A punt de celebrar el seu 45è aniversari, Ricardo Ten continua sent un dels millors del món en la seva disciplina en un exemple de longevitat i èxit esportiu increïble. Campió a la piscina, al velòdrom i a la carretera, el valencià compta amb un extens palmarès on brillen les medalles paralímpiques i els múltiples títols mundials i europeus. Quan tenia vuit anys va patir un accident i va patir tres amputacions que mai han aconseguit qüestionar la seva passió per l’esport.
Gran candidat a pujar al podi dels Jocs de Tòquio que s’haurien d’haver celebrat aquest estiu, Ricardo Ten haurà d’esperar com a mínim fins al 2021 per demostrar que canviar la natació pel ciclisme als 42 anys no l’ha allunyat del camí del podi. És un talent únic.
Aquests dies estàs fent una estada al CAR de Sierra Nevada enmig de la incertesa d’aquest estiu…
És una concentració que ja teníem planificada amb anterioritat per preparar els Jocs de Tòquio abans que s’ajornessin. Després del confinament vam pensar que seria una bona manera de tornar a agafar la forma i d’estar motivats per continuar entrenant fort i estar bé mentre esperem que s’anunciï un nou calendari de curses.
Teniu alguna prova confirmada per als propers mesos?
D’oficial només sabem que es disputarà una prova de la Copa d’Europa a Cáceres el 16 i 17 d’octubre. Potser s’aprofitarà per fer-hi coincidir el campionat d’Espanya en ruta, però això encara és dubtós.
Com gestiones la situació actual des de la vessant més emocional?
És complicat, perquè els esportistes estem acostumats a tenir sempre diferents objectius a curt i llarg termini i ara mateix hi ha una incertesa absoluta al voltant de les competicions. Per nosaltres és important seguir concentrats en el gran objectiu que tenim, que són els Jocs de l’any vinent. L’objectiu d’estar en la millor forma possible també és poder rendir al màxim nivell quan hi hagi competicions. No caure en el derrotisme és el millor que podem fer. Venim del confinament, d’entrenar des de casa i és clau poder recuperar el ritme d’abans de manera que el cos no oblidi ni què són els grans esforços ni els entrenaments exigents.
El confinament et va enganxar a Tavernes?
Sí, venia d’una lesió que vaig patir el mes de febrer, després del mundial de pista, en una concentració que precisament vaig fer aquí al CAR de Sierra Nevada. Eren quinze dies i al darrer minut em vaig fer una luxació a l’espatlla i em vaig trencar els lligaments, de manera que m’estava recuperant quan vam haver de tancar-nos a casa. Però vaja, és cert que els ciclistes ho teníem força fàcil per entrenar a casa. Jo tinc un corró intel·ligent i el principal objectiu era no perdre la forma. Procurava fer entrenaments curts en bicicleta, una hora al matí i una altra hora a la tarda, a part d’altres exercicis físics. Al final es va fer una mica pesat tot plegat.
T’ha afectat a la butxaca aquesta aturada? Tu fas altres feines més enllà de competir dalt la bicicleta…
He tingut sort perquè la majoria dels grups que em donen suport han mantingut el seu compromís, però també n’hi ha hagut alguns que han patit molt les conseqüències econòmiques de l’aturada i és comprensible que hagin decidit reduir l’acord que teníem. Però no em puc queixar. Hi ha gent que realment ho està passat molt malament arran de la Covid-19 i de no poder fer la seva feina. En clau esportiva estem intentant ser el més actius possibles per tal que els patrocinadors continuïn confiant en la nostra feina. La gran esperança, evidentment, passa pels Jocs Paralímpics de 2021: seria una clatellada enorme que ens quedéssim sense Jocs.
Seria una clatellada enorme que ens quedéssim sense els Jocs de 2021
Creus que es faran?
Soc dels que pensa que si no hi ha vacuna, no hi haurà Jocs. Això ho tinc força clar. Ara surten les primeres informacions que indiquen que la majoria dels japonesos estan en desacord amb la celebració dels Jocs, i tots sabem que quan hi ha pressió social sobre un tema els polítics tendeixen a fixar-se en allò que demanen els seus votants… és evident que no es poden donar per segurs.
Sense voler jubilar-te: si es cancel·lessin els Jocs de Tòquio et replantejaries la continuïtat de la teva carrera esportiva?
En principi no. Físicament em trobo bé i fa molt poc que gaudeixo d’aquesta etapa com a ciclista paralímpic. La natació em va regalar molts èxits, però el ciclisme no es queda enrere, estic molt content de com està anant aquesta aposta. És una manera diferent de gaudir de l’esport. A la piscina estava acostumat a estar tancat en una instal·lació i ara entreno molt a l’aire lliure. Aquesta nova experiència m’està omplint molt.
Vaja, que ningú et descarti a París 2024 prop de la cinquantena!
Home, encara no m’ho plantejo, sempre procuro anar temporada a temporada i queden molt lluny. Pel cap no em passa la retirada, però de l’àmplia experiència que tinc com a esportista sé que qualsevol circumstància et pot deixar fora de joc i de les competicions. Qualsevol lesió, que eliminin les proves de la teva categoria en el programa paralímpic, que irrompin amb força quatre o cinc rivals molt forts i et quedis sense opcions de lluitar pels podis… pot passar de tot.
En un món sense pandèmia quedarien poques setmanes pels Jocs Paralímpics i nosaltres pronosticaríem la teva condició de favorit a Tòquio. Amb quines sensacions afrontaves aquesta temporada i què et veies capaç de fer al Japó?
Estàvem molt molt il·lusionats! Des que vam fer el canvi de disciplina totes les temporades anaven en progressió ascendent, amb resultats increïbles que ens costaven de creure a nosaltres mateixos… hauria sigut perfecte viure els Jocs aquest any, i mira que jo venia de la lesió del febrer, potser hagués arribat una mica just i potser l’ajornament no m’ha anat del tot malament, però és que també tinc una edat i un any més comporta una mica més de llast: cada cop les recuperacions són més lentes i tot costa una mica més. A més hi ha la incertesa que comentàvem abans, que si es cancel·len els Jocs el 2024 queda molt lluny i potser se m’escapa el pic de forma que tinc clar que hagués tingut aquest estiu.
A Granada aquests dies has coincidit amb ciclistes d’elit com Sebastián Mora o Ángel Madrazo. No et veuen al World Tour?
Imagina’t-ho! (riu) Aquesta gent són d’un altre planeta, quan es posen a escalar oblida’t de seguir-los. La gent no té ni la més remota idea de la diferència que hi ha entre un ciclista professional i un amateur, fins i tot un sub-23. Els pros són una barbaritat. Coincideixo molt amb Tomasz Marczynski, que viu aquí i no para, i fa il·lusió compartir estones amb gent com ell, però no hi ha color. Moltes vegades, però, em diuen que els serveixo d’inspiració, que aprenen de mi i se sorprenen per exemple de com faig un descens amb la bicicleta.
Anem al principi. Abans de l’accident feies esport? Eres un nen inquiet i actiu?
Sí, molt actiu, però en un àmbit molt amateur, sense estar federat. Feia esport escolar, amb companys, però sense formar part d’un club: futbol al carrera, tennis de taula als recreativos o anar en bicicleta, que sempre ha format part de mi. Sempre explico que això és el que m’ha permès adaptar-me tan ràpid al ciclisme, que ja hagués practicat BTT, per exemple, abans de convertir-me en nedador.
Què et va portar a no caure en el derrotisme i fer esport després de l’accident i la llarga recuperació a l’hospital?
Quan estava ingressat el que més em preocupava era si podria tornar a anar en bicicleta, imagina’t! De petit tenia la sensació que la bici era llibertat, el meu mitjà de transport, l’opció d’anar on volgués. Quan estava a l’hospital estava realment preocupat, però el meu pare i el meu germà van adaptar una bicicleta i vaig recuperar les sensacions. Allò va ser clau. Vaig pensar que si havia aconseguit tornar a anar en bicicleta podia aconseguir tot el que em proposés. A més he tingut molta sort de sentir-me estimat pels meus amics, que m’han tractat com un més, sense fer diferències, i seguíem practicant tota mena d’esports. Fins i tot era competitiu amb ells! Pensa que aconseguia que a l’hora de fer equips no m’escollissin l’últim, i en alguna ocasió havia estat capaç de guanyar-los.
Com vas anar a parar a l’esport paralímpic?
En aquella època jo sabia ni que existia, no tenia cap tipus d’informació. Quan vaig saber que es podia fer, després de llegir un article a la premsa sobre una noia que estava preparant el campionat d’Espanya, vaig tenir clar que ho volia provar, perquè si podia competir en igualtat de condicions estava convençut que ho faria bé, perquè ja era capaç de ser competitiu amb els meus amics sense discapacitat. Vaig descobrir la natació i aquí va començar tot.
L’esport paralímpic abans no el coneixia pràcticament ningú. Ara és estrany que algú amb discapacitat no sàpiga que té l’opció de fer esport
Vas renunciar a fer algun esport en algun moment?
Sí. De petit veia com el meu germà competia com a pilot de motos i anàvem amunt i avall quan feia el circuit autonòmic valencià o els campionats d’Espanya en circuits de velocitat, ja fos a Calafat, a Tarragona, com a Jarama o Jerez. Aquesta etapa de petit la vaig viure amb molta intensitat. La meva passió per la competició i l’esport ve de veure el meu germà dalt la moto. Volia notar la sensació de velocitat i això és el que mai he pogut fer: córrer amb una moto de velocitat.
Quan comences a nedar, quan trigues a adonar-te que ets bo, que pots guanyar a qualsevol?
No va ser de cop i volta. La noia que nedava i també tenia una discapacitat era d’un club que estava a prop de casa meva, així que em vaig presentar allà, vaig sol·licitar informació i vaig començar a entrenar. Llavors jo sabia nedar, però no dominava els estils. Vaig aprendre’n i tot va anar força ràpid. Em van proposar anar als campionats autonòmics i vaig fer la mínima per a l’estatal. Allà vaig fer la mínima per al campionat d’Europa i en veure que podia anar a competicions internacionals la motivació ja era absoluta… i em vaig passar 21 anys nedant arreu del món!
En aquests 21 anys què ha canviat?
La natació paralímpica ha evolucionat moltíssim. A València hem tingut molta sort perquè en l’època en què jo he estat esportista la Federació d’Esports Adaptats s’ha bolcat molt amb l’esport base i hem tingut com a referents la mateixa gent de la federació, que tenien una llarga trajectòria com a nedadors adaptats. Gent que havia participat als Jocs Paralímpics de 1988 a Seül i fins i tot un president que havia competit el 1984 a Nova York. La directora de la instal·lació havia competit el 1988, el meu primer entrenador a Barcelona 1992… en aquest sentit vaig tenir molta sort d’estar envoltat de gent que tenia molta experiència al màxim nivell en la natació adaptada. Però vaja, més enllà d’això l’evolució ha sigut enorme, especialment els darrers anys. Els mitjans de comunicació donen cada cop més visibilitat a l’esport adaptat, es va crear el Pla ADOP per dedicar-te d’una manera exclusiva a l’esport, l’explosió d’internet ha facilitat que puguem interactuar també a través de les xarxes socials… tot és molt més visible i fàcil. L’esport paralímpic abans no el coneixia pràcticament ningú, no hi havia informació, i ara és estrany que algú no sàpiga que es pot practicar esport quan tens una discapacitat.
Què t’ha aportat la natació, que a la pràctica ha estat una feina estable durant dues dècades?
Vaig començar l’any 1993 o 1994 en un club gestionat per la Federació d’Esports Adaptats i quan l’esport paralímpic era totalment amateur això em va permetre assumir un lloc de treball allà mateix i créixer com a persona. Poder treballar per a la Federació m’ho ha donat tot, com conèixer la meva dona i mare dels nostres dos fills. He pogut viatjar per tot el món gràcies a la natació, tenir moltes experiències… i d’això va la vida, de viure experiències. I gràcies a això ser una persona realista i molt oberta. La natació m’ha ajudat a entendre que hi pot haver persones que tenen millors condicions que les teves però que n’hi ha moltes altres que fan el mateix que tu amb menys condicions.
Els viatges t’han aportat de ben segur experiències vitals molt interessants més enllà de l’esport…
Buf, i tant! Recordo per exemple anar a Nova Zelanda i sorprendre’m molt de la cultura de l’esport que tenen, que és brutal, molt més rellevant que la del nostre país. També llocs on les condicions són força pitjors, és clar. Hem viatjat molt a Brasil o Argentina i al final el que veus és que allò que ens uneix realment és la passió que compartim tots els esportistes. És bonic que d’aquestes experiències en surtin amics i puguis mantenir-hi el contacte amb el pas dels anys.
Vas debutar als Jocs Paralímpics a Atlanta 1996 i has seguit participant-hi, de moment, fins a Rio 2016. Han sigut experiències molt diferents entre elles?
No vaig tenir la sort de participar a Barcelona 1992, que va ser un abans i un després per a l’esport paralímpic espanyol. Des d’Atlanta només m’he perdut els Jocs d’Atenes de 2004 i recordo amb especial estima els Jocs de Sydney 2000, amb milers de persones a la piscina que havien pagat una entrada per veure’ns. Els Jocs de Pequín van ser immensos en tots els sentits, però allà on van fer una aposta per la inclusió com cap altre lloc va ser a Londres 2012. La Gran Bretanya té molt present l’esport per a discapacitats des de fa molt de temps i això es nota. El tracte que hi havia entre la gent, des de les grades… notaves que els esportistes paralímpics d’allà eren veritables estrelles i que tenien molts seguidors, que la gent els seguia i els admirava.
Fa uns mesos el Toni Ponce ens deia que el gran tret diferencial dels Jocs és competir davant el públic que omple una piscina, perquè sovint en europeus o mundials pràcticament no hi ha ningú. És així?
Sí, i quan et toca competir al costat d’un nedador local és una bogeria. La passió que hi posa la gent que està a les grades és una meravella. Recordo uns 400 lliures que va guanyar l’Ellie Simmonds, que és una nedadora britànica que és molt coneguda allà i que va ser rècord del món, i va ser una cursa molt disputada contra una nord-americana (Victoria Arlen) i era súper emocionant veure com s’atacaven a cada viratge i al final va guanyar ella amb rècord del món i la piscina esclatava de joia amb una cridòria brutal… als Jocs canvia tot!
T’ha quedat algun repte pendent a la piscina?
En clau esportiva diria que ho he aconseguit tot, perquè sóc campió paralímpic, del món i europeu! Però tinc una espineta clavada en creure que encara tenia marge de millora. La meva sensació per exemple a Rio de Janeiro és que podria haver nedat més ràpid. De vegades no tens el dia més fi quan arribes a una final i saps que podries haver-ho fet millor. No molt, eh? Però potser una mica més ràpid.
El que visc ara és un regal. Tot el que havia de demostrar ja ho vaig fer com a nedador
El teu palmarès és esplèndid, però hem de reconèixer que una dels factors que ens al·lucina més de tu és la decisió presa després de Rio: amb 42 anys decideixes començar de nou dalt la bicicleta i continues a un nivell brutal. A qui se li acut amb 42 anys començar una nova carrera esportiva?
Després dels Jocs de Rio de Janeiro vaig decidir que els mundials de natació de 2017 serien la meva darrera gran competició i que em retiraria. S’havien de disputar a Mèxic, però un terratrèmol va obligar a ajornar-los i jo ja tenia una cirurgia programada per a les noves dates de manera que em vaig quedar sense mundial de comiat. Vaig tenir una conversa amb la meva dona i li vaig dir que l’alta competició s’havia acabat, però que volia seguir competint i provar altres coses. Havia participat en esquí alpí i tenia moltes ganes de fer ciclisme, de manera que al cap de pocs mesos vaig participar als campionats estatals d’esquí alpí i de ciclisme en pista i en carretera. La sorpresa va ser descobrir que tenia un gran nivell en ciclisme i de seguida el seleccionador va contactar amb mi… i aquell 2017 vaig acabar competint al campionat del món de ciclisme adaptat de Sud-àfrica. Va ser tot molt ràpid!
T’ho esperaves?
No, tot i que sabia que podia ser competitiu. Sempre m’havia xocat que en la meva etapa com a nedador, durant la pretemporada, feia triatlons per posar-me a punt i el sector que millor em sortia era la bicicleta, molt millor que nedant! Així que sí que pensava que si entrenava fort exclusivament en ciclisme podia ser un bon corredor. Tenia la il·lusió de provar-ho i de veure fins on era capaç d’arribar. Ha sigut una passada, perquè des del principi els resultats m’han acompanyat. També amb gran dosi de sort, perquè el meu podi de debut internacional va venir marcat per caigudes d’altres rivals. Després sí que he anat evolucionant molt bé i cada cop estic més preparat per lluitar per les victòries.
Són molt diferents les dinàmiques d’entrenament respecte la teva etapa com a nedador?
Hi ha molta similitud entre els entrenaments que feia a la piscina amb la preparació que faig en ciclisme en pista. Són molt intensos però breus, a base de sèries. El ciclisme en ruta i les contrarellotges són totalment diferents. Jo estava acostumat a obrir gas i quan s’acabava la gasolina és que ja havia arribat o estava a punt de fer-ho, i ara amb el ciclisme en ruta he après a dosificar molt l’energia per evitar que arribi un defalliment i començar a perdre molt de temps.
Amb el pas dels anys ha canviat la teva manera d’afrontar les competicions?
Jo vaig decidir penjar el banyador, deixar la natació i provar-me en altres esports. Tenia molt clar que el que vingués a partir d’aquest moment seria un regal. De cap manera em volia posar pressions, perquè tot el que havia de demostrar ja ho havia fet com a nedador. Aquesta etapa la visc amb ganes de gaudir de l’experiència i dels èxits que arribin. El punt més fort que tinc com a ciclista és l’experiència acumulada com a nedador. Encara que vingui una gran competició, ja sé com afrontar-la: els nervis de principiant ja fa anys que van quedar enrere.
El teu palmarès ens diu que ets un dels millors esportistes del país. Et sents reconegut com a tal?
Em reconec com algú que ja és molt gran i que tothom espera a veure quan aquest pesat deixa de donar la tabarra! (riures). El cert és que sí que em sento molt reconegut i molt ben tractat, també des dels mitjans de comunicació. Suposo que tenir una trajectòria tan llarga et fa ser més reconeixible per a tothom. Si fas un cicle paralímpic curt i no estàs en un esport top, pots passar desapercebut, però porto massa anys perquè la gent no em conegui. No sé si soc un referent i tinc clar que hi ha gent amb un llegat i un palmarès més important que el meu al nostre país, però jo estic content. Com a mínim, de seguir en actiu i d’haver vist com s’ha anat retirant molta gent i d’haver competit amb moltes generacions diferents.
El teu testimoni com a ponent, com a conferenciant, deu captivar al públic…
Sí, es tracta d’identificar quin públic tens i què vols transmetre. A la gent jove m’agrada explicar-los que la vida et planteja molts problemes però que amb bona actitud pots sortir-te’n, que no s’acaba el món encara que la vida ens ho posi difícil. En clau empresarial, trasllado les eines que tinc com a esportista i que estan directament relacionats amb el funcionament d’una empresa: la feina per objectius, assumir que si no compleixes els objectius no obtindràs la remuneració econòmica desitjada, la idea que pot ser una passió però que d’aquesta passió també en depèn el benestar de la teva família… molts cops se sorprenen de les similituds que hi ha entre l’esport i l’empresa.
El món no s’acaba encara que la vida ens ho posi difícil
Has pogut transmetre la passió esportiva als teus fills?
No, no ho he aconseguit. El meu fill va començar fent bàsquet i li agradava molt, però va decidir deixar-ho. La meva filla fa karate i li agrada i és molt competitiva, però bé, l’objectiu ara és que es diverteixin i s’ho passin bé facin el que facin. Jo m’he criat d’una manera en què vaig decidir que l’esport m’aportava moltíssim i tenia clar que volia competir. En cap cas em plantejo obligar els meus fills a competir. Ha de sortir d’ells.
Quin és el teu moment Fosbury, aquell que recordis especialment durant la teva carrera esportiva?
Hi va haver un moment crucial als meus primers Jocs Paralímpics. Era l’any 1996 i vaig aconseguir una medalla de plata als 100 metres braça, però per diferents circumstàncies no la vaig gaudir. A les sèries matinals vaig aconseguir el rècord del món i a la tarda estava molt nerviós a la final, em van prendre el rècord del món i vaig acabar segon. Per a mi allò va ser un fracàs. La lliçó que vaig aprendre a posteriori és que cal gaudir de cada moment, perquè si no se t’escapa i ja no el pots recuperar. Tinc el record de viure aquella experiència com una derrota. Els quatre anys següents fins als Jocs de Sydney 2000 vaig viure obsessionat en aconseguir aquella medalla d’or que jo sentia que havia deixat escapar i la natació va passar per davant de qualsevol altra cosa. No m’importava res més que nedar, nedar i continuar nedant. També et dic que els Jocs de Sydney van ser molt especials després d’aquells quatre anys entrenant com un boig i d’aconseguir la victòria. Però el meu moment Fosbury és l’altre, la plata que em va servir per endur-me una lliçó per a tota la vida.
