En un esport cada vegada més professionalitzat ja és gairebé impossible tornar a veure “sportsmen” com els de principis del segle XX que competien alhora en diverses disciplines. En les darreres dècades, però, sí que hem vist diversos homes esportistes d’elit que, per una raó o altra, han canviat d’esport. Aquí en tenim 10 exemples:
Michael Jordan
L’octubre de 1993 Michael Jordan, el millor jugador de bàsquet de la història, anunciava amb només 30 anys que es retirava perquè ja no gaudia del bàsquet com abans. Jordan, però, no va voler deixar l’esport de competició i va signar un contracte com a jugador de beisbol pels Chicago White Sox de la Lliga Americana. Deia que ho feia en homenatge al seu pare, assassinat uns mesos abans. Com que no tenia el nivell necessari, ‘Air’ Jordan va ser relegat als Birmingham Barons, un equip afiliat dels White Sox. Va jugar en aquest equip i també als Scottdale Scorpions però, veient que el beisbol no estava fet per a ell el març de 1995 va tornar als Chicago Bulls, amb qui encara guanyaria tres anells de l’NBA més.
Yevgeny Kafelnikov
Yevgeny Kafelnikov és un dels dos tennistes russos que han aconseguit liderar el rànquing ATP. Ho va fer sis setmanes el 1999 poc després de guanya l’Open d’Austràlia. El 2003, amb només 29 anys, va abandonar la màxima competició. Després de participa a les Sèries Mundials d Pòquer, Kafelnikov va decidir provar sort com a golfista i el 2011 va aconseguir ser campió de Rússia en aquest esport. El seu objectiu actual és representar el seu país als Jocs Olímpics de Río 2016, on el golf serà disciplina olímpica.
Luc Alphand
El francès Luc Alphand va ser un dels esquiadors destacats de la dècada dels 90, quan va aconseguir èxits com ara un bronze en descens als Mundials de 1996 o bé ser el campió de la classificació general de la Copa del Món de 1997, entre d’altres. Aquell mateix any va decidir retirar-se com a esquiador professional. Ho va deixar per dedicar-se al món del motor. Concretament, el 1998 va debutar al ral·li Dakar en la categoria de cotxes, una competició que finalment guanyaria el 2006. També va participar nombroses vegades a les 24 Hores de Le Mans fins que va haver d’abandonar la màxima competició després d’un greu accident.
Robert Kubica
En diverses ocasions hi ha hagut esportistes que han hagut de canviar de disciplina a causa d’algun accident en la pràctica de l’esport. Això és el que li va passar al polonès Robert Kubica, que fa uns anys era un dels pilots més prometedors de Fórmula 1, arribant a ser quart en la classificació general del 2008. Però abans de començar la temporada 2011, Kubica va tenir un greu accident de cotxe competint en un ral·li de categoria menor pel qual va a estar a punt de perdre el braç dret. Des de llavors, degut a les dificultats de mobilitat de la mà dreta, no ha pogut tornar a pilotar un Fórmula 1 i s’ha hagut de reciclar a ser pilot de ral·lis. El 2013 va guanyar el WRC2, la segona divisió del Mundial i posteriorment ha competit en la màxima categoria, tot i que sense massa bons resultats.
Albert Llovera
Com en el cas de Robert Kubica, el pilot andorrà Albert Llovera es va veure obligat a canviar d’esport a causa d’un accident. Va començar la seva carrera de ben jove i com a esquiador. Amb només 17 anys va ser l’esportista més jove a competir als Jocs Olímpics d’hivern de Sarajevo 84. Un any més tard va tenir un greu accident en competició que li va provocar una tetraplegia. En cadira de rodes, Llovera va reinventar des de llavors la seva carrera esportiva per dedicar-se al motor. Des de 1988 no ha parat de participar en tot tipus de ral·lis, destacant la seva participació al Campionat del Món i al Dakar, competint contra pilots sense cap discapacitat.
Steve Redgrave
Sir Steven Redgrave està considerat el millor remer de tots els temps i un dels millors esportistes britànics de la història degut als seus cinc ors olímpics consecutius, una proesa que va aconseguir de Los Ángeles 84 a Sidney 00. Tot i especialitzar-se en el rem, Redgrave tenia ànima d’”sportsman” i per això en plena carrera com a remer Redgrave va decidir compaginar l’aigua amb la neu i es va dedicar breument al bobsleigh. Va ser campió britànic i va formar part de l’equip nacional durant la temporada hivernal 1989/90.
Ignacio Ávila
L’esportista paralímpic català Ignacio Ávila va destacar durant molts anys a les pistes d’atletisme, competint en quatre Jocs Olímpics consecutius i aconseguint en diverses disciplines tant medalles olímpiques com victòries en Campionats del Món. El 2012 va decidir deixar l’atletisme per passar al ciclisme, competint en la categoria de tàndem. Des de llavors, Ávila ha traslladat els èxits de les pistes atlètiques a la bicicleta i ha guanyat aquest 2015 el Campionat del Món de la modalitat formant parella amb Joan Font. La medalla els espera ara als jocs de Río 2016.
John Surtees
John Surtees és l’únic pilot de la història que ha estat capaç de guanyar el Mundial de motociclisme i el Mundial de Fórmula 1. Va començar la seva carrera com a pilot de motos i va guanyar set campionats (quatre de 500cc i tres de 350cc). El 1960 va abandonar el motociclisme per a participar al Mundial de Fórmula 1, on va córrer tretze temporades i va aconseguir ser campió del món el 1964 amb l’equip Ferrari.
Borja Fernández
Tot i iniciar-se al bàsquet, formant-se al Joventut i arribant a jugar a l’ACB amb l’equip verd i negre, Borja Fernández va fer el salt. Després de jugar al CAI Saragossa en Lliga LEB, l’any 2006 canvia d’esport animat per Valero Rivera, que aleshores era director tècnic de l’Handbol Aragó, i juga a l’equip patrocinat per CAI. Després jugaria al Algesires, Teucro Pontevedra, Club Handbol Torrevella i a l’handbol francès. Fernàndez va ser dels primers en acceptar les condicions que la federació de Qatar posava sobre la taula i va escoltar els cants de sirena de l’emirat de la mà de Valero Rivera. Un any després es revelava com un dels pívots més rocosos i difícils de defensar en el Mundial jugat als pavellons buits del mateix país i en el que la sorprenent selecció local entrenada pel català va ser subcampiona amb tot honor.
Jesús Mariano Angoy
Més conegut per ser el gendre de Johan Cruyff, Jesús Mariano Angoy va ser el porter del Barça B fins que ja amb 28 anys va fer el salt al primer equip. Va jugar pocs partits en les dues temporades al Camp Nou i va abandonar el Barça el 1996, després que acomiadessin al seu sogre. Va tenir un brevíssim pas pel Córdoba i va decidir abandonar el futbol amb tan sols 30 anys. Ningú es pensava que seguiria el seu camí com a esportista al futbol americà. I és que aquell mateix any Angoy es va incorporar als Barcelona Dragons com a xutador. Va jugar a l’equip barceloní durant set anys, en les quals va destacar com un dels millors anotadors de la NFL europea.
