Jordi Llopart ha mort aquest dimecres als 68 anys. El maresmenc d’adopció deixa darrere seu un llegat immens per a l’atletisme català. Pioner de les medalles olímpiques en marxa, Llopart va endur-se una medalla de plata amb regust d’or de la Unió Soviètica i va obrir el camí que més tard van seguir Daniel Plaza, Valentí Massana i María Vasco.
Han passat 40 anys del dia en què Jordi Llopart es va convertir en una llegenda atlètica. Dos anys abans, el 1978, ja havia fet història convertint-se en el primer atleta de l’estat espanyol en pujar al podi d’un campionat d’Europa d’atletisme a l’aire lliure. L’Europeu es va disputar a Praga i un dia abans de tancar els campionats es va disputar la prova dels 50 quilòmetres marxa amb tres catalans a la línia de sortida: Josep Marín, company d’èxits generacionals amb Llopart i que venia de ser cinquè als 20 quilòmetres marxa, Agustí Jorba, el més veterà dels tres, i Jordi Llopart, que feia el seu debut en una gran competició internacional. Amb una millor marca personal de 4:01:37 l’atleta del Prat de Llobregat va competir amb intel·ligència i va fer una estocada a falta de deu quilòmetres per la meta que no va poder seguir cap dels seus rivals. L’esportista català va saber mantenir un gran ritme fins al final i amb un registre de 3:53:30 va penjar-se l’or i es va endur el rècord dels campionats.
La medalla que va fer història
L’any següent va brillar com mai amb un extraordinari registre de 3:44:33 a Reus i va decidir preparar els Jocs Olímpics de Moscou amb una concentració en alçada a Tenerife, al Teide, repetint l’experiment que havia tastat dos anys abans fent una concentració a Ciutat de Mèxic poc abans de l’europeu. L’estiu de 1980 Llopart va presentar-se a la cita olímpica convençut que podia pujar al podi i finalment només el germànic Hartwing Gauder va ser capaç de superar-lo a l’estadi Lenin de Moscou. Aquell 30 de juliol el gran favorit al títol olímpic, el mexicà Raúl González, va patir un defalliment i va quedar fora de joc d’un títol que sí que va aconseguir quatre anys més tard a Los Angeles. Daniel Bautista, un altre mexicà campió el 1976 als 20 quilòmetres marxa, tampoc va poder acabar la que va ser la seva darrera cursa com a atleta d’elit.
Llopart va tenir el do de l’oportunitat i va completar una bona cursa (3:51:25) a dos minuts del guanyador però amb més de cinc minuts de marge sobre el tercer classificat, un Ivtxenko que va pagar l’embranzida feta en els primers quilòmetres de cursa. La persistència de Llopart va ser capaç de deixar enrere la incertesa d’unes setmanes abans quan estava al Teide i encara no sabia si podria viatjar a Moscou i dels dies previs a la final, quan una tendinitis el va obligar a rebre tractament a la clínica instal·lada a la Vila Olímpica soviètica. La final es va saldar amb un altre finalista català, Josep Marín, que va acabar en sisè lloc la final olímpica i va ser testimoni en primera persona d’una fita històrica: el seu company Llopart s’acabava de convertir en el primer atleta del nostre país i de l’estat espanyol en pujar al podi d’uns Jocs Olímpics.
Aquell subcampionat olímpic és el millor resultat de la carrera d’un Jordi Llopart que va intentar replicar l’èxit en les següents competicions internacionals: sisè a l’europeu de 1982, setè als Jocs de 1984 i tretzè als Jocs de Seül de 1988. Un any abans, als mundials de 1987, Llopart va ser desqualificat a falta de quatre quilòmetres per arribar a la meta en una cursa en què anava quart i estava en condicions de rebaixar la seva millor marca personal. Els Jocs de Barcelona de 1992, malgrat encara estar en bona forma, Llopart va tenir un rol diferent a l’equip olímpic formant part de l’equip tècnic que va acompanyar la medalla d’or de Daniel Plaza.
La passió familiar
Una bona part de l’èxit de Jordi Llopart té denominació d’origen familiar: Moisès Llopart, el seu pare, va ser el seu entrenador i la persona responsable de guiar-lo en el món de la marxa atlètica durant tota la seva trajectòria. Ell va ser el gran impulsor d’aquesta disciplina al nostre país molts anys més tard de formar part de la lleva del biberó i va comandar aquell grup de marxadors que va destacar a totes les competicions internacionals des de finals dels setanta i durant la dècada dels 80 fins al punt de rebre el 1989 la distinció de Forjador de l’esport català per part de la Generalitat de Catalunya.
Després de la retirada Llopart va tenir una llarga trajectòria com a mentor de marxa atlètica a Mèxic, Japó i els Estats Units i també a l’estat espanyol, on va ser seleccionador de l’equip femení que va començar a despuntar als anys 90. Resident a Canet de Mar la major part de la seva vida fins a la seva mort, Llopart sempre tindrà un lloc d’honor preferent entre els grans esportistes del nostre país.
