráin. El Pirata volava cap a la meta d’Aprica mentre que Induráin perdia el Giro d’Itàlia en el desconegut Valico de Santa Cristina, una muntanya menor on va pagar els excessos anteriors. Va ser la “pàjara” i l’epíleg de “Miguelón” al Giro. No el tornaria a disputar mai més.
https://www.youtube.com/watch?v=SDX5VAc99HM
