A la Final de la Supercopa ACB de bàsquet hi han jugat fins a sis basquetbolistes de casa nostra. A priori, si li preguntéssim a un neòfit ens diria que tots o gairebé tots sis haurien de jugar a les files del conjunt blaugrana, però no és així. Per entendre això primer cal llegir l’excel·lent article d’en Ferran Àngel “Un planter a mode de terrari”, on ens explica el pes residual que tenen els jugadors del planter del Barça al primer equip tot i els èxits en les seves categories inferiors, destacant el campionat d’Europa de l’equip junior aquest passat estiu.
Al conjunt blaugrana actualment només tres dels catorze integrants del primer equip són nascuts als Països Catalans. De la pedrera blaugrana només un, l’etern Juan Carlos Navarro, que amb 36 anys continua oferint tardes de glòria al Palau. Els altres dos són en Pau Ribas, format a la millor pedrera del país (evidentment, la del Joventut de Badalona) i en Víctor Claver, format a la seva terra natal; València. Continuen essent dies grisos per a la presència de jugadors de casa a la secció de bàsquet del club capitalí.
El fet curiós que hem viscut al Buesa Arena de Gasteiz és que el rival del Barça té el mateix nombre de catalans a les seves files, amb l’afegit que dos d’ells han passat per la pedrera blaugrana. Tres són doncs els jugadors del Principat que defensen la samarreta groga de l’equip canari: l’egarenc Albert Oliver, el gironí Oriol Paulí i el ripollès Xavi Rabaseda. Menció a part pel dominicà Eulis Báez, que es va donar a conèixer a Europa en les tres temporades que va defensar la samarreta de l’Akasvayu Vic (05-08), assolint l’ascens a LEB Or. Tots ells, de la mà del mític tècnic Aito Garcia Reneses, han portat el conjunt de Las Palmas a la seva època més daurada, assolint en dues temporades el subcampionat de l’Eurocopa i de la Copa del Rei, així com accedint als play-off pel títol de lliga.
Albert Oliver, el veterà tot terreny
Format a les categories inferiors de l’Sferic Terrassa, l’Albert va ser ahir una de les claus per a que el Gran Canaria s’emportés el triomf davant l’amfitrió Baskonia. L’egarenc va entrar a la pista en el millor moment dels alabesos i va ser clau per mantenir la calma i sang freda als illencs; de la seva mà van venir els millors moments del GranCa just abans del descans (25-32) i al tercer quart quan es van veure de nou per darrere al marcador.
El base de 38 anys viu una segona joventut al conjunt canari, destacant-se com a un jugador polivalent amb les assistències com a principal arma (9a plaça a la classificació història de l’ACB). La carrera esportiva d’Albert Oliver ha transcorregut en bona part a la nostra terra, havent defensat la samarreta del Joventut, el Lleida, el Manresa i el València; a part de l’experiència insular, només en els dos anys a l’històric Estudiantes ha jugat fora dels Països Catalans.
Xavi Rabaseda, l’ànima del Palau
Si ja veiem com pocs joves del planter han arribat al primer equip, menys encara provenen de la Masia. Dels darrers jugadors de la pedrera blaugrana que han arribat a dalt, “la bomba” Navarro i Víctor Sada no van tenir la necessitat de viure a la Masia al residir a ciutats properes a la ciutat comtal. En Xavi va arribar amb 13 anys a Barcelona provinent de la Unió Esportiva Ripoll i va forjar amistat amb futbolistes de la seva edat com Pedro o Bojan. L’aler de 27 anys ha arribat a jugar fins a quatre temporades al primer equip blaugrana, on deixava una empremta inqüestionable quan estava al parquet: aquells intangibles que fan que el públic s’identifiqui amb un jugador i amb un equip, al Xavi se li notava que era de la casa, se li notava que vivia cada segon del partit al cent per cent.
Per desgràcia no hem pogut seguir gaudint del Xavi al Palau i després de dues experiències a la capital de l’Estat (Estudiantes i Fuenlabrada), el ripollès juga amb l’equip canari des de la temporada passada. Amb un protagonisme creixent la temporada passada, sembla que aquest curs de la mà de Luis Casimiro (dempeus sempre davant l’entrenador que va portar el TDK Manresa a guanyar la lliga la temporada 97/98) pot acabar de consolidar-se al conjunt groguenc. A la semifinal davant el Baskonia va formar part del cinc inicial i a la final d’avui podrà demostrar davant els ulls de tot que, possiblement, podria tenir un lloc a aquest nou Barça de Georgios Bartzokas.
Oriol Paulí, el noi de la Masia
El 1978, Aito García Reneses dirigia el Cotonifici de Badalona. Allà jugava en Joan Paulí, pare de l’Oriol; l’any passat el jove escorta gironí tancava el cercle jugant a les ordres del mateix Aíto a Gran Canaria.
Oriol Paulí és l’esportista de qualsevol disciplina que més anys ha estat a la Masia, on va arribar amb només vuit anys. Allà va ser el màxim anotador del filial a LEB Or i va arribar a debutar amb el primer equip, tot això acompanyat d’un reguitzell d’internacionalitats en gairebé tots els campionats per seleccions de categories inferiors, destacant el subcampionat a l’Europeu sub-20 aconseguit fa dos anys i on va ser peça clau del combinat espanyol.
Aquell mateix estiu va signar pel conjunt canari per quatre temporades i ara mateix es troba en l’equador d’aquesta experiència que esperem serveixi al gironès per agafar minuts de qualitat al més alt nivell del bàsquet espanyol. I esperem que serveixin perquè d’aquí a un futur pròxim, l’Oriol pugui fer realitat el somni amb el qual possiblement haurà despertat cada dia durant tots aquests anys a la Masia: ser una peça clau al primer equip del Barça.
Una final per gaudir del futur i el present de bàsquet català, i vist el que hem vist, guanyi qui guanyi és un triomf per al nostre esport. A gaudir-ho!
