Aquest dimarts 22 d’agost la Vuelta a Espanya fa el seu particular homenatge a Xavi Tondo. L’esprint intermedi de Valls està dedicat al ciclista mort l’any 2011 en un accident domèstic quan preparava el seu debut al Tour de França. Una jornada en què el club de ciclisme Tondo es mobilitzarà a la seva localitat natal i en què la Colla Jove dels Xiquets de Valls durà a terme un pilar al pas dels ciclistes per la capital de l’Alt Camp.
Recordat també en les darreres edicions de la Volta a Catalunya, Tondo Volpini ha rebut constantment paraules de record i d’estima per part de companys generacionals com Joaquim Rodríguez i de ciclistes més joves que s’han fixat en ell per tirar endavant la seva trajectòria.
La carrera professional del vallenc va comptar amb uns inicis difícils. Després de patir una greu lesió el 2001, va treure el cap per primera vegada a l’elit el 2003, però no seria fins quatre anys més tard que començaria a brillar amb el triomf a la general de la Volta a Portugal, el país on s’havia establert per la manca d’oportunitats rebudes en els equips d’arreu de l’estat espanyol. Amb una progressió ascendent, entre 2009 i 2011 es va consolidar com un corredor a qui calia tenir en compte en la lluita per la general de voltes d’una setmana i amb potencial per destacar a les grans cites del calendari. A la Vuelta a Espanya, de fet, va arribar a ser sisè a la general en l’única ocasió que va arribar a Madrid.
La consagració a la París-Niça
Un magnífic ciclista, lluitador en tots els terrenys, que es va reivindicar l’any 2010 a la París – Niça. Era la segona prova de l’any per a Tondo al Cérvelo després de la clàssica d’Almeria i ràpidament va demostrar que estava preparat per donar continuïtat als resultats de 2009, l’any en què havia pujat al podi de tres voltes menors (Andalusia, Madrid i Burgos) i en què havia acabat 8è a la Volta a Catalunya.
Al pròleg inicial va ser sisè, per darrere de quatre ciclistes consagrats com Lars Boom, Jens Voigt, Levi Leipheimer i Alberto Contador, així com d’una futura estrella: Peter Sagan.
El ciclista del potent Cérvelo va rodar a un bon nivell durant les primeres etapes, però va fallar a la cinquena jornada. Aquell dia Tondo es va despistar i va ser un dels afectats pels temuts ventalls. El vent i la mala col·locació el van obligar a anar a remolc durant un bon tram d’etapa i finalment va perdre més de dos minuts i mig a la línia de meta. No va ser l’únic, però Tondo va arribar a l’hotel dolgut i convençut que calia canviar d’objectius.
Una etapa per redimir-se
El dia següent, en una etapa amb vuit ports de muntanya, va ser un dels primers en entrar en una escapada nombrosa.
Era una fuga potent, amb ciclistes que també s’havien deixat sorprendre el dia anterior com Leipheimer o Cunego, i que mai va comptar amb un avantatge que fes patir al gran grup, que els controlava amb mà de ferro amb l’objectiu d’atrapar-ne els darrers integrants en el tram final de l’etapa. En l’inici de l’únic port de primera, el Coll de Vence, Tondo insistia al costat de Cunego i Cyril Gautier. Faltaven 30 quilòmetres pel final quan, en plena ascensió, el català va passar a liderar la cursa en solitari. L’italià i el francès van intentar caçar-lo sense èxit però el gran grup, que s’havia anat empetitint amb l’ascensió, va acabar absorbint-los a ells.
El premi a la lluita en solitari
Després d’un llarg descens, els darrers quilòmetres van ser agònics. Al darrere se succeïen els atacs entre els homes importants de la cursa. Tots ells volien clavar l’estocada definitiva a la general. Tondo, que no va arribar a tenir més de 30 segons de marge, es mantenia impertèrrit al davant, convençut de les seves possibilitats, malgrat tenir-ho tot en contra.
Els atacs i contraatacs del grup de favorits van acabar en una vigilància mútua que el vallenc va saber aprofitar com ningú amb una persistència increïble. A l’entrada de Tourrettes-sur-Loup Tondo se sabia guanyador. Va tenir temps de celebrar un grandíssim triomf. El més important de la seva carrera, sí, però també la desena vegada que alçava els braços a la línia de meta com a professional. Punys al vent i dues mans ben obertes que tracen el número 10.
Un record per al patiment dels seus inicis, per la suor de cada victòria menor, per recordar que venia de lluny i que només volia mirar endavant: “Necessitava una oportunitat per deixar-me veure en el millor calendari mundial“.
https://www.youtube.com/watch?v=QrFiUlhAPes
