Aquest mes de setembre ha estat molt especial per a Manel Borrell i Vilaseca. El soci del Centre d’Activitats de Muntanya BASE de 53 anys ha completat un repte que va començar fa 35 anys: pujar totes les muntanyes de més de quatre mil metres dels Alps. Coautor del llibre «A tota cresta. 30 crestes dels Pirineus», s’acaba de convertir en el primer alpinista del nostre país en assolir aquesta fita.
Què et va portar a tastar els Alps per primera vegada?
Vaig començar fent muntanya als Pirineus, que és el territori que conec més, i un pas natural de progressió després de fer cims d’aquí era mirar cap als Alps. Són mil metres més de desnivell, un altre tipus de massís.
Tenen trets comuns les muntanyes dels Alps?
En el Pirineu en molts cims tens herba, de seguida et mous i vas a parar en una vall verda. Al massís dels Alps a partir de la cota tres mil no hi ha res més que rocs, neu i gel.
Quantes muntanyes has pujat allà?
Tot i que sempre intentes buscar els pics més alts, he fet força cims per sota els quatre mil metres, així que en total deuen ser unes 110 muntanyes. D’expedicions cap als Alps en dec haver fet prop de 40, amb anys en què hi he anat dos o tres vegades i d’altres en què no he pogut posar-hi els peus.
Què ha canviat des que vas començar a pujar cims dels Alps amb 19 anys?
D’entrada ha canviat el meu plantejament. Al principi anava deu dies als Alps i no sabia ni la previsió del temps. Em podia passar que plovia els deu dies. Això ara, per a mi, és impensable. No surto de Barcelona sense saber si l’excursió que tinc projectada està en bones condicions i si la previsió meteorològica és favorable. També ha canviat, i molt, el material. Ara és molt més lleuger. Elements que tenen la mateixa utilitat que abans ara pesen menys, són més eficients i et permeten portar menys quilos a l’esquena. És molt diferent d’allò que fèiem abans.
Als Alps sempre hi has anat acompanyat…
A diferència del Pirineu, allà no hi pots anar sol a no ser que siguis un Kilian Jornet. Als Alps sempre necessites la companyia d’algú perquè vas amb corda. Les geleres tenen esquerdes, i encara que estiguin amagades, pots caure en un d’aquests paranys i si no vas encordat el resultat pot ser la mort. Sempre necessites com a mínim un company i no hi he anat mai sol. Un cop vaig fer el tram final d’un cim en solitari perquè la persona amb qui compartia l’ascens es va trobar malament i faltava molt poquet per arribar al pic, però va ser un fet excepcional. Els companys han anat canviant amb el pas dels anys, per diferents circumstàncies de la vida, i he hagut d’anar buscant alternatives.
“La sensació d’alegria de fer un cim és difícil d’explicar a una persona que no ho ha viscut”
Això serveix per constatar la teva tenacitat, la persistència de seguir pujant cims de més de quatre mil metres…
No sé explicar ben bé quina és la sensació que et porta a tornar-hi cada vegada. Hi ha un llibre que ho defineix molt bé amb el títol: «els conqueridors de l’inútil». Què hi deu haver allà dalt que tens tantes ganes d’anar-hi i, ràpidament, tornar a baixar? No és només que t’agradi el paisatge i les vistes del cim, sinó el camí que necessites per arribar-hi: l’esforç, el temps de preparació, d’estudiar-lo, de planificar-ho, de superar el cansament i les estones poc agradables… i quan arribes al cim la sensació d’alegria és difícil d’explicar a una persona que no ho hagi viscut. Com més et costa una fita, més valor li dones. Com més gran i complicat és el repte que assoleixes, més creix la felicitat.
Quan decideixes començar a atacar el repte de completar els 82 cims de més de quatre mil metres dels Alps?
Això deuria ser fa uns quinze anys. Abans, jo feia muntanya, m’agrada fer cims, en feia molt i ja està. Hi va haver un moment en què em vaig adonar que n’havia fet 45 o 50 i que l’objectiu de fer-los tots estava al meu abast. Va ser llavors que vaig prendre la decisió d’intentar completar el repte en el menor temps possible, encara que la planificació inicial després s’allarga per mil i un motius. Ha estat un gran objectiu d’aquests darrers anys.
“Al Mont Cerví vaig tenir la sensació que feia el cim de la muntanya més maca del món”
Algun cim t’ha complicat especialment la vida?
Sí, i tant! Un dels més fàcils, el Bernina, l’he fet aquest estiu després de quatre intents fallits havent provat diferents vies d’ascensió. Al final l’he fet des d’Itàlia, seguint el camí més habitual, però ho vaig intentar amb esquís i també per una via on vam tenir un petit accident. No és el més difícil, però sens dubte és el que he hagut de provar més cops abans de fer el cim.
Tots tenen els seus encants, però ja sigui per la vivència personal o per la seva espectacularitat, amb quin cim et quedaries?
Si n’he de triar només un, el Mont Cerví, el Matterhorn. En primer lloc perquè el vaig fer molt jove, amb 20 anys, i també perquè és un lloc emblemàtic. Tenia la sensació que posava els peus a la muntanya més maca del món. Ofereix una imatge icònica i no va ser fàcil fer el cim. Vam haver d’esperar dos dies a que les condicions meteorològiques milloressin i va ser complicat. Recordo perfectament l’eufòria quan vaig arribar al cim, que parlava amb català, francès, italià… amb tots els idiomes encara que no en sabés!
“És impossible deslligar la muntanya de mi”
Has acabat un repte que t’ha durat més de mitja vida. Què ve a partir d’ara?
Aquesta és una bona pregunta! El cap em bull d’idees i evidentment no em quedaré sense fer res. Tinc unes quantes idees i encara no sé quines d’elles serà factibles. Tot plegat té implicacions amb la família, amb qui he de poder compatibilitzar el que acabi fent, però de projectes no en falten.
El que és evident és que no deixaràs d’anar a fer cims i a descobrir muntanyes. El teu entorn més proper ho deu tenir més que assumit
Exacte, això no canviarà pas. És una motxilla que porto des de ben jove, des dels 16 o 17 anys quan vaig començar a fer muntanya i molta gent m’ha conegut amb un element intrínsec en mi com és la muntanya. És impossible deslligar-la de la meva persona.
