Més enllà del Draft

draft nba
Els Estats Units són un país especialista en generar espectacle allà on altres només hi veuen un simple tràmit. La lliga NBA és una de les competicions esportives que dóna més joc mediàtic arreu del món. Més enllà dels músculs, el talent, els contractes publicitaris, les cistelles impossibles i les franquícies llegendàries, hi ha una cita que els aficionats a aquesta competició esperen amb delit: la nit del Draft.

El draft significa, per a moltes franquícies, l’oportunitat d’escollir joves talents per revertir el rumb esportiu de l’equip. Per a d’altres, comporta molts moviments de despatxos. I per a molts, una decisió que els pot pesar com una llosa durant massa anys en haver deixat escapar el millor jugador de la generació i haver-ne triat un altre condemnat a les lesions (Oden) o especialista en generar maldecaps per allà on passa (Milicic).

Aquesta nit, Karl-Anthony Towns parteix com a favorit per al número 1, una posició que només Jahill Okafor sembla en condicions de disputar-li. En total, seran 60 jugadors els que seran escollits en una nit de nervis i en què com cada any s’especula en grans traspassos que canviaran el futur de la competició.

Però avui, amb l’esperit Fosbury que ens caracteritza, ens fixem en aquells jugadors que mai van ser escollits en la mítica nit del draft. Els que s’ho van mirar des de la distància però que, malgrat això, van ser prou tenaços per acabar fent-se un lloc a la NBA.

Dels històrics, n’hi ha uns quants de mítics: Darrell Armstrong, un base que van passar per alt els observadors l’any 1991 i que triomfaria als Orlando Magic fins al punt de ser escollit millor 6è home de la competició el 1999. Brad Miller, aquell pivot de físic dubtós però de talent immens que va ser capaç de disputar un All Star en dues ocasions. O el gran Ben Wallace, el pivot titular dels Detroit Pistons campions el 2004, escollit al millor cinc inicial de la competició i fins a 4 vegades present a un All Star. Cap equip va apostar per ell el 1996. Tots tres, amb l’estigma de ser jugadors «undrafteds». I tots tres, estrelles de la NBA.

Però deixem enrera la nostàlgia i us deixem amb els 10 millors jugadors de la NBA actual que no han passat pel draft:

10. Kent Bazemore (12,3 minuts / 4,5 punts / 1,8 rebots)

Escorta elèctric i ple de potència física, ha completat una temporada sòlida a les files de l’equip revelació de la NBA, els Atlanta Hawks. Abans va viure condemnat a la suplència de Klay Thompson als Warriors i va brillar mitja temporada en uns Lakers que li van donar galons (13 punts per partit). Bazemore és un bon complement d’equip i aspira a guanyar protagonisme per a la temporada vinent.

9. Anthony Morrow (23,8 minuts / 10,5 punts / 42,9% T3)

Tirador excels o jugador unidimensional, el què fa Morrow cada temporada és suplir les llacunes en el tir dels equips que el fitxen. En 7 temporades ha passat per 6 equips (Warriors, Nets, Mavericks, Hawks, Pelicans i, ara, Thunder) i ha aportat un enorme encert en el tir. Morrow és un jugador que tots els entrenadors necessiten per obrir la pista. El continuarem veient a la cantonada, esperant que Westbrook (o qui sigui) li faci arribar la pilota. I que la llenci. I que la clavi.

8. Udonis Haslem (27 minuts / 8,2 punts / 7,2 rebots)

12 temporades avalen la feina del pivot dels Miami Heat, protagonista directe dels tres títols obtinguts per la franquícia de Florida. Màxim rebotejador de la història de la franquícia, Haslem ha estat un company d’equip de luxe per a Wade, O’Neal, Bosh o James. Va néixer a Miami i sempre fidel a la samarreta del club de la seva ciutat. Darrerament ha sabut desprendre’s de la plaça de titular per ajudar des de la banqueta. En el tram final de la seva carrera.

7. Matthew Dellavedova (19.1 minuts / 4,7 punts / 2,8 assistències)

Les finals de la NBA han donat a conèixer el base australià per al gran públic. La seva entrega i la seva passió a la pista han permès a Lebron James somiar amb el títol malgrat les baixes de Love, Varejao, Irving i companyia. Dellavedova ha estat un dels sophmores amb més presència al seu equip aquesta temporada i, de cop i volta, ha pujat de cotització. Bon jugador defensiu per al perímetre, en només 2 anys s’ha guanyat a pols disposar d’una llarga carrera a la NBA.

6. Reggie Evans (19,3 minuts / 4,1 punts / 7,1 rebots)

Un dels jugadors més estranys de la NBA, capaç d’acabar dues temporades amb més d’11 rebots de mitjana però que ha estat incapaç d’arribar mai a les tres cistelles anotades per partit i que malgrat el seu perfil defensiu, col·loca una mitjana de 0,1 taps per partit, inferior a la xifra que ostenten la majoria de bases de la competició. Especialista en rebots i res més, ha defensat la samarreta de 7 equips de la lliga i ha superat els 15-20 rebots en desenes d’ocasions.

5. José Juan Barea (18,8 minuts / 8,2 punts / 3,4 assistències)

El base més ràpid i amb més forats en defensa de la competició, també ha aportat energia, electricitat i penetracions impossibles contra la cistella rival. És, sens dubte, un dels jugadors que s’endú més taps dels pivots rivals. Peça necessària dels Mavericks campions de lliga, va assolir les seves millors xifres com a jugador a Minnesota com a parella de ball de Ricky Rubio, un jugador diametralment oposat al seu rimte de joc. Formaven, sens dubte, una estranya parella.

4. Jose Calderon (28,9 minuts / 10,2 punts / 6,7 assistències)

Durant molts anys va ser el director de joc dels Raptors de Toronto i es va guanyar a pols un lloc en l’elit dels PG de la lliga, arribant a sonar en ocasions comptades per disputar un All Star. Des de la seva sortida de Toronto, Calderon ha passat sense pena ni glòria per Dallas, Detroit i Nova York. Amb un contracte inflat per les seves prestacions actuals, Calderon vol encarar el tram final de la seva carrera en un equip amb opcions de disputar l’anell. Bé, com a mínim, els playoff. Vaja, un equip millor que els Knicks.

3. Timofey Mozgov (18,4 minuts / 7 punts / 5,2 rebots / 1 tap)

A la NBA els centímetres es paguen a preu d’or i Mozgov no n’és l’excepció. Sense ser cap prodigi tècnic, és una roca en defensa i un jugador amb ofici en atac. Va arribar a la lliga via Nova York, però ràpidament va ser traspassat a Denver, on va fer bona feina al costat de jugadors sense cap com JaVale McGee o de jugadors impulsius com Faried. Aquesta temporada, el cant de sirena de Lebron James l’ha portat cap a Cleveland, on ha estat un home clau en els bons playoff dels Cavaliers.

2. Jeremy Lin (26,9 minuts / 11,7 punts / 4,8 assistències)

La bogeria de Jeremy Lin va sacsejar Nova York encadenant uns partits de somni la temporada 2011-2012, després d’una fluixa primera experiència a la lliga a les files dels Warriors. Després d’aquella fogonada, els Rockets van pagar per ell xifres de base titular i tot i ser enormement criticat, ha ofert prestacions dignes però sempre sota les expectatives generades. Actualment als Lakers, està predestinat a ser suplent si vol jugar en un equip guanyador. Això sí, en qualsevol cas, fenomen mediàtic sense límits.

1. Wesley Matthews (32,2 minuts / 15,9 punts / 3,7 rebots)

El millor jugador de la llista va arribar a la NBA via Utah i s’ha consolidat com a escorta titular de Portland en les darreres 5 temporades. Bon tir exterior, capacitat defensiva fora de dubte, intuició per als moviments sense pilota en atac… Matthews és el jugador que qualsevol entrenador voldria tenir al seu equip per a fer d’escuder perfecte per a un base o pivot estrella. Aquest estiu és agent lliure i busca protagonisme, probablement, amb canvi d’aires.

—–

* Tota tria és subjectiva. Deixo fora de la llista a gent com Pablo Prigioni, Raja Bell, Alan Anderson, Will Bynum, Chris Copeland, Mirza Teletovic, Anthony Tolliver, Gary Neal, Alonzo Gee, Garrett Temple, Alexey Shved, Hollis Thompson, Henry Sims o Robert Covington.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!