A qui més qui menys li sona el nom de Spiridon Luis. Es tracta sens dubte del primer gran heroi olímpic, campió de la prova que es van “inventar” a Grècia buscant crear alguna cosa impactant que fes recordar els primers Jocs Olímpics de l’era moderna. I ho van aconseguir. El 1896 va néixer la Marató.
Explica Otto Mayer –en el seu llibre “Retrospectives Olímpiques”– que van ser un “gran nombre de campions” els que s’havien inscrit a la prova del Marathon, però que la majoria, dubtant de les seves forces, van retirar-se en el darrer moment. Els que van mantenir-se ferms (depenent de les fonts van dels 25 als 17), van ser traslladats el dia abans de la prova a la ciutat de Marató, on van passar-hi la nit.
Cap a les dues de la tarda del 10 d’abril de 1896 van dirigir-se portar cap al pont de Marató, lloc escollit com a punt de sortida, donada pel coronel Papadiamantopopoulos. Després del tret de pistola van començar la cursa, seguits per ciclistes, oficials a cavall i diversos doctors en cotxe per oferir-los els primers socors en cas que fos necessari. I com era d’esperar, va fer falta.
Una cursa de pel·lícula
El transcurs d’aquesta primera marató va ser molt intens i dramàtic. A l’inici lideraven la prova destacats el francès Lermursiaux, seguit de l’australià Flack, l’americà Black i l’hongarès Kelner. A l’alçada de Pikermi, on molts ja començaven a retirar-se, expliquen que Louis, al davant de la taverna, va prendre un vas de vi i va demanar que li expliquéssin la distància que li portaven els líders. Allà, diuen les memòries que convençut va dir que els atraparia.
L’americà Black va punxar al quilòmetre 23, deixant Lermursiaux i Flack destacats al davant. El francès fins i tot va rebre al seu pas per Karvati una corona que li van col·locar els habitants del poble sota d’un arc de triomf. Però a partir d’allà començava la pujada, i Flack va superar al francès que estava exhaust i al cap d’uns quilòmetres (al 32) va caure al terra. I un quilòmetre després, el grec Louis, va atrapar a Flack i comencen a córrer junts. Van ser uns quilòmetres de gran igualtat, fins que cap al quilòmetre 37, Louis incrementa el ritme i l’australià no pot més, cau i és transportat a un cotxe sense coneixement. Quedaven menys de tres quilòmetres i la victòria no se li podia escapar.
Però com que en aquells temps les notícies no volaven com ara, va arribar un ciclista a l’estadi que va informar que el primer era Flack, cosa que va entristir el públic de l’estadi. Per sort, uns minuts després, el mateix Papadiamantopopoulos va entrar anunciant que un grec liderava la prova del Marató. L’alegria va ser total, i expliquen que fins i tot el príncep hereu i el príncep Jordi van córrer amb ells els darrers metres flanquejant-lo a banda i banda.
El seu temps va ser de dues hores, cinquanta-vuit minuts i cinquanta segons (2:58:50). La barrera mítica de les tres hores quedava trencada per aquest pastor, que després de la glòria fugaç va decidir renunciar a tota mena de regals que li oferien per tornar a la seva vida senzilla de poble. Algunes fonts expliquen que només va acceptar un carro per poder transportar aigua i tornar al seu poble natal, Marusi. Mai més va tornar a competir.
LA DADA: La curiosa distància
En les primeres maratons la distància era aproximadament de 40 quilòmetres, concretament la distància que hi havia entre la ciutat de Marató i l’estadi olímpic d’Atenes. Aquesta distància rememorava el mite de Filípides, el missatger grec que expliquen que a la batalla de Marató va córrer aquesta distància abans de donar el missatge de victòria –cridant alguna cosa semblant a “Nike”, victòria en grec– i caure mort per esgotament.
En les següents cites olímpiques es va seguir corrent en aquesta distància aproximada de 40km, fins que en els Jocs de Londres 1908 es va decidir establir la distància actual de 42,195km, exactament la distància entre el castell de Windsor i l’estadi olímpic de Londres.
LA CURIOSITAT: Emulat per Murakami
El famós escriptor japonès Haruki Murakami explica en el seu llibre “De què parlo quan parlo de córrer?” que la seva primera marató, de les moltes que ha fet, va ser en solitari i fent el mateix trajecte que va fer en el seu moment Louis. Si no heu llegit el llibre, és molt recomanable, sobretot per la gent que té feines sedentàries. Però compte que us pot enganxar l’amor pel “running”!
