Quan al darrer segon del darrer quart de la final de 2008 de l’Estat de Carolina del Sud Spartanburg va anotar un triple des de més enllà del mig del camp que li donava la victòria, la desgràcia semblava acabar d’atacar al seu rival, Summerville, en el que havia estat una temporada horrible. De cop i volta, però, tot va canviar.
Un any abans, la tarda del 18 de juny de 2007, el Charleston Sofa Super Store, una botiga de la capital de Carolina del Sud, va començar a cremar. Una cigarreta mal apagada al magatzem on es guardaven els mobles va provocar un incendi que ha passat a la història com un dels causants de la mort de més bombers des de l’11S. La mercaderia que s’hi desava, la violència de les flames i que s’enfonsés el sostre van resultar una combinació letal per 9 dels membres del grup d’elit “Granite Mountain Hotshots”, que van perdre la vida.
Un nom, però, relaciona aquest dos fets aparentment aillats i separats per poc més de vuit mesos: Louis Mulkey. Bomber de professió, dedicava part del seu temps lliure a entrenar equips d’infants de bàsquet i futbol americà. La seva mort va deixar un buit a un grup de joves que veien en ell un referent, algú que els animava i que els ajudava a aixecar-se en els pitjors moments. Mulkey havia estat amb aquests nens des que eren ben petits i fins i tot havia predit, el 2003, que guanyarien un campionat estatal.
I això ens porta al mes de febrer de 2008. Summerville tenia durant tota la temporada el record del seu entrenador a la banqueta. Els bombers de Charleston havien creat un casc especial amb els colors verd i or de Summerville, amb el nom de Mulkey i el número 15 que reposava a la cadira que havia d’ocupar el seu entrenador. Després d’una temporada complicada l’equip havia remuntat i era a semifinals. Summerville estava contra les cordes, i quan quedaven menys de tres minuts per jugar i els jugadors estaven esgotats la multitud va començar a cantar “Louis Mulkey, Louis Mulkey …”. Contra tot pronòstic l’equip es va recuperar i es va classificar.
La final es va jugar un 29 de febrer, any de traspàs. El partit va ser d’anada i tornada, fins al final. Summerville tenia un avantatge de 2 punts, 50-48, quan, després d’un tir lliure fallat pels verds, un jugador de Spartanburg va atrapar la pilota i la va llançar a la cistella just quan la botzina es va posar a sonar. O potser va ser a l’inrevés. Bé, sigui com sigui, els tres punts increïbles van pujar al marcador. Summerville plorava. Havia perdut un títol molt especial i veia com els rivals el celebraven davant seu.
Però no era així. Entre l’eufòria, els àrbitres movien el braç. Era fora de temps. O almenys així ho van veure. L’únic vídeo que hi ha del moment no ho deixa del tot clar. 50-48. Summerville era el guanyador del campionat amb un final digne de pel·lícula de Hollywood.
Coses de l’esport americà, un altre nom ha passat a la història: AJ Green, el que era aleshores referent de l’equip de bàsquet, però també de futbol americà. “L’estimàvem molt, per això hem treballat tant dur”, va dir al diari The Courier. “Ell és com el meu segon pare. Li dediquem aquesta victòria. Quan han fet el llançament estava amb les pregant a Déu que no fos bo. I després del que ha passat dic que sí, gràcies, entrenador Mulkey i Déu”. Una inspiració que li va servir més tard per formar part de l’equip univesritari de futbol americà de Georgetown, actualment, de la plantilla dels Cincinnati Bengals i haver estat 5 cops a l’All Star de la NFL.
