La París-Roubaix és l’infern del nord i cada any els trams de llambordes ens ho recorden perfectament: alta velocitat, sotracs arreu, punxades i caigudes són ingredients habituals d’una prova sense desnivells en què l’habilitat i la potència dels ciclistes marca la diferència si són capaços de traçar una bona estratègia en cursa. Mentre la cursa masculina ha viscut la seva 119a edició amb victòria per a Dylan van Baarle, la femenina tot just s’ha disputat per segona vegada després del debut històric fa pocs mesos en plena tardor. El Trek-Segafredo ha repetit victòria i exhibició amb triomf per a Elisa Longo Borghini i podi per a Lucinda Brand després d’una cursa impecable, però hi ha èxits molt rellevants més enllà del podi com la desena posició de Sandra Alonso.
La ciclista de Torrevella (Baix Segura) ha competit per primera vegada a la Roubaix oferint unes prestacions magnífiques i enduent-se un memorable Top 10 final després d’aguantar amb les millors fins al darrer tram mític de llambordes de la prova, el Carrefour de l’Arbre. La ciclista de 23 anys del Ceratizit ha arrodonit l’èxit amb un altre desè lloc a la clàssica belga de Mouscron aquest dilluns. Filla de pare mexicà i mare madrilenya, és una de les poques dones ciclistes professionals del nostre país.
Arran de l’èxit a la París-Roubaix, aquest dimarts el programa de ràdio l’Etapa Reina l’ha entrevistat i a la Fosbury us oferim una conversa que val molt la pena per descobrir com es viu l’infern del nord.
Bona tarda! Com tens el cul després de dos dies sobre les llambordes i especialment després de Roubaix?
(riu) De l’emoció i la il·lusió que tinc, poc dolor sento, he arribat a casa millor del que esperava. Sí que és cert que la nit després de Roubaix estava bastant destrossada, però he recuperat bé i estic molt contenta.
Els canells també pateixen molt…
Sí, és una cursa molt agressiva i rep tot el cos, però va ser tan divertit i tan emocionant, ja se m’ha oblidat el dolor.
Et vas preparar específicament per a Roubaix?
No, només vaig fer el reconeixement dels primers set trams de llambordes dos dies abans de la cursa. Aquesta és l’única experiència que tenia allà. M’ha ajudat molt tècnicament haver practicat ciclocròs i bicicleta de muntanya, ho vaig notar molt a l’hora de traçar, de buscar els camins més fàcils dins els trams de pavé. Ha sigut un punt molt positiu que m’ha ajudat durant la cursa.
Vas patir punxades o alguna caiguda?
Vaig tenir molta sort i no vaig tenir res de res. És clau en una cursa com aquesta, perquè la meitat del pilot va tenir punxades o caigudes, però jo vaig sortir intacta, sense averies i només amb alguna caiguda davant meu, que vaig poder esquivar sense posar el peu a terra.
És sort, però també habilitat per esquivar certs moments complicats de la cursa.
És una cursa molt boja, on has d’estar amb mil ulls atents des del principi, súper concentrada i sense perdre el cap en cap moment, concentrada durant tot el recorregut.
Tens temps per gaudir una cursa com aquesta?
El principi va ser molt tens, vaig passar una mica de por. Els quilòmetres previs a l’entrada al primer tram de llambordes van ser una bogeria, era molt perillós, totes volíem estar al davant, entrar entre les primeres per evitar caigudes, averies, aturades que hi poguessin haver. A més, eren trams entre pobles, cosa que augmentava el perill. Era com si preparés un esprint per poder arribar a les llambordes, i a partir d’allà ja començava una altra cursa. Ho vaig gestionar d’aquesta manera.
És a dir, els nervis més importants arriben abans d’entrar al tram de llambordes?
Sí, és el moment que més vaig patir, l’entrada al primer tram de pavé de la cursa. Després d’aquest moment ja es va fer molta neteja, potser només quedàvem 40 o 50 noies. I després del segon, encara érem menys. Era una cursa per eliminació. Entrar en una posició Top 20 o al lloc 80 era clau.
Hi ha algun tram de la cursa d’aquests que com veiem per televisió faci por?
Buf, el del Carrefour de l’Arbre, que és on em vaig quedar. Un tram cinc estrelles, molt llarg i que picava cap amunt. No hi havia escapatòria, perquè en alguns trams el centre està més llis o pels laterals pots estalviar-te les llambordes anant per la terra, però aquí era impossible, un desastre tot el tram sencer.
T’havies fixat un objectiu previ abans de la cursa?
No, hi arribava sense expectatives. És una cursa que em cridava l’atenció i que m’havia proposat fer bé. Volia córrer amb intel·ligència, atenta, i veure fins on podia arribar. També sabia que havia de tenir la sort de cara. Va ser una suma de factors, perquè vaig tenir un dia inspirat, em trobava molt bé i va arribar aquest bon resultat.
Després d’aquest Top 10 guanyar la París-Roubaix pot ser un objectiu per a tu per als propers anys?
Sí, crec que sí. No vaig estar tan lluny, vaig perdre contacte amb les millors a falta de 15-20 quilòmetres, i a menys d’un quilòmetre d’acabar el darrer tram complicat de llambordes de la cursa. Crec que és un objectiu realista estar allà, més ara que ja sé com es corre i com moure’m en aquest terreny. Lluitaré molt perquè la París-Roubaix sigui una futura victòria al meu palmarès.
Té molt mèrit dos dies després de ser desena a Roubaix repetir resultat a Mouscron…
Vaig sortir molt motivada després del bon resultat a França, estava en un bon moment de forma i em vaig sentir còmoda durant tota la cursa, que va ser molt ràpida, amb una mitjana altíssima en un circuit quasi urbà. Va ser una altra cursa molt boja, amb un tram de llambordes que el passàvem en les cinc voltes del circuit. Tenia un punt més de cap que la resta, que ajuda molt. Trobar-me bé durant la cursa em va ajudar a estar concentrada. Es va trencar la cursa molt d’hora i vam quedar un grup molt petit, d’unes trenta ciclistes, i havia d’estar allà en aquell moment clau. Em va fallar una mica l’esprint al final, perquè picava cap amunt i arribava molt fatigada, i quan havia d’esprintar realment ja no tenia més forces. Però bé, vaig poder fer un desè lloc i estic bastant contenta de portar aquests resultats a casa.
Són dos top 10 en dues curses molt exigents, especialment Roubaix. Què t’han dit a l’equip? Quan et van fitxar s’esperaven tenir una corredora capaç de brillar en el seu debut en un monument?
Estaven il·lusionats amb mi, clarament, perquè sabien que podia progressar. No sé si s’esperaven un top 10 com aquest, però estan molt contents. La nit de la Roubaix ho vam celebrar com si haguéssim guanyat! A mi em va fer il·lusió arribar a meta i veure a tothom tan content, celebrant el resultat.. és genial. Encara hi ha més motivació per seguir treballant junts.
Ceratizit és una estructura que aposta clarament pel ciclisme femení, amb l’equip i patrocinant curses. Has anat a parar a un bon lloc…
Sí, tenen vuit o nou anys d’experiència i és cert que estan apostant fort pel ciclisme. Cada any va creixent i encara que no tingui llicència World Tour, si et fixes en les corredores, en el calendari i fins i tot en els resultats, estem a l’altura dels World Tour. És un lloc ideal per seguir creixent i m’estan donant moltes oportunitats per deixar-me veure, estic molt contenta amb l’equip.
El calendari d’aquest any inclou el campionat estatal, el Tour i la Vuelta. Són els grans objectius d’aquest any?
Sí, són les grans cites dels propers mesos. És cert que el campionat estatal ha anunciat un recorregut que no s’adapta del tot bé a les meves característiques i a Espanya hi ha ciclistes que poden fer-ho molt millor que jo, però ho lluitaré, perquè any rere any aquest tipus de recorreguts m’han d’anar cada cop millor. La Vuelta em fa il·lusió perquè és una gran a casa i el Tour de França perquè és la primera edició de la cursa.
El Tour de França pot ser un punt d’inflexió, perquè pot tenir una repercussió brutal. És molt bèstia participar al primer Tour femení de la història…
Sí, totalment. El mes de desembre vam planificar el calendari i a l’equip em van preguntar si preferia Giro o Tour, i vaig llançar-me de cap pel Tour!
Joan Antoni Flecha, gran coneixedor de la Roubaix, diu que tan important com les cames és l’actitud, anar amb la ment oberta, ser positiu, anar preparat però sense un guió rígid, ser feliç mentre corres… no ho tenen totes les ciclistes, però creiem que encaixes en aquest perfil.
Això ho diu fins i tot el meu entrenador! Em diu que jo no depenc de les dades, perquè m’ho passo bé, em diverteixo i per tossuda. De la París-Roubaix en parlàvem a l’equip i és una cursa que o t’agrada o l’odies. No hi ha un punt mig. És qüestió de gaudir-la i la vaig gaudir molt.
