La ciutat de Leicester està de moda i d’enhorabona esportiva. Parem rotatives. No ens hem tornat bojos ni parlarem ara de futbol a ca la Fosbury. Parlarem de la ciutat, de la seva gent, de l’afició d’aquest municipi de més de 300.000 habitants que el borreguisme de l’esport rei sembla haver descobert de la nit al dia. Perquè Leicester ara destaca en futbol però així com la trajectòria de l’equip que lidera Claudio Ranieri n’ha catapultat la fama, a la capital de la regió dels East Midlands però qualsevol que hi hagi estat sap que l’autèntic equip emblema de la ciutat són els Tigers, que hi juguen a rugbi amb un palmarès notable. I a la mateixa ciutat, per aquestes coses de la vida, hi trobem l’equip professional més antic de bàsquet –també ara en bon moment- els Riders.
Tot i que per les exigències de la màxima competició europea els Tigers no van poder jugar a casa seva el partit més important que han jugat els darrers temps, diumenge passat, la ciutat va viure el passat cap de setmana en un autèntic estat de xoc. Al suspens de la Premier futbolística s’hi sumava una oportunitat propícia de tornar a la final de la Copa d’Europa de rugbi per l’equip de vermell i verd. El partit el van jugar els Tigers –i el van perdre, en una tarda força nefasta en el joc combinatiu pel que són coneguts a Anglaterra–a Coventry. Hi va ser present molta afició, habituada ja a arrufar el nas quan l’autoritat competent designa seus de partits il·lustres. Sense anar més lluny els aficionats es van indignar el setembre passat perquè la Copa del Món de rugbi va escollir el camp de futbol com a seu i no el vetust Welford Road, un dels feus més savis en l’ovalada al país on va néixer aquest esport.
Eliminats d’Europa, els Tigers fien la temporada ara a una Premier en la que van quarts de la classificació, fet que els exigirà creuaments complicats quan sigui l’hora dels play-off. Els Saracens, els Wasps i els Exeter Chiefs semblen ara un graó per sobre però l’afició de Leicester sempre confia en un plus del seu equip, que compta amb internacionals de primer nivell. Al tombant de segle els Tigers van ser dos anys seguits els millors d’Europa guanyant la llavors dita Heineken Cup. El títol anglès se l’han adjudicat en nou ocasions, la darrera el 2013. El rugbi a Anglaterra, tant la Premier com la tradició com el mateix XV de la Rosa no s’entén sense ingredients amb denominació d’origen dels tigres.
El cas dels Riders
Una realitat força menys coneguda de la ciutat és el cas dels Riders, l’equip de bàsquet que està disputant ara les semi-finals de la lliga. El bàsquet a Anglaterra és un esport de dimensió molt menor si ho comparem amb els germans grans i poderosos que són futbol i rugbi, però l’equip de la samarreta vermella passa per ser el club professional més antic del país, motiu que els serveix de lema i d’orgull. Els Riders van ser fundats el 1967, van ser el germen sobre el que es va crear la primera lliga anglesa i la seva singladura ha estat sempre sinònim d’identificació amb l’afició i les arrels, un vector que en molts altres pobles ha costat que funcionés. Bona mostra d’aquest caràcter especial són les dues crisis serioses que els Riders han hagut de passar els darrers anys, que van amenaçar amb la seva desaparició per motius econòmics. A cavall del 2007 i el 2008, els problemes van estar a punt d’ofegar la institució i l’afició es va mobilitzar a través d’un consorci i de mecenes per salvar el club. El contractista local Jelson Homes va al·liar-se amb l’afició organitzada i va posar a darrera hora de la temporada 2007-08 els diners necessaris a canvi del compromís de potenciar la feina del planter i garantir el futur del club. El 2012 els Riders van guanyar la Lliga i en l’actual, de temporada, són favorits.
Qui ha dit que a Leicester només hi ha futbol?
