A l’Àfrica, cada dematí, una gasela es desperta. Sap que ha de córrer més ràpid que el lleó més veloç si no vol ser engolida. Cada dematí, un lleó es desperta. Sap que ha de córrer més ràpid que la gasela més lenta o es morirà de gana. No importa si ets lleó o gasela, quan surt el Sol, és millor començar a córrer.
Si vols tenir èxit: no et menteixis a tu mateix”
El despertador sona cada dia a la mateixa hora en una habitació de Kaptagat, una localitat que es troba a uns 40 quilòmetres d’Eldoret, el bressol dels corredors kenyans. Es una habitació molt austera. Senzilla. Amb pocs ornaments. Sense luxes de cap mena. És una construcció de maons, amb un sostre d’uralita. En una de les parets hi ha un full amb una frase escrita: “Si vols tenir èxit, has de respectar una regla: mai et menteixis a tu mateix”.
Eliud Kipchoge segueix, fil per randa, aquesta frase de l’escriptor brasiler Paulo Coelho. Tot sacrifici requereix d’una constància si es persegueixen uns objectius. Kipchoge ho sap. De dilluns a la tarda a dissabte al dematí, viu com un ermità, en aquesta cambra de menys de 15 metres quadrats. És una de les habitació del training camp de l’empresa de representació d’atletes Global Sports. Ell és el millor maratonià del moment. L’home més ràpid de la història en completar uns 42.195 metres. Ha guanyat milers de dòlars corrent. Sense anar més lluny, l’any passat va ser campió del Circuit de Grans Maratons, victòria per la qual es va embutxacar 500.000 dòlars. Malgrat tot, ell és un més en aquest camp d’entrenament. No té cap tipus de privilegi ni de distinció.
Els diners no et fan córrer més ràpid
L’única concessió que es permet són els diumenges. Es trasllada a Eldoret per passar el dia amb la seva família. La resta de dies es manté ferm en el seu objectiu, seguint l’axioma de Coelho. A Kaptagat, hi té tot el necessari per viure: córrer, entrenar i descansar. En realitat, ara mateix, no necessita res més. Els diners i el luxe no el faran córrer més ràpid. Els diners no li permetran ser un millor corredor. La perseverança i l’austeritat, sí. Els milers de dòlars ajudaran a què ell i la seva família tinguin una vida còmoda, molt còmoda, quan es retiri de l’asfalt.
Eliud, de 32 anys, té molt clar què vol, quin és el seu objectiu. I, per ara, ha assolit pràcticament tot el que s’ha proposat. Ha guanyat gairebé totes les maratons que ha disputat. 7 de 8. És l’actual campió olímpic. I ha estat l’home més ràpid en completar mai una marató. L’operació de màrqueting de Nike, muntada fa un mes al circuit de Monza amb el projecte “Breaking 2”, no ens ha de de fer perdre la realitat. Amb les polèmiques sabatilles de la marca d’Oregon, corrent rere un cotxe, amb llebres variables, amb avituallaments mòbils… sí, tot el que es vulgui, però el corredor nascut a la vall del Rift va fer història. 2 hores i 25 segons per córrer la distància de Filípides.
No va trencar la barrera de les 2 hores, però va demostrar que és possible. Que l’home pot fer-ho. Bé, més que l’home, un súper home. Un extraterrestre. Com ell. Tanmateix, després de creuar la línia d’arribada del circuit italià, Kipchoge va deixar clar que “Sóc un ésser humà, no una màquina, però avui hem demostrat que l’home es troba a només 25 segons d’aconseguir baixar de les 2 hores. L’esperança és real, així que mantindrem aquest foc ben viu”. I no cremaríem les mans si afirméssim, ara mateix, que l’atleta que ho aconseguirà, tard o d’hora, serà un africà.
L’ombra de Patrick Sang
Per què els atletes africans dominen amb mà de ferro el món de la marató i del fons en l’atletisme mundial? Diferents estudis tracten de respondre a la pregunta del milió de dòlars. O més. L’alçada, l’alimentació basada en els cereals, l’economia de carrera, les adaptacions físiques… són una multiplicitat de factors els que expliquen la seva superioritat. No podem reduir la resposta a una simple causa. A més, aquesta genètica privilegiada que tenen cal treballar-la amb caràcter i disciplina. Com fa Eliud. Ell corre tal i com encara la vida. Evitant donar passes en fals. Ho té tot mesurat. Minimitzant el percentatge de l’atzar. És un professional, de dalt a baix.
Però rere un gran corredor sempre hi ha d’haver un gran entrenador. Com Onni Niskanen en el cas de l’etíop Abebe Bikila o Renato Canova en els millors anys del seu compatriota Kenenisa Bekele. L’ombra de Kipchoge és Patrick Sang, el qual fou medalla de plata en els 3.000 obstacles dels Campionats del Món d’Atletisme l’any 1991 i 1993, i també quedà en segon lloc en els JJOO de Barcelona’92 en aquesta mateixa distància. La mateixa disciplina que s’aplica Eliud cap a ell mateix, es converteix en fe cega envers Patrick Sang. La seva relació, com ens explica l’atleta català Marc Roig –establert a Kènia- va, fins i tot, més enllà. “Li té una reverència màxima”. Una relació que ens posa de manifest un altre dels ingredients del caràcter del campió kenyà: la humilitat.
Eliud és un atleta que vol controlar tots els detalls. Meticulós fins a la sacietat. Però, com dèiem, sap escoltar i acceptar totes les propostes que li fan. Sempre. Marc Roig ens explica que, quan l’atleta kenyà va entrar a formar part del projecte Breaking2 de Nike, els responsables d’aquest li van comentar que havia d’acostumar-se a córrer rere un cotxe. Que ho havia de posar en pràctica. Treballar-ho.
Va seguir fil per randa aquest consell. I cada diumenge, en el que se suposava que era el seu dia de descans setmanal, seguia les roderes del cotxe que el precedia per les carreteres dels voltants d’Eldoret. Acompanyat gairebé sempre, al seu costat, per l’atleta de Sant Pol de Mar. El Marc Roig corre amb ell cada dimarts i, a vegades, també algun dijous. Fins i tot, encara que sigui de forma excepcional, també se sotmet a les seves mans. El Marc és fisioterapeuta de professió.
42.195 metres d’èxits
Kipchoge ha trobat en la marató una distància que s’adapta, com una plantilla perfecta, a la seva capacitat física. Va passar per la pista amb èxit, però mai va poder tornar a repetir el seu gran debut en l’esfera mundial. Va ser campió del món dels 5.000 metres amb només 19 anys, el 31 d’agost de 2003, a París. Va vèncer dos monstres de la distància, els dos grans favorits: el marroquí Hicham El Gerrouj i l’etíop Kenenisa Bekele.
Uns mesos abans, aquell jove de somriure sincer i un rostre marcat per camins d’experiència d’una edat que no tenia, també s’havia proclamat campió del món júnior de cros a Lausana, Suïssa. Però mai més, ni en el món del cros ni en el de la pista, va tornar a pujar a l’esglaó més alt del podi. Fins que amb 28 anys va córrer la seva primera Marató, a Hamburg. Era l’abril de 2013. 2 hores 5 minuts i 30 segons. Un temps estratosfèric per a un debutant. I la seva primera victòria en la distància que l’ha donat a conèixer mundialment.
Després vindrien els èxits en les maratons de Rotterdam (abril de 2014), Chicago (octubre de 2014), Londres (abril de 2015), Berlín (setembre de 2015), Londres (abril de 2016) i la Marató dels JJOO de Rio (agost de 2016). Campió Olímpic. En tot aquest temps, només ha perdut una cursa en aquesta distància. Va ser després d’Hamburg, en la marató de Berlín de 2013. Kipchoge volia entrar per la porta gran a Brandenburg. Volia batre el rècord del món en la prova fetitxe dels 42.195 metres. No en va, la capital alemanya ha estat l’escenari dels 6 darrers rècords mundials. Però Eliud va haver de conformar-se amb la segona posició, rere el seu compatriota Wilson Kipsang. Kipsang va quedar-se amb l’objectiu que perseguia Kipchoge: va batre el rècord del món: 2:03:23. Eliud va arribar 42 segons després.
Lector empedreït
Damunt l’asfalt i amb unes sabatilles posades, Eliud és intel·ligent, tàctic i pacient. Els mateixos atributs que demostra com a persona. És un lector empedreït. És així com passa les hores de descans, a la seva cambra de Kaptagat, quan no es troba entrenant. De fet, la lectura ha aguditzat encara més un dels seus trets més característics: té una memòria envejable. No oblida cap nom. Ni cap cara. Llegeix llibres amb la mateixa facilitat que sap llegir les curses.
Ell és l’autor de la seva pròpia història. La novel·la de la seva vida. Un llibre del qual només li manca una sola pàgina per escriure. Almenys, una d’aquelles que ell mateix vol relatar. Rebaixar el rècord del món, oficial, de Marató. Els 2:02:57 que va establir el seu compatriota Dennis Kimetto fa gairebé 3 anys a Berlin. L’any passat, a Londres, es va quedar a només 8 segons, obtenint la tercera millor marca oficial de tots els temps. Però el seu somriure, en l’arribada de Saint Jame’s Park, és ja una de les imatges icòniques del món maratonià.
A l’Àfrica, cada dematí, un home es desperta en una cambra de Kiptagat. Sap que ha de córrer més ràpid que els seus rivals si vol mantenir el seu ceptre. És Eliud Kipchoge, el lleó de les maratons. Un lleó que no para d’engolir quilòmetres. A l’Àfrica, no importa si ets lleó, gasela o corredor. Quan surti el Sol, posa’t a córrer. Com fa l’Eliud.
Article de Marc Cornet
