Les 4 de la tarda d’un dilluns de final de juliol a La Habana no sembla el millor moment per anar a veure un partit de beisbol. La calor, la xafogor i la humitat s’uneixen i creen una atmosfera que convida més a buscar aixopluc en un aire acondicionat que a seure a les grades de l’estadi Latinoamericano. El Latinoamericano. Precisament aquest nom ja fa que tot canviï. La meca per a molts “peloteros”, un dels recintes esportius més mítics del món, ens espera per viure un Cuba – Estats Units descafeïnat (els americans són una barreja de jugadors universitaris), però que permetrà gaudir una experiència única que va aparèixer com tot a Cuba, de casualitat, en una conversa amb en Joel Garcia, el nostre home al Carib i un dels periodistes esportius de referència de l’illa.
Només baixar pel carrer 30 de setembre un grup de gent ens alerta que alguna cosa passa. L’edifici pintat amb el blau dels Industriales i coronat amb una I gegant, equip de la capital cubana i “amos” de l’estadi durant el curs, avisa que sóm al Latinoamericano. Però les masses que hi ha no volen veure pilota. Hi són per estar a prop d’un dels molts punts wifi que els permeten connectar-se a Internet. Amb una mica de sentit comú trobem la porta de premsa i ens sorpren veure com el nostre amfitrió està parlant amb el seleccionador local, Roger Machado com si res. Qualsevol diria que falten poc més de vint minuts per l’inci d’un partit. Mentre això passa arriba un home queixant-se amargament: és un exjugador d’Industriales i la selecció al que la policia no ha reconegut i han fet identificar. “Això només passa a La Habana”, es queixa, mentre els que el rodegen fan broma.
Així, sense res més que una salutació a la persona encarregada de la porta, en Joel ens porta fins a la panxa de l’estadi. Sense filtres, sense acreditacions, sense seguretat. Només amb la paraula, com fa uns anys aquí, ens trobem al mig del terreny de joc, entre els piloters cubans que estan acabant d’escalfar. Normalitat, proximitat i companyonia, amb un periodista que s’atreveix a comentar el darrer partit, a qui qüestionen l’última crònica publicada i que ens presenta, un per un, als jugadors. Si fossin als Estat Units estarien cobrant milions, a Cuba, però, l’esport és amateur i això es nota en la manera de fer d’uns jugadors que se saben privilegiats i representants d’un país.
El joc se segueix des de la tribuna de premsa: a primera línia del terreny de joc i ben a prop de la primera base. El sol, però, fa que tot el que té de privilegi ho tingui de calorós. Unes 5000 persones es van reunint per un partit amb un horari peculiar i que, si es jugués de nit, atrauria a molt més públic. La idiosincràsia del duel contra els americans (5 partits a jugar al camp del campió de la lliga, Ciego de Ávila, i al del subcampió, Pinar del Río) fa que per la complexitat dels desplaçaments s’hagi de disputar en horari intempestiu. Què hi farem.
Del partit, poc a dir. Amb cinc curses a la sisena entrada els cubans en van tenir prou per doblegar a uns joves americans amb molta experiència i als que els caribenys mai van saber jugar de tu a tu. Podríem parlar de les carències cubanes, del seu poc encert amb una tècnica de llançament a la que no estan acostumats o de les classes magistrals que ens va fer en Joel Garcia, una autèntica enciclopèdia de l’esport. Però ens quedem amb l’experiència d’haver viscut l’esport de ben a prop, sense permisos, sense tanques, com fa uns anys. L’esport de sempre, el que ens agrada i lluny el negoci. Potser aquest és l’esport que hem de recuperar.
Pels curiosos: aquí podeu trobar la crònica que en Joel va fer del partit. A lo cubano.
Fotos: Jordi Collell
