Els Jocs Olímpics moderns han perdut de mica en mica la capacitat de generar històries èpiques a canvi de cercar la perfecció organitzativa, les màximes comoditats i els millors recintes. Els Jocs Olímpics han generat molta literatura, fins i tot aquella que els desmitifica, com el recomanable «Més enllà dels anells» de Jordi Camps Prat. Però els Jocs Olímpics també han estat adaptats i reproduïts en el món del còmic. De fet, dos dels protagonistes més llegits del nostre país, l’Astèrix i en Massagran, no van poder resistir la temptació de participar en uns Jocs Olímpics. Els còmics Àsterix als Jocs Olímpics (1968) i els Jocs Olímpics d’en Massagran (1991), per primera vegada, cara a cara!
Punt de partida
S’ha de reconèixer el mèrit a Josep Maria Madorell per portar en Massagran cap a uns Jocs Olímpics. A pocs mesos de la celebració dels Jocs de Barcelona, el dibuixant molinenc, gran aficionat als esports (tal i com va demostrar amb la sèrie d’en Jep i Fidel a Cavall Fort), va decidir aprofitar l’embranzida preolímpica i dedicar un còmic als Jocs.
Més enllà de la coincidència inicial (només creïble en el món del còmic) en què el Massagran està llegint el llibre «Els Jocs Olímpics a la Grècia Antiga» i s’obsessiona en entrenar per participar en uns Jocs, el desencadenant de la història arriba quan apareixen dos grecs a la masia d’en Massagran per demanar-li ajuda davant el poder creixent d’un altre magnat grec obsessionat amb l’esport. És el mateix Massagran qui tindrà la idea de plantar-li cara disputant uns Jocs Olímpics contra els seus millors atletes.
Molt més senzill ho tenien Goscinny i Uderzo, que aprofiten el context històric per portar Astèrix i la seva gent cap als Jocs Olímpics de l’Antiga Grècia. El plantejament, però, és ben original: un dels romans dels campanents propers al poble gal és seleccionat per participar als Jocs Olímpics. D’altra banda, els gals tenen prohibit participar en aquesta competició. Davant d’aquesta situació, els gals decideixen enviar-hi el seu propi representant sota la bandera de l’equip romà, ja que el poble, teòricament, està sotmès a l’imperi romà.
L’escenari de la competició
Les dues històries es desplacen cap al mateix indret per disputar els Jocs Olímpics: Atenes. Totes dues viatgen en vaixell i s’allotgen en unes peculiars viles olímpiques. I encara més: les dues expedicions tenen temps per fer turisme a l’Acròpolis (i, especialment, al Partenó) i de fer un bon banquet abans de la competició.
L’expedició dels gals disputarà els Jocs Olímpics oficials, i per tant, ho farà a les instal·lacions d’Olímpia, detallades i magnífiques en cinc vinyetes consecutives. Madorell, davant la impossibilitat de competir en les mateixes instal·lacions, porta la història a una reproducció fidel de l’antiga Olímpia creada pel magnat grec i també mostrada de forma magnífica en una vinyeta central del còmic. Per tant, l’escenari de la competició, a la pràctica, acaba essent molt similar.
Les proves
En Massagran ha de competir en totes les proves, que presenten un menú esportiu força més distret que el que ha d’afrontar l’Astèrix: llançament de javelina, llançament de disc, salt de perxa, salt de llargada, lluita lliure i la cursa. L’heroi gal només participa en dues curses, tot i que els dibuixos d’Uderzo també ens permeten gaudir de la competició de boxa.
En Massagran les guanya totes (excepte la cursa, que cedeix al seu company d’equip) després de traçar una estratègia exitosa el dia abans entre els membres de l’equip rival, fent-los creure que el premi és casar-se amb la dona més lletja de tota Grècia.
L’Astèrix perd la cursa davant els grecs, que guanyen totes les proves de la competició. Davant d’això, decideixen fer una prova destinada només a romans, que acaba guanyant l’Astèrix després de la desqualificació de tots els seus rivals.
El reglament: trampes i dopatge
Les dues històries ens deixen una perla en forma de debat sobre el reglament de les proves olímpiques, que ha estat una constant en la història real d’aquesta competició. «Astèrix als Jocs Olímpics» introdueix la variable del dopatge, que condiciona el final de la història i que desemmascara les males arts dels romans, tal i com ha passat amb nombrosos atletes olímpics.
En el cas del Massagran, guanya una prova després de rebre una ajuda externa no prevista al reglament (en aquest cas, per part del Pam, el seu lleó fidel). El jutge decideix desqualificar-lo, però rectifica després de la protesta surrealista d’en Massagran «El reglament no prohibeix que un lleó et doni una empenta». Efectivament, el reglament olímpic no ho prohibeix.
El final
Les dues històries acaben amb el retorn triomfal dels nostres herois cap a casa, tal i com és inevitable i pronosticable des de la primera vinyeta. Són dues històries que tenen diferents nivells de lectura i que plantegen moltes més qüestions més enllà de l’esport. Això sí, quan parlem d’esport, totes dues centren la seva atenció a l’Antiga Olímpia i a dues disciplines: l’atletisme i la boxa/lluita. A dia d’avui, el programa dels Jocs Olímpics inclou unes 400 proves de 35 esports diferents. Fins i tot en el món del còmic, és difícil imaginar un heroi disposat a disputar-les (i guanyar-les) totes.
Llarga vida als Jocs Olímpics!
