És ben sabut que qualsevol decisió té conseqüències. Quan el COI va optar per sacsejar els resultats dels Jocs Olímpics de Pequín 2008 i de Londres 2012 reanalitzant les mostres dels medallistes ho feia alertat dels casos de dopatge que havien escapat dels seus controls. Noves eines, més capacitat per detectar substàncies prohibides i desenes de medalles que han quedat assenyalades per la trampa.
D’aquesta mirada enrera, Rússia és el país que n’ha sortit més escaldat. Desenes d’esportistes han perdut la plaça de podi obtinguda en plena competició i el país, simultàniament, continua a l’ull de l’huracà acusat de dopatge d’estat. La IAAF manté vigent el veto a Rússia que va iniciar al mundial de pista coberta celebrat fa més d’un any. Els russos, a més, no van poder enviar ni un sol esportista als Jocs Paralímpics del mes de setembre.
Revisar les mostres de 2008 i 2012, atenent als fets, és una decisió que ha generat un munt de conseqüències. Però hi ha alguns esportistes afectats que no els serveix de res. És el cas d’Anju Bobby George, la saltadora que es va convertir l’any 2003 en la primera atleta índia de la història en penjar-se una medalla en uns campionats del món d’atletisme. L’any 2004, a Atenes, partia com a candidata a lluitar pel podi i es va haver de conformar amb la cinquena posició final. Va ser la seva única oportunitat de tastar l’èxit olímpic, ja que el 2008, quatre anys més tard, la seva carrera esportiva ja enfilava la seva recta final.
Una reclamació sense mostres
A punt de celebrar el seu 40è aniversari, Anju ha demanat públicament que es revisin els resultats dels jocs d’Atenes 2004. Demana la desqualificació de les tres integrants del podi i, en conseqüència, que li entreguin la medalla de plata que diu merèixer atenent a les investigacions dutes a terme recentment contra el dopatge.
Coneixedora que les mostres de 2004 van ser destruïdes després de superar els 10 anys en què es conserven per a possibles revisions, l’índia lamenta la lentitud de la IAAF i el COI en revisar les mostres d’atletes que estaven sota sospita: “Haurien d’haver revisat totes les mostres el 2012. Per què no ho van fer? Si en aquell moment hi havia esportistes que havien donat positiu per dopatge a gran escala, per què es van destruir les mostres després dels 10 anys? Haurien hagut d’esperar més temps per fer-ho. El COI hauria d’haver escoltat la IAAF“. Anju es refereix a la polèmica entre una i altra institució, que el 2012 van discrepar sobre la revisió de casos del passat. Però, què va passar aquell 2004?
Un històric triplet rus
La final femenina del salt de llargada olímpic va ser una exhibició russa sense pal·liatius. Tatyana Lebedeva es va penjar l’or amb un salt de 7.07. Irina Meleshina es va penjar la plata amb 7.05, la mateixa distància que va assolir la tercera classificada, Tatyana Kotova. Les tres russes van ser les úniques saltadores capaces de superar la barrera dels 7 metres. En quarta posició va quedar l’australiana Bronwyn Thompson (6.96), el cinquè lloc va ser per a Anju (6.83, rècord nacional indi) i la sisena plaça la va ocupar la britànica Jade Johnson (6.80).
https://www.youtube.com/watch?v=uPSpVZ73Cjg
Les tres saltadores russes han estat sancionades per dopatge. Lebedeva és una de les cares més conegudes de la revisió de mostres olímpica. El passat mes de gener es va confirmar que perdia la doble medalla de Pequín 2008 (llargada i triple salt). Al seu palmarès actual, però, encara hi brillen 3 ors mundials i un or olímpic. Meleshina va ser caçada el 2012 i va perdre les opcions de disputar els Jocs de Londres.
El dopatge de Kotova es va descobrir el 2013, quan es van revisar mostres seves corresponents al 2005. Va perdre la medalla del mundial i també de la Final Atlètica Mundial, una prova on Anju havia estat subcampiona i en què va poder celebrar el triomf 8 anys més tard. Curiós, per cert, el cas de Kotova, que és oficialment medallista de Sidney 2000 després de ser quarta i que el COI retirés el bronze a Marion Jones per dopatge.
Un exemple per a les joves índies
Amb el precedent de 2005 ben viu a la memòria, Anju assegura que la lluita que ara inicia per “recuperar” la medalla de 2004 és compartida: “Sentim que algun dia ens retornaran aquella medalla olímpica. I aquest és, potser, el primer cop que tres països estan units per una causa com aquesta. Tres dones d’estats diferents que s’han alçat juntes davant la injustícia“. Les declaracions de la reconeguda atleta índia (en els darrers anys ha assumit càrrecs polítics de gestió esportiva al seu país) al diari Sportstar es refereixen, també, a Thompson i Johnson. De ben segur que les seves paraules ressonaran a la IAAF i al COI.
Anju ha decidit iniciar una batalla que es preveu llarga i complexa (per la falta de mostres disponibles, bàsicament). La principal motivació, més enllà de reparar una “situació injusta”, és animar les joves atletes del seu país a progressar en aquest esport. Assegura que és un missatge per a les generacions més joves: “A l’Índia hi va haver una atleta capaç de guanyar una medalla olímpica. Cal que ho sàpiguen“.
