Arcalís 1997: El moment ‘Ben Johnson’ de Jan Ullrich

Quan fa uns dies es va desvetllar el recorregut del Tour 2016 i el seu retorn a Catalunya i Andorra ja vam repassar com seria l’etapa que centrarà l’atenció, altra vegada, dels aficionats al ciclisme de tot el món envers el nostre país. Se’n parlarà i, venint abans que els Alps, té números per ser una etapa moguda ja que amb l’experiència d’aquest any amb l’etapa amb final a Pierre Saint Martin la primera presa de contacte amb la muntanya anirà carregada d’intencions, siguin ofensives o defensives. D’això ja en parlarem.

De seguida que es va saber que el final en alt a Andorra seria a l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís als aficionats al ciclisme els va aparèixer, com una bombolla d’aquelles que emmarquen els pensaments als còmics, en l’ascens que el mateix Tour hi va fer el 1997. L’any 2009 hi va guanyar un llavors prometedor Brice Feillu de qui després se n’ha sabut ben poc i hi va atacar un Contador en duel fraticida dins el mateix equip Astana amb un Lance Armstrong retornat a la competició. A Andorra, aquell any, va començar la guerra civil entre el de Texas i el de Pinto.

Arcalís també s’ha pujat en la Vuelta a España i és un nom quasi tel·lúric, també, perquè aquí va ser, en cronoescalada, el darrer lloc on va guanyar un altre ciclista molt marcat d’una època, enyorat per molts, únic carretera amunt, mort en estranyes circumstàncies: José María Jiménez. ‘El Chava’.

Però els aficionats de certa edat, sense cap mena de dubte, associen Arcalís al 1997.

El Tour del 1997 va espetegar a Arcalís de la mateixa manera que el coet o la traca inicial encenen les festes majors. Va ser la constatació, el big bang d’una època en què el ciclisme, sense perdre la plasticitat que fa seure milers d’aficionats a la televisió o vora alguna carretera de la mala mort va arribar a jugar amb sí mateix a una mena de ruleta russa. Un període d’escàndols marcat per l’ombra del dopatge que si bé és impossible de dissipar actualment o de no associar amb les diferents èpoques daurades va adquirir llavors una espessor única i va cobrar entitat en una sèrie de ciclistes molt marcats per aquells temps. A Arcalís va vestir-se amb el mallot groc de líder de la ‘Grande Boucle’ per primera vegada a la seva vida un d’ells: Jan Ullrich.

Ullrich era el ciclista senyalat per tots després d’haver fet un segon lloc en el seu debut al Tour l’any anterior, sols superat per Bjarne Riis en aquell 1996 de record funest per tots els admiradors de Miguel Indurain. És un segon lloc per ordres d’equip, ja que les sensacions és que ja ell és el més fort, un precedent vàlid per al Tour de 2012 entre Wiggins i Froome. Ullrich demostra ja el 96 ser demolidor en contra-rellotge i ensenya unes notables arts escaladores. El 1997 compareix en escena altre cop com a segon de Riis en un Telekom potentíssim però en la segona etapa de muntanya, camí d’Arcalís, esdevé líder de la formació i de la carrera i ho fa deixant palplantats a ni més ni menys que Richard Virenque i Marco Pantani. Els sonen tots dos noms, oi? El que dèiem d’aquells anys. Tots tres serien al podi de París aquell any.

L’etapa a Arcalís és recordada per l’atac violentíssim d’Ullrich que no permet que ningú li segueixi el ritme. Ho fa assegut, pràcticament sense aixecar-se però amb una potència que, estudiada, revela el per què molts consideren aquell ascens com un dels més escandalosos de la història recent del ciclisme arribant-ho a considerar el moment Ben Johnson sobre dues rodes.

Jan Ullrich va pujar, segons l’estudi fet posteriorment, a una potència mitjana de 497 watts. Anys més tard el preparador físic de l’equip Festina –ni més ni menys, la llebre que va permetre aixecar tot l’escàndol– ho recordava com el “moment més àlgid de l’era EPO”. Però què són quasi 500 watts de potència mitjana en un ascens? Doncs Antoine Vayer va fer comparació: “Si parlem de watts, 450 o més al llarg de més de mitja hora equival a córrer els 100 metres en nou segons”. Ullrich seria més potent que Usain Bolt.

Aquell va ser l’únic Tour guanyat per Jan Ullrich. Pantani guanyaria l’any següent la prova, en l’any en què va esclatar l’escàndol Festina i el 1999 compareixeria en escena Armstrong. Andorra i un dels seus ascensos més mítics, però, segueix en la memòria associat a aquell alemany de qui Bernard Hinault va arribar a dir que guanyaria 10 Tours seguits i que, per la via civil, la criminal o la química-farmacèutica va fer a casa nostra l’ascens més potent de la història.