Ignacio Ávila i Joan Font formen el tàndem més llorejat de l’esport català. El que va començar fa 4 anys i escaig com una proposta esbojarrada a la cafeteria del velòdrom d’Horta s’ha convertit en una garantia d’èxit a les millors competicions de ciclisme adaptat del món. El palmarès és d’aquells que impressiona: a la carretera, campions del món (2015) i subcampions paralímpics (2016). A la pista, després del quart lloc amarg de Rio (2016), acaben de guanyar l’or a Los Angeles que se suma a la plata aconseguida l’any passat a Itàlia.
Aquesta matinada, per tant, s’han proclamat campions mundials per primera vegada al velòdrom a la prova de persecució individual. Ho han fet de classificar-se per a la final A amb el segon millor temps dels quatre tàndems participants. Allà, han millorat els registres i han deixat a la novella parella australiana sense opcions de reacció. Han rodat més lents que als Jocs i que en l’anterior mundial, però malgrat això, han estat els més ràpids. Un triomf, que vist des de la distància, sembla plàcid. I que no recull el periple d’una competició que els ha arribat amb el peu canviat.
Uns mundials inesperats
Per primera vegada es disputen uns mundials de ciclisme en pista l’any posterior a la celebració dels Jocs. Això, que sembla una bona decisió, va partir d’una errada original: anunciar el campionat tot just 7 setmanes abans de disputar-se. Dit d’una altra manera: Joan Font i Ignacio Ávila van començar el 2017 sense saber que podrien aspirar a aquesta medalla d’or. Això, com és obvi, va trastocar els plans dels ciclistes. Alguns països, com Holanda o la Xina, han optat per no enviar equips. Altres, com Austràlia, han provat un relleu generacional. I encara n’hi ha més, com els britànics, que no han portat equip a totes les proves on han brillat any rere any.
En el cas de Font i Ávila, escollit com a millor esportista català de 2016, els ha generat un autèntic esforç per combinar-ho amb el gran projecte de la temporada: disputar la Titan Desert (primera setmana de maig), una nova bogeria què us explicarem amb profunditat a La Fosbury ben aviat.
Font, que exerceix de pilot, ens explicava abans d’agafar l’avió cap a Los Angeles les dificultats del repte: “No hem pogut fer una bona base d’entrenaments per a la pista. Hem entrenat al Velòdrom de Barcelona i allà, en ser descobert, depenem de factors que no podem controlar com el vent. A cada volta d’entrenament no sabem fins a quin punt estem millorant: si és cosa de cames, de la fricció del vent, de la temperatura… entrenar amb aquestes condicions i arribar a Los Angeles amb garanties d’èxit és impossible. Altres seleccions han entrenat amb velòdroms coberts“. I encara ens afegia un altre factor: “La majoria de rivals s’hauran aclimatat allà perfectament. Nosaltres viatgem dos dies abans d’entrar en competició i amb una diferència de 9 hores pel mig“.
Més opcions de podi
Qui ho hauria de dir, vist el resultat. El duo ha tornat a tastar l’or en la categoria B per a discapacitats visuals (l’Ignacio té una retinosi pigmentària que li genera un camp de visió reduït, de menys del 10%). Les primeres reaccions les han ofert en anglès i amb el mallot arc iris ben present:
.@JoanFontBertoli and @ignasiavila are very happy – muy contentos – to wear the rainbow stripes jersey 🌈 #Paracycling2017 pic.twitter.com/1yebtDCw5X
— UCI Para-Cycling (@UCI_paracycling) 3 de març de 2017
La prova de persecució era la més favorable a les prestacions del tàndem català, que encara tindrà dues proves més per mirar d’engreixar el seu palmarès en aquest mateix mundial: el quilòmetre contrarellotge i la prova de velocitat.
