La Guerra Freda, el conflicte que durant més de quatre dècades va dividir el món i va enfrontar els EUA i la URSS a nivell ideològic, econòmic, cultural i bèl·lic (tot i que en aquest cas de manera indirecta), també va tenir la seva vessant esportiva. Els diversos Jocs que es van disputar durant aquest període van significar un seguit d’enfrontaments en els quals l’important era demostrar la superioritat dels uns sobre els altres a través del nombre de medalles guanyades. Hi va haver episodis polèmics com ara la final de bàsquet masculí de Munic 1972 i casos sonats com el boicot dels EUA als Jocs de Moscou 1980 i la posterior rèplica soviètica en la cita de Los Ángeles 1984.
Polèmiques a banda, mentre que en general se sol dir que la Guerra Freda la van guanyar els EUA en el cas de l’esport olímpic no es pot afirmar el mateix, més aviat el contrari. Fem un recompte a les medalles d’or aconseguides pels uns i els altres en les successives edicions dels Jocs Olímpics que van tenir lloc durant la Guerra Freda. Excloent, això sí, els Jocs de Londres 1948 (la URSS no hi va participar) i els de Moscou 1980 i Los Ángeles pels citats boicots. Així, dels vuit enfrontaments directes en surten 315 medalles d’or per a la URSS i 290 per als EUA. Podem dir, doncs, que la URSS va guanyar la Guerra Freda olímpica?
Nota: S’exclouen els Jocs de Londres 1948, Moscou 1980 i Los Ángeles 1984 per la falta de participació d’un dels dos països.
Tenint en compte aquests resultats podríem dir que sí, que la URSS es va imposar als EUA en aquest enfrontament simbòlic en el terreny esportiu. Més enllà d’això, però, resulta també ben interessant veure com durant la Guerra Freda els països que estaven sota l’òrbita comunista van aconseguir molts bons resultats respecte els seus ‘competidors’ del bloc capitalista. Així, fent un repàs del Top 10 del medaller olímpic durant aquesta època (i amb les tres esmentades excepcions) veurem com l’aparent inferioritat econòmica dels països del bloc comunista no es traduïa en uns pitjors resultats esportius.
Nota: S’exclouen els Jocs de Londres 1948, Moscou 1980 i Los Ángeles 1984 per la falta de participació de països d’un o altre bloc.
(*) Alemanya es compta als dos blocs perquè la RDA i la RFA competien en un equip unificat.
Vist a ulls d’avui dia potser sorprèn que països com Hongria, Txecoslovàquia o Polònia sovintegessin tant el Top 10 però hi ha diversos factors que ho poden explicar. En primer lloc, una tradició esportiva molt arrelada a Centreeuropa que ve ja des de finals del segle XIX i que ja va propiciar bons resultats en les primeres cites olímpiques. En segon lloc, i això val per tots els membres del bloc comunista, la gran importància que els països que estaven sota l’òrbita soviètica donaven a l’esport i als èxits olímpics com una manera de reivindicar-se davant les potències enemigues i mostrar la seva superioritat en un camp on aconseguien competir de tu a tu i molt sovint guanyar a l’adversari. D’una banda, els bons resultats responen, indubtablement, a la bona i rigorosa feina feta. En d’altres, els sorprenents èxits es barregen amb episodis fortament polèmics, com ara tot l’entramat de dopatge organitzat per la RDA des de Mèxic 1968.
En qualsevol cas, la caiguda de la URSS i dels seus països satèl·lits ha provocat també una caiguda en les medalles aconseguides per països que en pocs anys han deixat de ser potències esportives. Fent un ràpid repàs als últims tres Jocs veiem com la presència de països que eren al bloc comunista al Top 10 és mínima. A Atenes 2004 i Pequín 2008 tan sols dos: la Xina i Rússia. Als Jocs de Londres 2012 se’ls hi afegeix també Hongria. I això tenint en compte que els èxits xinesos són recents i no es poden vincular als resultats aconseguits durant la Guerra Freda. En el que sí que s’assembla la Xina als antics membres del bloc comunista és en la seva voluntat de plasmar el seu paper de nova superpotència mundial també en el món de l’esport. I no es pot dir que no ho estiguin aconseguint.
