El jugador menorquí no necessita presentació. Fa un munt d’anys que és un dels grans protagonistes de la lliga ACB i del bàsquet europeu. Després d’aquell tímid i prometedor debut a l’ACB a les files del Manresa, Llull acumula 11 temporades consecutives vestint la samarreta del Madrid. En total més de 400 partits a l’ACB, on ja apareix al top 20 històric en assistències repartides i en triples anotats, malgrat que encara no té ni 30 anys.
La seva millora constant de la mà d’entrenadors com Joan Plaza o Pablo Laso l’ha portat a ser molt més fiable en la direcció o en la selecció de tirs, dues facetes que li passaven factura en uns primers anys en què arrossegava la mateixa fama que també ha sofert Westbrook a la NBA: molt talent i poc cap.
Ja fa anys, però, que Sergio Llull és un jugador estel·lar plenament consolidat a l’elit europea. Domina partits i és un autèntic especialista en els minuts calents, on acumula cistelles de tota mena sobre la botzina malgrat ser el jugador més vigilat pels equips rivals. Tot plegat l’ha portat a ser un dels jugadors més cobejats a la NBA. Segons un d’aquests reculls estadístics que tant agraden a l’Amèrica del Nord, ha estat considerat “el segon millor jugador fora de la millor lliga del món“.
Fa un parell d’estius comptava amb una oferta important dels Rockets de Houston per fer el salt a l’altra banda de l’atlàntic. El menorquí, però, va optar per rebutjar-la i firmar un llarg contracte amb el Madrid. El 2016 va tornar a desoir els cants de sirena de la millor lliga del món, i tot apunta que a la tardor de 2017 iniciarà el seu 12è curs com a referència indiscutible del Real Madrid. Una decisió complicada saldada amb una sèrie de reconeixements individuals sense precedents.
Una fita extraordinària
Si parlem de Sergio Llull és per constatar que viu el seu millor moment com a jugador. De fet, si fem cas als guardons, està completant la millor temporada individual de la història en múltiples competicions. Mai abans cap jugador s’havia endut l’MVP de la Copa del Rei, l’MVP de la lliga ACB i l’MVP de l’Eurolliga. Només Juan Carlos Navarro s’hi aproxima amb un MVP compartit a l’eurolliga i a la final de l’ACB l’any 2009. Aquest darrer trofeu és el que persegueix Llull en el tram final de temporada. Necessita liderar el Madrid cap a la final de lliga i allà convertir-se en el millor jugador per aixecar el quart trofeu MVP de l’any. Si ningú n’ha aconseguit tres de forma simultània, acumular-ne quatre seria insòlit i extraordinari.
No ens hauria d’estranyar, però. El Real Madrid és el favorit al títol i Sergio Llull ja va guanyar l’MVP de les finals el 2015 i el 2016. Un doblet que només Sabonis havia assolit a principis dels 90. Llull serà el primer jugador de l’ACB en guanyar-ne tres de consecutius?
