Avui és 25 de novembre, dia internacional contra la violència envers les dones. Una jornada present a l’esport català amb l’adhesió de moltes entitats al manifest del món de l’esport pel 25N. A La Fosbury volem aprofitar la diada per reflexionar sobre totes les violències masclistes en l’esport i per aquest motiu hem volgut parlar amb Blanca Nualart, responsable en matèria de gènere i programes esportius transversals del Consell Català de l’Esport. Li prometem ser àgils però ens enfilem als 20 minuts de conversa.
Bon dia Blanca! Ja són més de 200 entitats esportives adherides al Manifest d’enguany. S’ha aconseguit situar la diada del 25N en el mapa de l’esport català?
Cada any superem el nombre d’entitat adherides. Des del món de l’esport ens referim al manifest institucional per a l’eliminació de la violència envers les dones, que té com a base el consens de totes les institucions catalanes contra la violència masclista. Fa uns anys vam considerar que l’esport no podia restar al marge d’aquesta diada: l’esport forma part de la societat, també en aquest àmbit.
Quin balanç feu del programa Dones i Esports 2014-2016? Especialment, en aquells aspectes relacionats amb la prevenció de l’assetjament sexual i la violència masclista.
El balanç és molt bo. El programa el codirigeix l’Institut Català de les Dones, que ha creat programes transversals a la Generalitat per estendre la perspectiva de gènere en tots els departaments. La campanya que estem duent a terme del 14 fins al 30 de novembre contra la violència de gènere en el món de l’esport és una de les accions previstes en aquest programa, en l’àmbit educatiu i de valors. A finals de 2015 el Consell Català de l’Esport va signar un conveni de difusió de la línia 900 de suport a les dones que han patit violència masclista. El conveni permet a totes les entitats esportives de Catalunya adherir-s’hi i fer-ne difusió en el seu entorn més proper, mitjançant un material específic que també reprodueix el número de telèfon. El posem a l’abast de totes les instal·lacions esportives.
A partir d’aquesta línia telefònica o bé a través d’altres mecanismes, teniu constància de denúncies fetes en els darrers anys per part d’esportistes?
Sí, en algunes ocasions ens han arribat denúncies de casos de violència o d’assetjament en el món de l’esport. El món de l’esport encara és molt masclista. Massa sovint detectem actituds clares de dominació dels homes envers les dones. Precisament volem fer una tasca de sensibilització des de la base, des de la vessant educativa, per mirar de corregir aquests estereotips que també es transmeten en l’esport. I ens queda molt camí per recórrer. L’esport és un reflex dels rols socials. Als nens i nenes, en néixer, ja se’ls assigna un rol masculí o femení. I a mida que creixen i es van desenvolupant, si conviuen en un entorn que no té cura pels valors d’igualtat i de respecte, els rols s’estereotipen encara més.
Davant de l’assetjament o l’abús sexual, o bé en situacions de micromasclisme, què poden fer els clubs? Quin rol poden jugar els tècnics i entrenadors esportius per combatre la violència masclista?
Tenim diverses accions dissenyades. Hi ha un punt de partida que és extreure el rol de gènere associat als esports considerats com a masculins o femenins: intentem obrir-los a la participació de nois i noies indistintament del gènere. L’objectiu és evitar reproduir els estereotips que s’agreugen amb el pas del temps. Des del Consell Català de l’Esport, amb el programa Dones i Esport, també volem fomentar l’educació en valors i treballar aspectes de coeducació que permetin el tractament igualitari de nens i nenes a l’hora d’afrontar la pràctica esportiva. També volem potenciar la pràctica esportiva en les dones, que els permet millorar la seva qualitat de vida.
Teniu alguns programes que poden ajudar a posar el fil a l’agulla…
Sí, per exemple l’ARC (Programa d’Alt Rendiment Català), engegat el 2001, recull la perspectiva de gènere des del seu inici i és present al llarg de tota la carrera esportiva dels nois i noies. També tenim el Pla Català d’Esport a l’Escola, que parteix d’una visió coeducativa de l’activitat física i l’esport. També mirem d’incrementar la participació de les dones als Campionats de Catalunya Universitaris. Aquests programes els fem paral·lelament amb les convocatòries d’ajuts a la recerca per incentivar els estudis sociològics que analitzen la situació actual de la dona en l’esport.
Precisament, fa un mes i mig a La Fosbury vam publicar un informe sobre la presència de dones als telenotícies de TV3 i n’hi ha un altre de més recent que corrobora la infrarepresentació de l’esport femení. Quina responsabilitat tenim els mitjans per desmasculinitzar l’esport?
És un dels àmbits prioritaris del programa Dones i Esports: incidir en l’àmbit de difusió i mitjans de comunicació. Volem donar visibilitat a la participació de les dones en les activitats físicoesportives i incrementar la seva repercussió als mitjans. Com bé dius, hi ha estudis preocupants. Un informe del Consell Audiovisual de Catalunya de fa pocs anys indicava que només l’1,3% de la informació esportiva en els canals de difusió esportiva d’àmbit català està destinat a l’esport femení. Els mitjans tenen la responsabilitat de donar cobertura a tota la societat: actualment hi ha moltes dones que practiquen esport, ja sigui reglat, de lleure o d’elit. Els mitjans de comunicació les haurien de tenir presents. En aquest àmbit, també hem de fer èmfasi en promoure l’ús no sexista del llenguatge, així com evitar les imatges sexistes en l’esport. Al llarg de l’any fem diverses jornades de sensibilització i de formació en què posem a debat les actuacions incorrectes per part dels mitjans.
“Les dones hem de tenir més presència als espais de gestió i decisió en l’esport”
L’esport continua estant masculinitzat, especialment en les capes directives, en què la presència de dones a les federacions no arriba ni al 20%. Com es pot capgirar aquesta realitat?
El lideratge esportiu és un altre dels àmbits en què cal fer molta feina. Tot i que les dades han millorat una mica i que hi ha un xic més de presència de dones a les juntes directives, per exemple, de les federacions, estem a uns nivells que ronden el 20% de participació femenina. És un percentatge baixíssim. Hi ha una certa responsabilitat que recau en les dones, la de voler sentir-se part de la gestió de l’esport d’aquest país. Però cal tenir molta més cura d’aquells aspectes que faciliten la conciliació de la tasca gestora amb la vida familiar. Si posem les reunions o les juntes directives dels clubs a les 8 del vespre, és molt complicat que la dona, que assumeix bona part de la càrrega familiar, pugui assistir-hi amb regularitat. Si això es té present, podrem eliminar entrebancs i facilitar que les dones tinguin més presència en espais de gestió i decisió.
El programa Dona i Esports 2014-2016 acaba formalment d’aquí a un mes. Quins objectius us marqueu per als propers anys?
Tot i que el programa va néixer amb una durada prevista de 2 anys, tenim el compromís de donar-li continuïtat en els mateixos àmbits. D’ara en endavant intentarem dotar-lo de més transversalitat, mirant de treballar-lo en àmbits com la salut, l’ocupació, el treball o l’educació. L’objectiu és establir accions conjuntes entre diferents departaments de la Generalitat que porti l’esport en tots els àmbits possibles de la societat.
Tornem al 25N i a les violències masclistes en l’esport. Fa uns mesos es va posar en marxa el Projecte Voices: trenquem el silenci 2016-2018. Pot ser una bona eina de denúncia contra l’abús i l’assetjament sexual en l’esport?
I tant, sens dubte. El projecte Voices està liderat per la Universitat de Colònia i compta amb diversos socis europeus. Entre ells, la Universitat de Vic, com a soci de ple dret i amb la doctora Montse Martín al capdavant. El projecte se centra en els casos d’assetjament sexual en el món de l’esport i vol donar veu a esportistes que han patit aquest tipus d’experiències, que han vist coartades els seus drets i llibertats en algun moment de la seva carrera. A partir de donar-los veu, el projecte vol traçar estratègies educatives per a entrenadors i tècnics per evitar que es reprodueixin situacions d’assetjament en l’esport o en l’educació física. El projecte europeu organitzarà un fòrum que es durà a terme a Barcelona el mes de març on ens trobarem totes les entitats esportives, des de l’àmbit federatiu fins a l’escolar, per posar sobre la taula la problemàtica i definir accions concretes. És una eina francament interessant.
L’esport LGTBI, malgrat diversos actes i accions de clubs esportius del país i malgrat alguna excepció notòria, continua essent invisible en l’esport d’elit català. Necessitem que referents esportius visquin amb normalitat la seva orientació sexual, sigui la que sigui?
Hem de partir de la base que a l’esport hi ha diversitat sexual, és una realitat. L’any 2014 es va publicar al DOGC la llei catalana per garantir els drets de les persones LGTBI i té alguns articles específics que volen garantir que practiquin esport amb plena llibertat. És una eina per tal que les administracions públiques assegurem una formació i una sensibilització adequada als professionals del món de l’esport. Hem d’evitar qualsevol tipus de discriminació i, òbviament, atendre la diversitat sexual en l’esport. Aquesta és la tasca que està al nostre abast.
