L’Óscar Onrubia està vivint els Jocs Paralímpics de Tòquio com l’experiència esportiva més important de la seva vida. Aquest jove valor de la selecció estatal espanyola de bàsquet viu els partits mirant d’ajudar quan se li demana i amb els ulls oberts com a taronges per aprendre tot el que suposa la cita olímpica. Abans de començar el quadre final i la lluita per les medalles, recuperem la conversa que vam mantenir amb ell dies abans de l’inici de la competició, quan encara estava concentrat a Andalusia i es desvivia perquè comencessin els Jocs. L’experiència a Japó és el cimbori que corona el seu millor any, després de ser Campió d’Europa sub22 i consolidar-se entre la classe alta del bàsquet adaptat estatal. Parlem, doncs, amb Óscar Onrubia.
Entrevista a Óscar Onrubia
Com es viu la preparació, un compte enrere tan llarg com el d’aquest any amb tots els condicionants de la Covid?
Parlo per mi i per tot l’equip: estem ansiosos per jugar. El procés de bombolla ha durat molt però també ens ha permès entrenar més intensament, focalitzant objectius i consolidant l’equip. Quan ja veus que van els Jocs Olímpics ja et sobra tot i vols ser a la vila.
Amb quin objectiu arribes a Tòquio?
Crec que es pot ser ambiciós i racional en aquesta vida. Aquest equip té nivell i pot arribar a disputar les medalles. Tenim capacitat de competir contra qualsevol rival i l’ambició, si et planteges l’objectiu de la medalla, òbviament ha de ser l’or. Tinc una gran confiança en l’equip.
Com ha estat la rutina de la bombolla?
La bombolla d’aïllament per tema de Covid és una exigència que s’ha de fer. Molt estricte, sí, però el premi és el que és: poder ser als Jocs. Estem farts de fer PCR! (riu). Portem des del dia 5 totalment tancats en bombolla i no podem rebres res de l’exterior ni tenir contacte. Això vol dir que no tornarem fins el dia 6 de setembre o sigui que haurem estat més d’un mes aïllat. Psicològicament és dur, t’exigeix molt Però val molt la pena perquè insisteixo que és necessari i sempre tens present el que et permet.
Què és el més dur d’aquest aïllament?
Tothom s’hi pot fer a la idea. La manca de contacte amb la família, amb els amics o amb la nòvia. És una part fonamental en la vida de qualsevol i també d’un esportista. Des de Setmana Santa no he pogut estar a Barcelona amb la meva gent. El sacrifici és enorme.
Parlem de la teva patologia, un infecció a les cames i a les mans.
Jo pateixo des de petit una infecció molt dura i molt agressiva. Als tres anys estic a l’Hospital i la infecció que pateixo em podria haver matat. Jo vaig arribar a estar en coma, a la UCI. No és fins als sis anys que surto de l’Hospital i als set començo la trajectòria esportiva, és llavors que em començo a dedicar a l’esport.
Com et prens haver superat un moment com aquest?
Jo estic vivint un bonus track. Hi penso i gràcies a això ara sóc als Jocs! La meva malaltia s’ha endut per endavant moltes vides. No me’n recordo ben bé, perquè era petit, però vaig lluitar i vaig lluitar molt. El factor psicològic i mental és clau: has de saber on estàs i lluitar per la teva vida. Jo vaig néixer una segona vegada i gràcies als meus pares vaig poder dedicar-me a l’esport. A ells els dec les opcions de sortir i socialitzar-me. Sempre hi estaré en deute.
Óscar Onrubia: “Ser a Tòquio és un honor i un privilegi”
El 2021 és un gran any per tu, un èxit rere l’altre.
Realment hi penso i estic amb ratxa. Jo havia debutat amb la selecció absoluta al Mundial d’Hamburg després del bronze júnior i al darrera hi han vingut un cúmul de coses. La Copa del Rei a nivell de clubs, passar a la selecció i consolidar-me i com a punt culminant anar a uns Paralímpics. L’any és increïble i anar a Tòquio és un honor i un privilegi. Ho mires i veus que tots els sacrificis valen la pena.
En el teu cas l’ajornament de Tòquio 2020 al 2021 t’ha anat bé.
Sí, oi tant. Jo l’any passat jugava a Las Rozas i aquest any he fitxat per l’Albacete amb alguns dels millors jugadors del país i personal i esportivament i ha estat un punt d’inflexió enorme. Em queda molt per fer però estic millorant perquè estic envoltat dels millors.
Què n’aprens dels veterans?
Quan tens la sort de tenir-los a prop has d’exprémer els coneixements dels veterans, aprendre i fixar-te. Els veterans, i això passa al grup de la selecció, són com els nostres pares i mares. Ens foten canya però sobretot ens cuiden. Intento ser una esponja, un mussol que obri els ulls i estigui ben atent.
I després de Tòquio, quins reptes et marques?
Toco tota la fusta d’aquest món per dir el que diré. Espero i desitjo que la trajectòria duri molts anys. Vull estar a París i a Los Angeles. El rendiment i la qualitat em posaran a lloc i m’ho hauré de guanyar. Ja ho veurem. Lluitaré i si cal ploraré sang per arribar al màxim rendiment dins les meves possibilitats. El futur dirà.
Quin missatge faries arribar, com a esportista adaptat d’elit al públic o als practicants joves?
No seré gaire original però sí contundent: el que jo puc dir, el que jo puc inspirar és en entendre i comprendre que la discapacitat no existeix. No hi ha una no capacitat. O som tots o ningú, de discapacitats. El que passa és que tenim capacitats diferents els uns dels altres per tant el missatge és clar: no hi ha límits ni murs, t’has de proposar qualsevol repte pel que et vegis capacitat i això sí, si ho vols aconseguir, t’hi has de sacrificar i treballar més que ningú. El meu missatge és que res és impossible i si vols pots.
