María Vicente és un dels noms més il·lusionants de l’esport català. L’any 2017 va proclamar-se campiona del món d’heptatló sub18 a Nairobi. El 2018 va ser subcampiona als Jocs Olímpics de la Joventut en triple salt i campiona d’Europa en heptatló sub18. El 2019 va tornar a ser la millor del continent en categoria sub20. Ha batut un munt de rècords en categories inferiors i aquest any ha portat el rècord estatal absolut de l’heptatló fins als 6.304 punts pocs dies després de celebrar el 20è aniversari. Amb María Vicente parlem del seu vincle amb una disciplina singular i de la seva primera experiència olímpica a Tòquio 2020.
Quan vas arribar a Tòquio et vas trobar allò que t’havies imaginat?
Ens vam topar amb una competició com les que havíem anat vivint abans: amb moltes mesures de seguretat, sense públic, distància… Allà hi havia una bombolla gegant i vaig tenir la sort de gaudir amb la gent. Pel que fa al meu nivell competitiu, potser no va ser la millor competició de la temporada, però vam complir l’objectiu de ser-hi.
Què has après dels teus primers Jocs?
Una miqueta de tot. Mentalment he tornat millor. Recordo que allà alguna de les set proves no em va anar com m’esperava. En un altre moment m’hagués costat molt refer-me. Recordo que van arribar els 800 i ja ho tenia tot perdut, però ho vaig veure d’una altra manera i ho vaig donar tot. Espero que París sigui diferent i siguin els meus Jocs.
Molts atletes s’han vist condicionats en negatiu per culpa de la Covid-19, però a tu t’ha afectat d’una altra manera…
Dins de tot el mal que ha fet, puc dir que m’ha anat bé. Si els Jocs s’haguessin realitzat l’any que estaven previstos inicialment, no hi hauria anat. Més que res, perquè hauria acumulat un any menys d’entrenaments.
Un any on vas canviar d’entrenador.
Sí, vaig voler sortir de la famosa zona de confort. A Barcelona estava molt bé, de veritat, però sentia quelcom dins meu que em deia que havia de ser ambiciosa. Havia de fer un canvi de xip per avançar, i amb això, conèixer noves instal·lacions i rebre noves instruccions. Va ser tota una aventura, però estic contenta.
Anant als teus orígens. Com vas triar fet set disciplines esportives a la vegada?
Mira, al cap i a la fi, quan estàs dins d’una escola d’atletisme ho proves tot per veure quin és el teu camí a seguir. Vaig arribar a una edat que et diuen que t’has d’especialitzar i no sabia quin esport escollir ni per on tirar. Al final em van oferir l’oportunitat de les proves combinades.
María Vicente: “Si et lleves malament i vas a entrenar, tens la clau de l’èxit”
Si ja es complicat dedicar-se a un esport… imagina’t estar a punt en set modalitats diferents!
Bé, he de treure temps d’on calgui per estudiar i estar amb els meus amics. Per que et facis una idea, entrenem cada modalitat un cop per setmana. Durant la pretemporada invertim moltes més hores. Al final, el meu dia és llevar-me, entrenar, anar a classe… I si no tinc classe faig dobles entrenaments. La migdiada després de dinar és obligada, perquè si no la faig, no aguanto l’entrenament.
Compensa dedicar-hi tantes hores?
És dur. Visc amb estudiants que em diuen si vull anar a prendre alguna cosa amb ells i ja et pots imaginar la meva resposta habitual. Però bé, l’atletisme m’aporta moltíssim. Hi ha dies que em llevo millor o pitjor, però com qualsevol persona… si et lleves malament i entrenes és la clau de l’èxit.
Diu que és dur. Rep ajuda externa?
Ara mateix no treballo amb psicòlegs, però sí algun dia ho necessito hi aniré. És com si el cos no funciona i vas al fisioterapeuta. De moment, pensar en les bones estones fa que m’oblidi una mica de tot.
Per acabar: com et defineixes?
Soc una persona ambiciosa, lluitadora i que no fa el que fa per si mateixa, sinó per tota la gent que m’ajuda. Sense ells no soc res. Tot el que tinc és meu, però també d’ells. A més, soc una persona que gaudeixo del que faig, i que si algun dia no ho faig, ho deixaré córrer.
