L’últim vals de Muhammad Alí

Finalment, el 3 de juny de 2016 serà recordat perquè ens va deixar un dels millors boxadors de tots els temps, Muhammad Ali. La icònica figura es va apagar definitivament amb 74 anys, després d’anys de lluita amb vàries dolències i, principalment, el parkinson. 2 setmanes més tard, i després de tota la glòria que n’hem pogut llegir durant tots aquests dies, és el moment de parlar del seu últim combat.

L’antigament conegut com a Cassius Clay, sempre va destacar per anar més enllà de la pràctica esportiva. Activista polític quan era necessari, va ser sancionat per negar-se a allistar-se i combatre a la guerra del Vietnam, el 1967, fins que va recuperar la llicència el 1970. Durant aquest temps, es va convertir en una de les cares més conegudes de la lluita per la justícia racial als Estats Units.

El retorn al ring per un últim combat

Malgrat tot, un boxador si, a més a més, és de la talla de Muhammad Alí sempre serà recordat pels seus combats. Per això, ens situarem a l’11 de desembre de 1981. Més d’un any després del seu últim combat, que va acabar amb la derrota i pèrdua dels títols mundials davant de Larry Holmes, Alí, que pràcticament tenia 40 anys, s’enfrontaria a Trevor Berbick, un jamaicà de 27 anys en el seu millor moment de forma, a Nassau, les Bahames.

La derrota contra Larry Holmes l’havia deixat tocat, però just acabar la seva recuperació i, tot i adonar-se que cada cop es cansava més ràpid, el desig de seguir lluitant era superior a les senyals que el seu cos li enviava.

Tot estava preparat al ring, el combat que els organitzadors havien decidit anomenar com “Drama in Bahama”, i que acabaria sent recordat com el drama de Nassau, estava a punt de començar.

Bé, de fet no estava tot preparat, els organitzadors s’havien oblidat de proporcionar elements bàsics per un combat de boxa, com el rellotge dels rounds i la campana de principi i final d’assalt. Al final, es va poder solucionar amb un cronòmetre de mà i una esquella (la campana que es lliga al coll del ramat) per poder marcar els inicis i finals.

Al final, ara ja sí, el combat va poder començar. Alí es movia amb agilitat pel ring, intentant evitar els cops llargs de Berbick mentre temptejava el seu rival amb l’exterior del puny, repartint, per veure com reaccionaria el jamaicà.

Els dos primers rounds semblaven força clars pel mite americà, però a partir del tercer ja li van començar a fallar les forces i Berbick el tocava amb més facilitat de l’esperada. Malgrat tot, Alí no era un qualsevol i com havia demostrat en múltiples ocasions al llarg de la seva carrera, no refusava mai entrar a un intercanvi directe de cops de puny.

L’edat no perdona

Una agressivitat que li permetria endur-se el cinquè i sisè assalt del combat, les seves combinacions de cops havien aconseguit desorientar el seu rival, però el pitjor encara estava per arribar. I és que el de Louisville començava a veure com el seu cos ja no reaccionava a la mateixa velocitat que la seva ment. Trobava els forats, però quan llençava el cop, Berbick ja havia tingut temps de protegir-se. Però l’americà encara no havia llençat la tovallola, i va poder resistir el que quedava de setè assalt i el vuitè defensant-se i movent-se bé pel ring rebutjant l’enfrontament directe. Una circumstància que li va valdre alguns xiulets del públic que assitia la vetllada.

Berbick va recuperar completament la iniciativa als dos últims assalts. La seva potència i velocitat li va permetre poder encertar al seu rival amb una bona sèrie de cops, que van portar a Alí contra la cantonada, on va encertar el cap de l’ex campió amb una dreta guanyadora. I ja no va parar al desè i últim assalt, on Alí va acabar contra les cordes amb un jamaicà que pegava i pegava sense aturador.

https://www.youtube.com/watch?v=K8IYKsTTjtI

Però Muhammad Alí va aguantar dret fins la campana final. Ara ja només calia esperar la decisió final dels jutges del combat, tot i que al ring semblava clar que el jamaicà s’enduria la glòria de la victòria. I, efectivament, així va ser. Els tres jutges del combat van declarar una victòria unànime per Trevor Berbick, on Clyde Gray i Jay Edson van marcar un 99-94 i Alanza Butler un 97-94.

Berbick, enmig de l’eufòria que estava vivint, no va poder evitar mostrar la seva admiració pel rival que tot just acaba de derrotar, dedicant-li unes sentides paraules on va reconèixer que Alí havia estat sempre la seva inspiració i que a partir d’aquell moment pensava guanyar per ell.

Així doncs, aquest cop sí, la carrera com a boxador de Muhammad Alí havia arribat al seu final. Ho feia amb un magnífic rècord de 56 victòries per 5 derrotes però sense ser conscient que el declivi del seu cos durant els últims combats ja era una conseqüència de la malaltia que patia, que no li va ser diagnosticada fins 3 anys més tard, al 1984.