Poulidor és sinònim de segon, més que no pas de perdedor. De fet el ciclisme en sentit ampli –premsa. esportistes, afició– sempre ha estat benevolent amb la figura de qui potser passa per ser el seu esportista més il·lustre sense haver guanyar el Tour de França com a carta de presentació. De fet a en ‘Pou Pou’, el carismàtic sobrenom amb què se’l coneixia a l’hexàgon francès, sempre se l’associarà a la llegenda de ser l’etern segon. Les raons són conegudes. Mai va poder lluir a París el mallot groc de campió del Tour ja que al llarg d’una trajectòria extraordinàriament llarga va haver de conviure amb dos dels quatre grans campions històrics de la ‘grande boucle’: primer amb Anquetil i després amb Merckx.
Un campió i gran ciclista
Recordar-lo com a perdedor és tremendament injust. Poulidor va ser un guanyador amb una casuística i competència inusitada. Havia nascut el 1936, i va competir en 17 temporades com a professional. Potser que el recordem per alguna de les 189 victòries com a professional. El podem associar al triomf a la Vuelta del 64, el Dauphiné del 66 o dues París-Niça el 72 i 73. També va guanyar el ‘Monument’ a la Milà-Sanremo del 61 i la Fletxa Valona del 63.
Tot aquest repertori de victòries és definitori de dues cares de la mateixa moneda. Només s’entén que es recordi com a no-guanyador a algú amb aquest haver si s’atén a que va ser segon en tres ocasions i tercer en cinc més al Tour. I també una vegada segon al Campionat del Món. La seva coincidència en el temps amb Jacques Anquetil (1934) i Eddy Merckx (1945) li va negar el protagonisme victoriós per sempre més. Gràcies a en Pou Pou sempre sabrem què és “ser un Poulidor”.
La rivalitat i amistat amb Anquetil
La seva major proximitat cronològica amb Anquetil i la seva nacionalitat compartida van fer d’aquesta rivalitat una de les més intenses de la història del ciclisme. Poques escenes tan representatives d’aquesta pugna per als anals del ciclisme com l’ascens de tots dos al mític Puy-de-Dôme del Tour de 1964, darrere de Julio Jiménez i Bahamontes.
En certa manera Anquetil va ser el clar guanyador però l’afició va ser de Poulidor. Se’l recorda per un estil més apassionat i impetuós que el del seu gran rival, de la mateixa manera que en totes les èpoques ciclistes hagudes i per haver l’afició s’enamora més de l’estil d’epopeia, d’atacs i defalliments. Poulidor va ser un gran escalador però també un rodador temible, corpulent i potent. També un bon contrarrellotgista. En la crònica d’aquells temps s’ha arribat a la conclusió que els Tours van ser per en Jacques i el record, la posteritat, per en Raymond.
Ni tan sols portar el mallot
Una altra dada per la llegenda Poulidor: Mai va arribar ni tan sols a vestir un sol dia el mític mallot groc del Tour. La llista dels qui li van negar el gran somni és llarga i a més dels dos quíntuples guanyadors del Tour comprèn altres noms mítics com Aimar, Vna Impe o Grimondi.
En els últims temps, Raymond Poulidor havia passat de ser la llegenda a “l’avi d’una futura llegenda’. La raó, la irrupció del seu nét Mathieu Van Der Poel com una de les grans estrelles de la nova generació ciclista. Pou Pou no se’n perdia detall. Van der Poel. Campió del món de ciclocròs, la seva irrupció a la carretera ha estat una exhalació amb dues clàssiques de primavera com l’Amstel Gold Race ja guanyades en el seu debut. Pel 2020 vol sumar més clàssiques i debutar a la Vuelta. N’hi ha prou amb creure en l’equilibri de les coses per desitjar que en tota la trajectòria de l’holandès hi hagi sempre la compensació de la fama i la realitat de la llegenda de Poulidor.
